Una cançó per fer l'amor

Sonen les primeres notes quan els nostres cossos entren en contacte: primeres sensacions, primeres pessigolles, primers jocs. Somriures, rialles, tremolors agradables. El tempo augmenta i el teu cel és el meu, el teu ball és el meu. I la màgia és nostra.

No hi ha lloc a blanques, negres o corxeres, si bé és un tempo equilibrat, no entén de mètrica. Canvis de volum, variacions d'intenstitat que ens transporten del piano al fortíssimo amb una facilitat aclaparadora. De nou, silenci. Un silenci aparent, extern, doncs dins nostre tot és moviment, melodies soltes que es fan i es defan, que comencen i acaben, melodies lliures que ens ofereixen les més tendres emocions.

L'adaggio ja és història i el tempo va in crescendo. Violins, flautes, tubes, arpes, trompetes, timbales, violoncels...tota una orquestra tocant per nosaltres! Si ara estés asseguda contemplant-la en qualsevol auditori, tindria la pell de gallina, l'emoció brollaria descontroladament. Decididament, prefereixo sentir-la des d'on sóc! El clímax s'esvaeix, silenci, repòs, pau.

Quan, dins el meu cap sonen, a la guitarra, les primeres notes de Lucía, del Serrat, em fas tornar a la benerada escena, trencant els silenci que ens regna:

-Una cançó per fer l'amor?

-Amb tu, qualsevol és bona.