Un peu enrere (IV)

A la barriada d'en Bernat hi havia una bona colla d'al·lots, però la unió entre ell i els seus amics era única. En Raimon vivia al pis damunt el d'en Bernat amb la seva tia. Es va fer el quart mosqueter, imposició d'en Miquel (eren de la mateixa edat, uns cinc anys majors que en Bernat i en Joan). Per cert, en Miquel, en Joan i la seva germana eren de pares peninsulars i parlaven el castellà, encara que la seva naixença havia estat a l'Illa. En aquell temps de parlar obligat, a l'escola i organismes oficials, del castellà no estava mal vist que entre ells quatre parlassin el castellà. Però era curiós veure les cares de la gent desconeguda, que els havia sentit xerrar, com després s'adreçaven a ells amb un bon català illenc.

De bon dematí en Bernat esperava el carro de mestre Arnau, al cap de cantó de més amunt de ca seva, devora la casa dels seus padrins i padrina jove. El carro anava carregat d'arroves de gel tapades amb sacs (unes hores abans havia recollit els fems dels veïnats). Aprofitava per donar el bon dia al padrí (que li responia mastegant fesols), una besada a la padrina i un adéu a la padrina jove, era el seu delit. Comprava un quart d'arrova de gel i de quatres a posar-la dins la gelera. Qualque pic sa mare l'enviava a fer coa a la carnisseria de ca na Joana. Agafava una senalla més grossa que ell (no era per omplir-la), i l'arrossegava pels carrers fins que arribava a la carnisseria. En Bernat mai va entendre que hi hagués tantes dones aixecades tan dematí. La coa era llarga (la mancança de gènere en podria ser una raó), i per fer més lleugera l'espera es posava dins la senalla i fins i tot s'hi adormia. Els ensurts de la carnissera quan sa mare arribava i no el veia varen ser nombrosos; bé, la primera vegada, perquè les altres primer miraven dins la senalla grossa.

Si sa mare anava a comprar a la botigueta de can Mateu binissalemer, en Bernat molt complaent l'acompanyava. Abans havia anat a cercar en Joan, per ajudar-la a dur la senalla de la compra. A les portes de cas binissalemer hi havia cortines de ganxets, les altres dues botiguetes del barri no en tenien. En Bernat i en Joan, molt formals i seriosos, s'asseien a l'escaló d'una porta (ni havia dues, feia cap de cantó), peus a la vorera, i mentre la mare d'en Bernat comprava ells desfeien els ganxets de la cortina fins on arribaven (les cortines només fregaven el sòl de noves) per després fer-los servir com a bales en les seves escopetes.

Després de dinar, a l'hora de fer l'horeta, ja podeu-vos imaginar quina son tenia en Bernat. Sa mare sempre procurava que estàs a cobro i en Bernat prenia els tapins a can Miquel i en Joan, i el descans damunt el llit era per veure'l pel forat del pany. Quan els pares d'en Miquel els treien fora, jugaven a l'entradeta que tenien al portal de la casa a submarins. El jocs era que se posaven tots tres allargats a terra i amb un coixí al davant, i quan s'acostava qualcú cridaven immersió!!! immersió!!!. El secret era que no els havien de veure. S'hi passaven hores!

Les feines que en Bernat havia de fer durant l'estiu eren variades: donar menjar als animals, endreçar la seva cambra, entrecavar la filada de tomatigueres i regar-les, endreçar la seva cambra, sembrar blat dindi (per després poder posar-lo al bullit) i regar-lo, endreçar la seva cambra, ensofrar el raïm que penjava de la parra, endreçar la seva cambra, arrabassar les males herbes del corral i fer un formiguer per poder adobar el corral més endavant.