UN HOME SOSPITÓS

La Roser s'havia llevat d'hora, havia quedat per anar a esmorzar amb dues amigues a una pastisseria cafeteria en la que fan uns pastissos dolços i salats per llepar-se'n els dits. Es trobaven un cop al mes per no perdre el costum de quan treballaven juntes i anaven a esmorzar plegades en un bar a prop de la feina. Normalment sempre menjaven el mateix, un croissant i un cafè amb llet, o algun entrepà de pernil, tonyina o fuet, i un tallat. Era un respir a mig matí per trencar la monotonia de la feina, una feina en una oficina pública on a vegades es formaven cues llargues de gent que calia atendre amb el millor respecte possible, perquè en cas contrari s'enduien una imatge dels treballadors públics que ja tenien prou deteriorada. Això que la seva era una oficina on sempre hi havia algú de guàrdia, mai es quedava desatesa, perquè el seu cap ho tenia molt present. Tampoc no s'acostumava a parlar per telèfon de coses privades, i encara menys si s'estava atenent algú en aquell moment.
Eren més o menys de la mateixa edat, i feia un bon grapat d'anys que havien fet les mateixes oposicions, coincidint en el mateix lloc ateses les places lliures que sortien a concurs a l'hora de triar destinació, de manera que s'havien jubilat totes tres dins del període d'un any. Per aquest motiu, s'havien proposat continuar la bona relació d'amistat que les unia, i una manera era el compromís de trobar-se sovint per no trencar les confidències que acostumaven a explicar-se de les seves vides amb el marit, els fills, i els néts.
Aquesta pastisseria estava plena de gent que treballava en bancs, oficines, clíniques, i d'algunes dones de certa edat que també estaven desvagades com elles, per això quedaven bastant aviat per aconseguir una taula lliure i passar-hi ben bé dues o tres hores, ja que sempre venien carregades de novetats i notícies interessants de darrera hora.

La més puntual era la Roser, perquè era la que vivia més a prop. Quan arribaven les altres dues, la Teresa i la Remei, es donaven un petó i tot i que feia un mes aproximadament de l'última trobada, es deien un munt d'elogis l'una a l'altra.
Caram, noia, t'has canviat el pentinat, eh? Ostres, tu et veus més jove, no m'ho diguis, has canviat de cosmètics? Apa, i tu quin vestit més xulo, és nou oi?
Llavors venia l'hora de triar el menjar.
Sobretot, que no sigui gaire dolç per problemes amb el sucre, si noies, he de vigilar perquè si em descuido, em puja de valent i el meu marit em renya.
Doncs mira, jo he de vigilar el colesterol, però un dia és un dia, he vist una coca que fa molt goig, i me la penso menjar ben a gust.
Bé, jo no és que tingui cap cosa d'aquestes, al contrari, el meu marit em diu que semblo un espàrrec de tan prima que estic, i no sé què més puc fer, si ja menjo molt i no m'estic de res.
Dona, tu sempre has estat prima, oi? No crec que aconsegueixis engreixar-te a aquestes alçades, i t'asseguro que tens molta sort. Tant de bo em passés a mi, que sempre he d'estar pendent de la bàscula.
Desprès arribava el moment de les explicacions.
Sabeu que el meu fill vol anar-se'n a viure a París? A la seva dona no li fa cap gràcia, però com que no tenen criatures i estan lliures poden fer el que vulguin.
Que no treballa, ella?
Sí, però pot demanar-hi el trasllat ja que la seva empresa hi té una sucursal, i és clar al meu fill li han ofert unes condicions excel·lents i no vol deixar-les escapar.
Doncs ara, em toca a mi. La meva filla, la petita, espera bessons!
Què dius ara, si ja tenen dues criatures, com és que encara en volen més?
No cal que m'ho diguis, jo he tingut un disgust impressionant, i el meu marit diu que són uns irresponsables, que no es poden portar tants fills al món de la manera que està tot, sort que per ara es troba bé i encara no fa molta panxa, però no em puc imaginar com es posarà al final de l'embaràs.
Jo no tinc grans coses a dir, potser la meva filla anirà a viure amb el seu xicot perquè estan buscant pis.
Ja era hora, no? Déu ni do el temps que fa que surten!
Sí, desprès de cinc anys sortint junts, suposo que han decidit d'una vegada fer vida de parella.
I no es pensen casar?
De moment no, i amb això estan d'acord tots dos, encara que si us he de dir la veritat a mi m'agradaria que es casessin, però què hi farem.
Millor, dona, tu saps els diners que costa un casament? I l'enrenou que ocasiona.
Sí, potser tens raó, de tota manera m'encantaria veure la meva filla amb un vestit de núvia. Fan un goig totes les núvies!
Per això no et cal patir, qui ho sap, igualment es casarien amb roba normal i corrent com el meu fill, que van celebrar un casament civil i no van voler fer banquet ni res, només vam anar la família a un restaurant que hi ha en un poble a menjar caragols i carn a la brasa, i apa, desprès de dinar cap a casa. Això sí, amb tots els amics ja havien fet un sopar de comiat.
Sabeu què passa? Moltes vegades els pares volem convidar parents llunyans que gairebé ni els coneixen, i també amics nostres de tota la vida, però ells passen tranquil·lament d'aquestes coses.
Quan se'n van adonar, era la una. Com sempre es van acomiadar amb petons i quedant a trucar-se per telèfon per la pròxima trobada i van donar records als marits, als fills i a les filles i petons als nets.

La Roser havia d'anar a comprar menjar per fer el dinar. Era divendres, acostumava a fer peix i en aquell supermercat que li venia de pas el tenien de molt bona qualitat i feia molt de goig, a més a més, el netejaven i el posaven en unes safates que servien per posar-lo al congelador si es comprava només un cop per setmana.
Va veure unes gambes roges de platja, fresques, i uns escamarlans que encara bellugaven. Va pensar que l'endemà, dissabte, faria una graellada, així que també va escollir un rap preciós, uns calamars frescos, una sèpia bruta que la deixaven perfecta, i finalment va comprar un lluç de palangre gros que el faria per dinar. Feia temps que els agradava més el peix que la carn, ja que la tenien avorrida, sempre el mateix, vedella que només acostumava a fer-la a la planxa, entrecot, filet, el pollastre el feia al forn amb verdures, i així no resultava tan insuls. Certament, el peix era molt car, però no li calia mirar massa. El seu marit encara treballava i cobrava un bon sou, ella també cobrava una bona pensió, de manera que vivien força bé. Els fills ja tenien la seva vida, però els caps de setmana acostumaven a venir tots a dinar a casa seva.
Quan va sortir al carrer, duia el peix en una mà i a l'altra la bossa penjada a l'espatlla i va enfilar vorera amunt. Va aturar-se un moment a una botiga d'electrodomèstics per mirar una cafetera exprés que li va cridar l'atenció, ja que la seva era bastant vella i a vegades no funcionava com Déu mana. Va seguir caminant, i de sobte va veure un home que venia en sentit contrari per la mateixa vorera. Encara estava una mica lluny, però es va adonar que duia una mena de passamuntanyes, o si més no, un mocador que li tapava la cara i només se li veien el ulls i una gorra encaixada de manera que li tapava tot el cap. Caminava mirant com si penses que l'observaven. S'anava apropant a la sucursal d'un banc que hi havia uns portals més enllà, i ella es va espantar, pensant que potser tenia intenció d'entrar a robar, tapat de la cara com anava, però va passar de llarg. Cada vegada el tenia més a prop, i va començar a tenir por. I si li estirava la bossa? Se la va traure de l'espatlla i la va agafar fort amb la mà. No hi havia ningú més a la vorera, va estar a punt de canviar a l'altre costat, però venien cotxes i no es podia arriscar. Llavors, quan ja gairebé el tenia a uns quatre o cinc metres, es va aturar i mirant a un cantó i a l'altre, es va acostar a un contenidor d'escombraries, va alçar la tapa i va començar a remenar. De la butxaca es va traure una bossa de plàstic, però no hi va trobar res. Va alçar la tapa de l'altre contenidor, i ella no va poder evitar girar-se a mirar. Havia tret alguna cosa que va guardar dins la bossa. En adonar-se que ella el mirava, va dir amb un to de veu desafiant, ja ho veu, senyora, com ens hem de veure, remenant les escombraries. Qui ens ho havia de dir, oi?

La Roser va fer un mig somriure, i va continuar caminant. En aquells moments es va sentir avergonyida per haver pensat que aquell home era un lladre. Havia vist a la televisió reportatges de gent que no tenia gairebé res per menjar, gent que es barallava a la part del darrere dels supermercats per aconseguir qualsevol dels aliments que rebutgen perquè han caducat aquell mateix dia i no els poden posar a la venda, però ara ho havia vist amb els seus propis ulls, un home que es tapava la cara perquè no hauria pogut suportar trobar algú conegut que el veiés remenar les escombraries, tot i que potser vivia en un altre barri lluny d'allí, però encara que aquella ciutat no era massa gran, segurament no es volia arriscar a ser reconegut.
La Roser va obrir el portal de casa seva, i un cop dins, es va mirar al mirall que cobria tota una paret i es va adonar que era molt afortunada, perquè l'única cosa que li preocupava en aquells moments era rumiar que faria de primer plat abans del lluç.