UN TIPUS ESTRANY

No se si son els anys , o l’experiència en el tracte amb la gent, o que soc un tipus estrany, però cada vegada soc més crític amb les persones amb qui hi tinc relació, tant familiar , com laboral , com d’amistat.
Jo sempre he sigut una persona molt curosa en protegir el meu espai vital, que no m’agrada que qualsevol hi entri com si fos casa seva, i només hi permeto l’accés en comptades ocasions i prèvia invitació. Tot i així la vida i la relació amb els demés comporta flexibilitzar aquesta tanca de protecció, i permetre que sigui permeable, acceptant moltes situacions que a vegades no son còmodes o desitjables, però que la convivència i la socialització fan que les acceptem o al menys les tolerem.
Això ens passa contínuament, i aquesta permeabilitat de la capa protectora del nostre jo, te diversos nivells d’acceptació. El problema esdevé quan els nivells d’acceptació ,sovint donen la veu d’alarma, i ens indiquen que estem en zona vermella. Això ens incomoda i fa que ens posem neguitosos i desitgem tallar aquella situació que ens produeix l’aversió.
A qui no li ha passat que queda per parlar amb un amic o un familiar, perquè en te ganes, perquè vol compartir una estona amb ell, perquè en vol saber coses, perquè li vol explicar alguna cosa que l’amoïna ,o en definitiva , te ganes de comunicar-se i gaudir d’un intercanvi d’emocions, i desgraciadament aquell moment s’acaba fent odiosament etern?
A mi, amb tota la bona voluntat , em passa massa sovint. Tinc un problema. Suposo que soc massa exigent amb mi mateix i alhora amb els demés. No estic disposat a malbaratar el meu temps de qualsevol manera, i si ho faig , he de ser jo qui decideix com fer-ho.
Massa sovint em passa que em trobo amb algú per conversar, i la trobada acaba sent com anar al cine, on jo acabo sent espectador , on la informació circula en una sola direcció, i jo en soc el receptor. On passen una pel·lícula que jo no he triat veure, i si decideixo aturar la projecció , seré titllat d’insociable i mal amic.
Massa sovint passa que la gent t’aboca al damunt una quantitat d’informació desmesurada , a raig de canti ,sense haver-la filtrat prèviament , sense haver decidit que pot ser d’interès per al receptor. No culpo només a la gent. Se’ns ha acostumat a abocar-nos al damunt muntanyes d’informació escombraria des de molts mitjans de comunicació, i si no posem filtres , l’ultratge pot acabar afeblint el criteri de discriminar la informació d’interès de les dades escombraria.
Jo amb el temps , veig que he creat un filtre força espès, que m’agrada triar amb qui parlar, i que quan ho faig espero rebre del meu interlocutor una relació enriquidora, que m’aporti sensibilitat, coneixement , confiança , i que aquest interlocutor desitgi rebre de mi el mateix. Si l’interlocutor només cerca en mi el recipient on abocar sense tractar tota mena d’informació , sense valorar si te un mínim interès per mi, estar clar que en aquest cas soc com el baixant d’una teulada, que recull l’aigua quan plou, i la llença a les clavegueres, tot esperant que la pluja amaini.
Si nois, el meu refugi es l’escriptura, on puc expressar curosament el que vull dir, i on aquell a qui li interessa el que jo li puc aportar, s’ho llegeix , i si a més li genera una inquietud pot respondre’m, pot gaudir-me, o be ignorar-me. Es molt més senzill i educat.
Mentre no ensopegui amb gent més respectuosa amb l’espai vital dels demés, seguiré sent molt restrictiu, i miraré de no caure mai en el parany d’atabalar als demés amb informacions balderes i sense interès per ningú.