DEPREDADOR AL METRO

Atabalat per la urgència que em marca el rellotge, avanço per l’andana cap a les escales mecàniques. Un homenot ocupa tota l’amplada útil , impedint que l’espai esquerra funcioni per tots aquells que tenen pressa.
Opto per les escales estàtiques, i pujo els graons de dos en dos. Miro la pantalla dels enllaços amb FGC, i veig que tinc 2 minuts per fer el trajecte per la cinta llançadora i accedir de nou a l’altra estació on agafar el tren abans no tanqui les portes.
Es una operació contra rellotge, a la que ja estic habituat. A voltes en surto victoriós i d’altres quan penso que estic a punt d’arribar-hi a temps, baixo les escales com un esperitat, però sento aquell *Beep , Beep* de l’avís que es tanquen les portes del comboi. Ja no em queda res més que resignar-me i abandonar la carrera diària. El premi d’arribar a la meta amb aquella celeritat, s’ha esfumat amb un *Shoooop * al tancar-se les portes.
Em recolzo a la paret, a esperar el proper tren que vagi a la meva destinació. Passen altres trens, passa altra gent. Pugen , baixen , s’esperen. Jo no se si us passa a vosaltres, però d’entre la multitud, sempre hi ha alguna figura que us crida l’atenció , per l’alçada, per la mirada , pel caminar , per la manera de vestir. En alguns cassos, els demés es tornen borrosos, i els contorns de la persona que ens ha cridat l’atenció, es tornen més definits i nítids.
Aquesta vegada es una dona que ronda la cinquantena. Alta , morena i esvelta . La tinc al meu davant , d’esquena. L’observo sense massa interès i seguidament miro la pantalla on indica que el meu tren arribarà en quatre minuts.
Ella es mou, i es passeja davant meu, amunt i avall entretenint l’espera. Em crida l’atenció la faldilla lleugera que porta. Estampada, i llarga fins els peus. Deu ser de cotó amb una mica de lycra, perquè al moure’s, se li arrapa una mica al cul i s’endevina el moviment de les seves natges lliures de la pressió que li podrien fer unes calces. Això em posa en alerta i ja no li trec l’ull de sobre. N’estudio tots els moviments. Per a mi ja és com una realitat ampliada. La veig com si fos amb una lupa, i estic al corrent de tots els missatges que vol enviar, o que jo interpreto que m’envia.
Es posa de perfil i deixa entreveure, un escot generós , sense ser excessiu ni voluptuós. La miro com l’àliga depredadora mira la seva presa. No veig la fesomia de la víctima que es passeja pel meu davant. Només veig un cos seductor, que em llença missatges d’alerta. Ella se sent seductora i gaudeix al sentir-se observada, fins i tot desitjada.
L’andana està plena de gom a gom, però per mi, no hi ha ningú més. Ella i jo. La resta es com un núvol que tot ho difumina i confon.
La imagino deslliurant-se d’aquella faldilla i mostrant-me les seves formes allà mateix, dins d’aquell núvol íntim que ens allunya de l’entorn. Hi somnio , i noto que m’excito. Torna a plantar-se d’esquena davant meu i es recull la cabellera amb una mà deixant exposat el seu clatell al meu abast. He d’actuar!
Sona una veu vellutada per megafonia : *Reina Elisenda, via 1*
El tren para davant d’ella , s’obren les portes , entra , i darrera d’ella la segueixen un gruix de siluetes borroses que n’apaguen la definició.
Es tanquen les portes i l’encanteri se’n va........
Demà m’afanyaré per tornar-la a veure!