Cercador
Orgull, mentides i cendres...
Un relat de: NaiBlaLa teva presencia és com les brases
que cremen sense descans la meva ànima;
el teu amor és com l'aigua
que m'apaivaga en arribar l'alba.
La distància m'apropa el teu record
i el teu record crema un sol somni,
que estripat deixa passar unes paraules
capaces de fer-me despertar.
I al despertar sento aquest mal
que dolçament m'esgarra i em parteix,
mentre els teus llavis articulen un sol so
que perllonga un adéu permanent.
I enmig d'un buit més que previsible
per un instant respirem el mateix aire.
I una veu anònima, desconeguda,
em menteix per últim cop.
No t'estimo ni mai ho vaig fer...
Mentre per dins el cor ho negava.
I l'ànima restarà encongida
En un racó, esporuguida.
I la teva veu sonava buida,
i una llàgrima es tancava als teus ulls.
És per això que t'anhelo, et desitjo,
perquè el cor m'ho deia, no eres tu.
I ara em cremo amb les cendres
que l'absència fa roents.
I guareixo les ferides
amb records de la meva ment...