La pilota

Un relat de: angela nin

En aquell poble, apartat de la resta del món, no coneixien res de la nostra civilització. Vivien a la seva manera, conreaven la terra, estaven envoltats d'arbres fruiters de tota mena, i ocupaven una part del planeta que ningú mai s'havia preocupat de descobrir perquè, a part d'uns quants animals salvatges que vivien en mig d'aquella espessa selva, perquè aquell lloc estava considerat una selva, no hi havia grans coses per treure'n profit. Ells eren persones que estaven en contacte directe amb la natura, vivien de la natura, i l'única cosa especial que veien de tant en tant eren uns ocells molt estranys creuant el cel i que feien un soroll que no era com el dels ocells que vivien entre els arbres. A dalt de la muntanya més alta coberta de vegetació, hi havia un llac molt gran que a l'època de les pluges s'omplia fins a vessar, i l'aigua queia daltabaix dels espadats fent una cascada immensa, que en arribar a la vall formava unes tolles on hi havia un be de déu de peixos. Amb unes canyes llargues, amb la punta molt fina com si fos una llança, els atrapaven un a un, se'ls enduien, els enastaven en uns branquillons i els rostien a la flama d'una foguera al mig de la plaça. Els agradava caçar uns micos que no eren massa grossos i també se'ls menjaven rostits. La pell la utilitzaven per a fer-se peces de roba per quan arribava el fred, tot i que en aquell indret no en feia pas massa. La seva vida s'assemblava a la dels homes de l'edat de pedra, tal com ens els havien descrit en els llibres de la prehistòria. Vivien de sol a sol, es preocupaven d'aconseguir aliments, les dones es cuidaven de les criatures, i així transcorrien els seus dies. Feliços i sense cap preocupació que no fos la supervivència i la continuació de l'espècie.

Un dia, un fet insòlit els va capgirar tota la seva existència. Una avioneta on hi viatjaven quatre persones, totes elles vinculades al món de l'esport, al futbol concretament, sense saber perquè ni com es va desviar de la seva ruta, i va anar a passar per sobre d'aquell tros de planeta desconegut per tothom. Sembla mentida, però encara hi ha algunes parts d'aquesta bola on vivim tants milions i milions d'éssers humans que encara son verges, que a ningú se li ha acudit d'apropar-s'hi. Doncs aquella avioneta, de sobte va perdre el control, alguna cosa li va fallar de manera que el pilot es va adonar que s'estavellarien sense remei, i el pobre buscava un lloc on poder fer un aterratge d'emergència, però l'única cosa que veia eren arbres, arbres i arbres. No va poder controlar més el volant, i van començar a caure avall, avall, tots quatre mirant aquella espessor verda que cada vegada la veien més a prop, fins que s'hi van encastar de patac. Molt mal no es van fer, perquè semblava com si haguessin caigut en una especie de matalàs d'herba, però és clar, allà dalt no s'hi podien quedar. Al cap d'uns moments d'asserenar-se i d'intentar trobar una solució abans no s'ensorrés l'avioneta, van escoltar uns crits. No sabien ben bé si eren persones o animals, perquè eren una mena de sons guturals, i donava la impressió que fossin el que fossin, n'hi havia uns quants. Tot d'un plegat, van veure que entre mig de la copa dels arbres apareixien uns homes amb un cabell negre com l'atzabeja, la pell morena i unes fletxes posades dins d'una bossa que duien creuada damunt del pit. Es van mirar els uns als altres completament sorpresos i atònits, ja que els nadius mai havien vist uns éssers humans vestits d'aquella manera tan estranya i que sortien d'aquell ocell que de tant en tant veien volar dalt del cel.
No els amenaçaven, però no se'n refiaven, ja que qui sap que havien vingut a fer a casa seva, a la seva terra, unes persones amb aquella pell tan blanca, amb uns artefactes de color fosc que els tapaven el ulls, unes robes que els cobrien les cames, el pit i l'esquena. Els de l'avioneta intentaven fer-los entendre amb signes el que els havia passat, però els nadius no ho veien massa clar i tenien por que baixessin a terra i volguessin atacar-los, sobretot a les dones i a les criatures. Ells havien de baixar, no es podien quedar allà dalt, així que van intentar seguir-los, encara que mai s'haurien imaginat que tindrien que fer-ho d'aquella manera, arrapats als troncs dels arbres que eren molt alts, i només el veure el terra tan lluny, ja els van venir tots els mals. Es van endur els telèfons, i mentre remenaven algunes altres coses que poguessin agafar, sense saber com, un d'ells va pegar un cop a una pilota que duien perquè els l'havia de signar l'equip guanyador de la copa del món, i va sortir volant entre mig de les branques dels arbres fins que va caure a terra. En aquell moment van veure des de dalt un grup de nadius que s'hi acostaven i la miraven encuriosits sense gosar tocar-la.
Com van poder, amb penes i treballs i fent-se tot de talls a les mans mentre anaven tronc avall, van aconseguir tocar terra. Els nadius ja feia estona que havien baixat, i els estaven esperant amb una actitud d'alerta. Qui ho sap que els podien fer, aquelles persones tan especials. Tothom havia fet cap a la petita esplanada al peu dels arbres, els miraven com si fossin d'un altre món, que era ben cert, i desprès miraven cap a munt, temorosos que aquell ocellot els caigués a sobre. Ells tampoc no se'n refiaven, així que els van assenyalar amb les mans que s'apartessin. La pilota estava a terra envoltada de criatures que no s'acabaven de decidir a tocar-la. Un de més agosarat la va picar amb el peu i lògicament, va rodolar un bon tros. Es van quedar tots parats, llavors un altre la va picar amb el peu però amb moltes mes ganes, i la pilota va sortir disparada de manera que tots els que estaven a la vora es van apartar espantats com si fos el dimoni. Llavors, un dels quatre homes va anar a recollir-la, la va fer botar i amb els altres se la passaven talment com si estiguessin jugant un partit de futbol. El nen que l'havia picat més fort, s'hi va afegir, i tot i que anava descalç, tenia força traça. Els altres xavals de la seva edat, s'hi van anar acostant i també intentaven picar-la, però ell no els deixava, els esquivava tan com podia perquè no la hi prenguessin. Els quatre homes els van deixar jugar i s'ho miraven amb atenció. Com era possible que aquell noi, sense haver vist mai una pilota, tingués tanta traça ?
Es van asseure en unes pedres i el pilot va activar el GPS, per tal que els poguessin localitzar. Va intentar parlar per telèfon, però lògicament no hi havia cobertura. Llavors, va marcar un número que connectava amb un satèlit, i llavors segur que els localitzarien. Van donar un tomb per tot aquell poble, amb cases fetes amb canyes, fulles d'arbres i fang. Les dones els miraven amb sorpresa, les criatures els seguien i els homes, ara amb llances, els escortaven per si intentaven fer-los mal. No parlaven amb ells, però sí entre ells, i no se'n sabien avenir com encara hi havia gent que pogués viure d'aquella manera, amb un estat salvatge com aquell. Un d'ells va comentar que potser valia més que no els haguessin trobat, perquè segur que eren més feliços que nosaltres, que no estem mai satisfets, que sempre ens creem noves necessitats, que no en tenim mai prou, ni de diners ni de diversions. A partir d'ara, segur que no els deixaran tranquils i qui ho sap si els capgiraran la seva forma tan feliç de viure. Els altres se'n reien, perquè justament ell era una d'aquestes persones que viuen bé, era tota una figura del futbol, tenia fama, diners, i els estranyava que digués totes aquestes coses.
Com el lloc no era massa gran, aviat van tornar a fer cap al mig del poble, i aquells xavals encara seguien jugant amb la pilota, i sobretot els cridava l'atenció la facilitat que tenia aquell noi per evitar que no li prenguessin. És clar que l'agafava amb les mans i arrencava a córrer, però el cert era que ningú no li podia agafar de cap manera. Llavors el futbolista famós el va cridar, li va ensenyar com es feia, i sobretot li va fer entendre que no es tocava amb les mans, només amb els peus. El noi ho va entendre, i tampoc se la deixava prendre tan fàcilment.

Al cap d'uns mesos, arribava a Londres un noi amb un cabell negre com l'atzabeja i la pell molt fosca. Duia una samarreta, uns bermudes, unes sabatilles Nike últim model, i agafada amb força amb les dues mans portava una pilota una mica gastada. Tothom volia saber qui era i d'on venia. L'acompanyava un futbolista famós, que un dia viatjava en una avioneta que va caure en un lloc amagat, molt amagat entre arbres i matolls. Es va topar amb una gent que no coneixia res del món "civilitzat", i l'atzar va fer que els caigués una pilota del cel que els canviaria la vida.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: