A L'ESTACIÓ

Un relat de: angela nin
A L’ESTACIÓ
Cada matí agafava el mateix tren i veia les mateixes persones amb cares de son. Aquell dia a l’andana, va veure una noia jove, alta, amb el cabell ros agafat amb forma de monyo damunt del cap. Duia uns texans estripats, una brusa de flors, pírcings a la cella i al nas, i una motxilla voluminosa a l’esquena. Passejava amunt i avall mentre parlava amb el mòbil. Gesticulava, de tant en tant alçava la veu i començava a sanglotejar. Assegut en un banc, un noi amb melena llarga de color negre, retinguda amb una cinta elàstica, lluïa un aret de plata a l’orella, duia els texans i una caçadora negres i també parlava amb el mòbil. Brandava el cap amunt i avall, de tant en tant negava, però semblava tranquil. La noia dels pírcings, repenjada a la paret, ja plorava amb desconsol i va acabar asseguda a terra. La gent que esperaven el tren, la miraven amb certa curiositat, però ella semblava aliena a tot el que l’envoltava. El noi del banc, va apagar el mòbil i el va entaforar en una butxaca d’una bossa verda. Es va girar i a uns pocs metres de distància va veure la noia asseguda a terra amb els ulls plorosos i que tenia el mòbil a la falda. Entre plors i sangloteigs, cridava l’atenció. Ell es va alçar i se li va apropar. Et trobes bé? Li va preguntar. Ella, va alçar el cap i el va mirar. Sí, sí, bé... no, no... estic fatal. El meu xicot m’ha deixat, i no sé que faré...i seguia plorant i començava a moquejar. El noi li va oferir un mocador d’un paquet de klínex. Gràcies, entre sangloteig i sangloteig. Saps?, jo també estic sense xicota, ho hem deixat córrer i no crec que se m’acabi el món. No s’ha de perdre l’esperança, segur que trobaràs algú millor que ell. Jo me l’estimava al David, i ara em sento malament i estic desorientada. Perquè no t’alces de terra i seus al banc? Estaràs més còmoda i no t’embrutaràs. D’acord, però no sé si pujar al tren o no, tampoc m’esperarà ningú. Si vols, pots venir amb mi, vaig a la biblioteca perquè tinc un examen el divendres. Jo no tinc ganes d’estudiar, em sento massa trista. Com vulguis, tu mateixa. De sobte es va escoltar el soroll del tren que ja arribava.
Un matí de finals de juny, va veure asseguda en un banc de l’andana, una noia rossa que portava el cabell agafat amb una cua, pírcings a la cella i al nas, sense motxilla i amb un vestit blau. Estava abraçada amb un noi amb cabells llargs negres retinguts amb una cinta elàstica i un aret de plata a l’orella. Es feien petons i reien, desprenien alegria i felicitat. Van pujar junts al tren, ell li passava el braç per l’espatlla i ella li envoltava la cintura amb el seu.

Comentaris

  • Preciós[Ofensiu]
    Marin@ | 04-11-2018 | Valoració: 8

    M'ha encantat, pero estaria millor si hi possessis diàlegs com dèu mana...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: