Un pou sense sortida

Frustració, això és el que sentia la Marta... no hi podia fer més. Estava fent tercer de carrera, treballava durant els caps de setmana i les vacances, i a més a més, feia un programa de ràdio. Sempre li havia anat bé la carrera, l'any passat només en va haver de recuperar una i ho va aconseguir. Però, aquest any les coses semblaven girar-se-li totes en contra...
Ja a inicis de curs va veure que seria un any difícil, però no s'imaginava que ho pogués ser tant. Les assignatures eren dures i hauria de treballar molt. Però, no es va encongir i va lluitar pel que volia. No parava, no tenia gaire temps per sortir ni per dedicar als amics ja que es passava la setmana a Barcelona i els caps de setmana treballant a dos llocs. I si sortia, tornava d'hora cap a casa perquè l'endemà havia de treballar. Així va anar passant el primer quadrimestre.
Ella era un noia lluitadora, no es deixava vèncer gaire fàcilment. Sempre havia fet front a les adversitats de la seva vida que, havien sigut moltes... des de petita es va haver d'espavilar i acostumar-se a viure sola, sense comptar gaire amb els pares, de fet, de pare no en tenia...Aquell any però, la universitat i les feines la van superar. I a més un afer amorós força complicat, junt amb una amistat encara més complicada van acabar d'embolicar-ho tot.
A finals d'estiu, en una nit preciosa va conèixer un noi. Ella estava de vacances amb unes amigues i van sortir de festa per la platja. La nit va acabar de manera inesperada. Ella, que no era dona d'embolics d'una nit va acabar embolicada amb en Joan. Per ella va ser una experiència molt bona, va passar una nit genial. Tot i no conèixer de res en Joan es va deixar endur per l'impuls. En Joan la va fer sentir important per uns instants, la va fer sentir feliç! Però, ja l'endemà en despertar es va trobar feta un embolic. No sabia que sentia ni què deixava de sentir per aquell noi que havia aparegut fugaçment en la seva vida rutinària. I aquest embolic l'acompanyà durant molt de temps, fins i tot durant els primers exàmens. Pel gener encara estava indecisa.
Després del que va passar van seguir la seva relació però com amics, la Marta li ho va deixar molt clar des del primer dia, tot i que ella no ho tenia gens de clar... En Joan la feia sentir bé, la feia sentir important... Ell no parava dir-li el molt que l'apreciava, que l'estimava i que ho volia compartir tot amb ella... i encara li ho diu... i ella no sap com reaccionar, segueix feta un embolic. Potser per por a iniciar una nova aventura sense estar-ne segura li fa portar aquesta cuirassa, per por, per previsió... Potser hauria de deixar-se endur per l'instint i intentar-ho... intentar ser allò que ho ha pogut ser mai; feliç.
Ara la Marta només té por de no aprovar cap examen i és que tots li han anat molt malament. L'únic que encara es pensava poder aprovar avui li han dit que l'ha suspès... i per si fos poc, una companya seva que ni anava a classe ha tret un excel·lent... injustícies de la vida? Qui sap... potser només mala sort... més mala sort en la seva vida ja no li ve d'aquí. Però el pitjor és la frustració que sent.. Veure que tot el seu esforç se'n va en orris.... que no ha servit de res... Ella s'ha passat totes les festes treballant per tenir alguns diners i poder ajudar a pagar la carrera i, ara no veu cap resultat de tant sacrifici... només uns quants calés més al compte corrent, però cap gratificació de tot l'esforç, de tantes nits d'estudi... Ara, només veu hores perdudes entre els llibres i els apunts que no li han servit per res... només per sentir-se més fracassada i més poca cosa en aquest món.
I és que a la Marta la vida no li somriu. Malgrat tot el seu esforç, la vida sembla no donar-li cap mica d'alegria per seguir lluitant i ara, es troba en un pou molt fosc, massa fosc, del qual no en veu la llum ni cap ajuda per poder-ne sortir.
I per si fos poc, encara és ella la que sempre anima a la seva amiga, l'Anna. Víctima d'anorèxia, la Marta mai l'ha deixat de banda, sempre ha estat al peu del canó i sobretot quan més l'ha necessitat. Però, d'això ja fa tres anys i les forces de la Marta sembla que comencen a defallir... Veu que ningú li agraeix res de tot el que està fent. Veu com ella sacrifica la seva vida pels altres i aquests altres mai li donen les gràcies. Ara veu com l'Anna ha passat de ser la seva millor amiga a ser la persona més egoista del món, algú amb qui no pot comptar, només quan ella ho necessita, en canvi la Marta sempre està a la seva disposició. Potser és que les persones massa bones són burres... això ho deia sempre el seu avi, i sembla tenir raó.
La Marta ara es troba sola. Les parets li cauen al damunt. Està asseguda a la seva taula d'estudi intentant concentrar-se per l'últim examen de dilluns vinent... ja estava poc motiva vist com li havien anat els altres exàmens, i ara a sobre sap que ja el té suspès, l'únic que pretenia aprovar... Ara ja gairebé sense moral deixa volar la imaginació en les nits fredes d'hivern... deixant els apunts a una banda i mirant els estels. Imagina un món millor, un món del que segurament ella mai en podrà gaudir.
Les llàgrimes d'impotència li rellisquen per la seva pell suau sense fre, no hi troba fre... La visió de la lluna cada cop li resulta més borrosa, ha perdut la il·lusió per tot. No entén com la vida pot ser tant injusta, i menys perquè li ha hagut de tocar a ella tota aquesta merda. No aprova els exàmens, les feines la destrossen per quatre duros, i en l'amor no hi fa fortuna... A vegades pensa que potser amb en Joan al costat tot seria diferent i que potser, sentir-se estimada la faria viure amb més il·lusió, però la raó la porta reflexionar i a veure que ella no l'estima, que ella només vol algú que l'abraci i que li faci sentir aquella sensació d'escalf que mai ningú li ha donat.
No sap si ha de donar una oportunitat a en Joan, no sap si ha de deixar els estudis, no sap què fer amb les feines, no sap què fer de la seva vida..... es troba perduda en un camí ple de pols que no li deixa veure la sortida. Però, quan surt de casa i davant la família, ella es posa la cuirassa. No passa res, tot li va bé i fa veure que és feliç que no li passa res i es dedica a animar als altres, els quals segurament tenen problemes menys importants que els seus. Però ella és així, és una ànima viva amb el desig d'ajudar a tothom però que veu com ningú la pot ajudar a ella.
Ara només li queda un examen pel qual intenta trobar forces per poder aprovar. Intentar sobreviure a l'últim i després ja es veurà. Té l'esperança encara, perduda en algun racó, d'haver-ne aprovat algun.... però creu que val més que es faci la idea de que no n'aprovarà cap i de que haurà d'anar a tots pel juny... Vol ser optimista, però només ho pot ser quan els fets no l'impliquen a ella... sinó que la raó és més poderosa i el pessimisme regnen en el seu món.
Ja es preocupa per veure com ho dirà a casa seva. I sobretot com ho assumirà ella. Segurament té por de caure en algun quadre depressiu i de no poder sortir-ne. Altes vegades ja s'ha trobat així, però potser no fins a aquests extrems, el pitjor és veure com després de tant esforç la vida encara no et deixa ser una mica feliç, només una mica...



"És impossible tenir alguna cosa a canvi de no res. La felicitat s'ha de pagar".
Aldous Huxley