210305

210305. Mai més. Mai més tornaré a patir pels crits, mai. Mai seré presa de la incertesa. Mai. Perquè ara, amb el temps que em guareix les ferides i les paraules que cremen els malsons, sé que mai més sentiré que la vida se m'escapa per la punta dels dits. Mai. Potser perquè amb prou feines tinc forces per articular aquestes paraules o potser perquè, simplement, de tant sofrir una s'hi acaba acostumant. Però ara, més que mai, sé que mai més, mai més tornarà.
Mai hauria pensat que tantes ferides servissin per tancar tantes altres... I mai m'he explicat com vaig poder sortir d'allí. No ho sé, encara no ho sé... A l'Alemanya de Hitler l'esperança no hi cabia, no hi havia una sola escletxa on s'hi pogués amagar. Com un punt de sang en un fons immensament blanc. Tant exuberant. Tant copiós... Però allà el que més hi havia era sang. Però no d'aquella que et corre per les venes i et fa sentir viva. No, d'aquella no. No d'aquella que et dóna el color a la cara i t'ajuda a sentir que la vida neix al cor i recorre tot el teu cos. No. Era de la que crema, de la que trenca les paraules. Era d'aquella que tot i ser punyent no oblides per no oblidar les persones. D'aquella que serví de tinta per escriure a les ments dels pocs que vam sobreviure els noms d'aquells que cridaven. I d'aquells que callaven perquè els seus crits perdien les forces...
I els petits caps del nens, rapats, sense un pèl. I les cares tristes que m'entristien encara més perquè no tenien infància. Ni jo. No vaig tenir infància. Fou com un somni trencat, com un mirall trencat. Ara l'intento reparar, ajuntar els bocins d'allò que amb prou feines són records, i m'adono que no m'hi veig clara. No, no m'hi veig. Els trossos són tan petits, va quedar tan esmicolat que és tan difícil de recordar un moment feliç... Però només m'hi veig en aquell camp de concentració. Bé, no m'hi veig. No m'hi veig perquè no veia. No aconsegueixo sentir aquell patiment perquè no sentia. Estava tan sumida en mi mateixa que no recordo res. Dies, mesos, anys... No ho sé. Però no ho recordo, és com si la meva ment s'hagués oblidat del passat inconscientment però d'una forma voluntària. I aquell olor a mort. I aquell cel que no marcava l'infinit. Aquell cel que no tenia ningú perquè ni els morts podíen marxar de tant esgotats com estaven...
I al cap d'un llarg període de temps, de llàgrimes, de crits que s'ofegaven amb el gas, va arribar l'Alba. Però va arribar com un llamp que trenca pel mig un arbre i el crema fins a dins. Arrasant-ho tot. Convertint el cor en un còctel que explota. I convertint cada batec en una explosió que em destruïa a poc a poc, a poc a poc... Com l'aigua que s'introdueix dins d'una esponja que la reté com si s'escapés la vida en retenir-la. Però jo no l'esperava, l'Alba. No l'esperava perquè sabia que moriria si ho feia. Vaig patir, vaig sofrir ocultant el meu ventre. I el meu ventre sofria per ocultar-se. I totes dues sofríem perquè sabíem que sofríem. Jo per ella, i ella per mi. Però cada cop era més inflat, i cada cop m'atordia més el record d'aquella nit d'hivern que em vaig creuar amb aquell home d'ulls blancs i mans esgarrifoses. I cada cop em retorçava més en mi mateixa, i el meu ventre em recordava que una nit vaig sofrir amb les mans d'aquell home. I amb la seva mirada. I amb els seus ulls que sense mirar-me em cremaven. Amb aquell ulls que, d'una mirada fulminant em terguè l'últim alè d'esperança que em quedava perquè em feu sentí com un tros de paper. I m'arrugués. I jo no pogués fer res...
I el temps passava, i jo sentia que era morta però una cosa al ventre em cremava. I aleshores sofria. I aleshores sentia com si em punxessin amb mil agulles, però fins a dins, fins que em tocaven allà on encara sentia perquè encara hi tenia una petita capa de vida. I estava viva, perquè sinó, no sentiria. Perquè sinó, no sofriria. Estava viva perquè anhelava, i desitjava, i recordava, i imaginava allò que anomenaven llibertat. I l'esperança... L'esperança no la perdia. I la buscava, però no la trobava.
Vaig intentar escapar i ho vaig fer. Sentia que la vida se m'escapava per tots els forats del meu cos i sentia que era tot óssos enmig la boira. I la boira em feia sentir segura, perquè si ensopegava amb un malson no el veuria i amb sort no el sentiria. Tot óssos, ni un bri de vida. No era jo qui corria, era l'Alba. Era l'Alba qui em donava les forces, era ella qui em movia les cames, i era ella qui em feia plorar mentre ho feia. I plorava perquè se m'escapava la vida, i encara ploro perquè quan ho recordo sento com si encara se m'intentés escapar...
Però ja feia temps que aquest cor, esquerdat i amb ànsies d'oblidar, havia tastat allò que alguns anomenen oblit. Però oblidar és no recordar, i si no recordo aquells crits no recordaré aquells que van morir per mi. I per tantes persones... Perquè oblidar-ho tot és oblidar-me en un temps remot, i oblidant una part recordo que hi havia una altra. Més punyent i dolorosa. Més trista. I és aleshores quan recordo que quan vaig escapar un home que no estimava es va creure els meus petons. I va tenir cura de mi tot i que no l'estimava. I encara ho recordo, però és simplement això, un record...
I quan l'Alba em trucà per acompanyar-la al registre civil per registrar a la nena m'he adonat com passa el temps. El número al meu braç em cremava com si me l'haguessin fet aquell mateix matí. I, aleshores, em vaig mirar, i sota les arrugues encara es llegia aquell número: 210305. I una petita llàgrima seca va intentar escapar dels meus ulls, tan carregada de records que em féu recordar tot això. Em vaig adonar de com m'havien marcat, la ment i el cos. I el braç, com l'havien marcat... I mentre mirava el meu braç un petit somriure es dibuixà a la meva cara i, amb un petit gest, vaig marcar la meva néta. L'Alba ho va entendre i ella sí que va plorar perquè semblava com si ho recordés. Com si dins del ventre ella ho estigués gravant tot. I em va deixar que ho fes. Va deixar que marqués la meva néta per tota la vida, com a mi em van fer. Em vaig apropar i decidida, vaig omplir el formulari: Esperança Viladomat, 21 del 03 del 05. I l'he marcada. L'Alba m'abraçà, mentre els meus llavis es movien sense articular ni un sol so. No calien: mai més.