Amor, gel i princeses

Des dels cartrons tot es veu amb una magnitud desaforada. Tot més gran. Més fred. Més trist. Potser aquell amor també es magnificà, perquè una petita flama que per casualitat es va encendre encara em crema i em cremarà durant la resta dels meus dies. ¿Sabies que la vida s'empetiteix quan la mires des dels cartrons? És com si no importés, com si un desig es convertís en una aspiració molt ferme, com si cada sospir fes emergir una esperança que sempre acaba morint.
Però tu, amb els teus pasos i la teva imatge, em vas fer veure-la d'una altra forma. Des d'una altura sense vertígens, fent-me volar per sobre del bé i del mal. I cada nit el fred em gela el cor però tu l'apagues, perquè només el teu aroma desfà aquest desconsol. No, no et creguis que l'he pogut captar, però només imaginar-lo fa que em senti viu. La soledat, potser, la soledat…
Sempre he sigut un enamorat. Un enamorat captiu d'un amor sense posseidors, sense amos ni lleis, sense mals que em fessin patir. I sempre he naufragat en un mar de somnis, enfonsant-me, mirant de trobar una bombolla on aïllar-me i no digerir la realitat. Tranquil, sense patiments. Però ara tu em fas patir d'una forma incessant, d'aquella forma que et fa sentir viu perquè t'oprimeix el cor. I és per això que encara em pessigo, perquè mentre em faci mal et podré estimar. Mentre em faci mal seguiré viu i seguiré anhelant-te. Mentre sospiri seguiré tenint temps. D'estimar-te, és clar. I d'imaginar-te. Perquè la realitat és una gran mentida que cadascú construeix i jo l'he contruiïda de flors i violes. Perquè prefereixo aïllar-me de la realitat i no plorar per les cantonades. Només un segons, uns segons em basten. Uns segons de la teva imatge que fa que cada dia vegi el sol. Que tingui una brillanto especial. Un instant que obre la porta d'un nou dia i em dóna la mà per no caure.
I cada matí, just quan el cel es troba d'un color rosat que fa el moment més dolç si cap, t'observo passar. I t'observo afanyada, amb presses, sense adonar-te, amb prou feines, que encara respiro. Al cap i a la fi no puc oferir-te res. Un miratge que mai existirà i una mentida que et faria somniar. Però me l'he creguda tant que fins i tot penso que m'estimes. I estic convençut. M'estimes. I em beses. I a les nits fredes m'acarones i em mimes. Perquè tu sempre has sabut el què em passava sense preguntar-me res, sense necessitar ni una paraula per entendre'm.
I tan arreglada, tan mudada, tan vestida, tan perfecta... Imagino que som casats i que tenim fills. I que vivin en una casa gran i tu ets la meva princesa.
I per això aquest matí t'he parlat. Mentre passaves. Afanyada com cada dia intentant de trobar un segon per desofegar-te. I t'he aturat uns instants que encara es perllonguen i que es perllongaran per l'eternitat. I mentre perdurin seguiré imaginant-te, perquè d'aquest breu instant respiraré si és que em queda una petita fracció de vida.
Saps quan treus una petita peça i totes les altres cauen pel seu pes? Saps què passa quan a un edifici li treus la seva columna principal? S'ensorra. Se l'empassa la terra. I a mi se m'ha empassat, me enfonsat en una mirada que ni existeix. Al aturar-te no m'has mirat. Una mirada inexistent que m'ha trencat l'ànima i que han tancat per sempre més les paraules que volia dir-te. T'estimo. T'imagino. T'enyoro. Et somnio. Existeixo... Però mai les escoltaràs dels meus llavis ni en la meva veu trencada. És un impossible. El nostre amor és un impossible... No sé en què pensava, és com si per un moment hagués cregut que arribaries a veure'm. Però no ho has fet. No ho has fet...
Ho he oblidat tot. Tot. Perquè l'amor em va tornar cec, m'ha eclipsat de sobte. L'amor et transforma en una altra persona. L'amor et fa créixer i minvar. L'amor et fa viure i et fa morir. L'amor et fa feliç i et sumeix en la infelicitat... Com una paradoxa antagónica, sense sentit. I no ho sabia però avui m'he adonat. El teu despreci tàcit m'ha fet reaccionar. Amb pas lent, feixuc, cansant i mancat de somnis he tornat al meus cartrons, sota el pont, i he intentat veure d'un sol cop el poc vi que em quedava a l'ampolla de vidre verd. Però no he pogut perquè el meu cos volia morir. No volia viure. I aleshores el gel m'ha tornat a glaçar el cor perquè els somnis s'han trencat. S'han esquerdat i entres les esquerdes tu hi eres. I em vaig oblidar de qui era. Em vaig oblidar de qui érem. Un pobre rodamón... Un vagabund i una princesa. Una amor impossible, vertader però impossible. Un pobre somniador que s'enamora d'una princesa... I el dia ja s'escurçava i la nit tenyia el cel de negre mentre jo pensava en el cel rosat i el teu pas ferme. I pensava en què et diria quan la llum em fes obrir els ulls com cada dia. Però com sempre, la veu se'm trencaria, es gelaria, i tornaria a refugiar-me sota el cartrons a pensar en tu, princesa...