Un últim instant

Mentre mirava per la finestra una petita fulla marró va caure de l'arbre que es troba tot just davant de l'hospital. Era arrugada, seca, debil. Amb prou feines era una fulla. I sense saber molt bé perquè m'he adonat que això s'acaba, que s'acaba i que no et deixava res. Bé, sí, potser un record dolorós o una imatge que mai veuràs. Però em refereixo a coses materials, a aquelles coses que no sé si perduraran però que per uns segons et faran feliç. I jo no vaig tenir res, per això no vull que pateixis com a mi em va passar. El millor que et puc donar és la meva experiència, les meves paraules que plasmaré sobre el full perquè un dia m'escoltis sense respondre, perquè un dia sense parar l'orella escoltis com et parlo des d'allà on em trobi.
Quan als set anys vaig saber que no tenia mare no li vaig donar importancia. Seguia rient, i cridant, i corrent per tot arreu. Però el meu cos creixia i necessitava resoldre nous problemes i la mare no hi era. La necessitava. Sentia com si em faltés una part de mi. La intentava trobar a les estrelles, a les paraules, en mi... Però no la trobava. I és ara quan m'adono que tinc tant d'ella... Més del que mai podràs imaginar. Per això, perquè no caiguis en el mateix error, pensa en tu i pensaràs en mi. Perquè així seguiré viva, seguiré morta però viva en tu...
La vida es un regal que és l'únic que et puc donar. Però no triguis en obrir-lo, ja he tractat d'ocultar-lo en moltes caixetes que quan aprenguis a obrir-les totes t'adonaràs de com de llarg ha estat aquest camí... Aleshores reservaràs un instant per mi. Per les dues. I amb prou feines tindràs temps per emetre un últim sospir que rubriqui tot el temps. Però hauràs estat molt feliç. Molt feliç. Perquè des d'on vulgui que sigui jo t'hauré donat les forces per sorgir i resorgir. Per plorar i riure. Per lluitar i per guanyar... Per tot. Mai t'abandonaré, sempre estaré en les petites coses que no donaràs importància.
I, sense pensar-ho, vaig començar a odiar la meva mare. L'odiava sense voler-ho, perquè si tenia forces per odiar-la era per ella. Perquè em va donar la vida. Però sentia que m'abandonaba sense saber perquè. Sense poder demanar-li ni una sola oportunitat. Despullada. I ara, quan el temps passa i les arrugues ja intenten sortir del meu faç, m'adono de quant l'estimo. M'adono de com l'enyoro i que mai l'he odiada. En el meu ésser més remot, més ocult, sempre l'he estimada. Sempre l'he estimada. Ara sé que vaig ser injusta, i ara que em veig obligada a escriure't aquesta carta m'adono que potser tu també m'odiïs. Però per això intento que les paraules empresonin el màxim de sentiments, perquè t'envaeixi l'enyorança i l'afecte que sense haver-te vist et guardo i et guardaré, perquè tot i que no et vegi et puc sentir dins meu.
I aquella petita fulla marró que queia de l'arbre m'ha fet entendre que tot mor, que no es il·limitat. I després un petit vent l'ha aixecada, com si em volgués dir que encara em quedava un instant per fer una última cosa. Sí, una última cosa. En aquell moment vaig sentir que m'oprimies, que fèies força, i m'he tocat el ventre per tenir un últim contacte amb tu abans que el càncer se m'emporti. Ja ho sabia que si ho feia tenia poques possibilitat de sobreviure, però l'única oportunitat de deixar algú a la terra era ara.
Ha avançat i ara em mata. De fet no sé si podré arribar a veure el teu rostre. No sé si podràs arribar a escoltar-me. Amb prou feines sé si et podré portar al món... Però intentaré de fer-ho. Per tu. Perquè tot i que mori amb tu seguiré viva. Perquè si em recordes encara seguiré viva. Gràcies a tu tindré una raó per morir, una raó per la qual hauré viscut. Una raó per la que tot això val la pena.
Però, fes-me un favor. No m'odïis, no m'odïis perquè jo ho faig amb l'amor més sincer. El d'una mare. El d'una dona que entén que de res serveix tot això si al cap i a la fi estem de pas. I recorda que l'últim sorpir te l'he dedicat. I l'últim instant. I l'últim pensament...
I just quan començaves a cridar tota plena de ràbia sentia que se m'escapava la vida per tots els porus. Em moria. Em moria però podia fer-ho tranquila. M'emporto la teva imatge. La teva veu. Just quan creia que tenia forces per dibuixar un últim somriure el monitor va marcar zero. Aquella fulla ja feia temps que era a terra...