El calendari

Un relat de: angela nin

La Carola era una dona molt ocupada. Dirigia una empresa de roba interior femenina, d'aquella roba que tan agrada a les noies joves, sobretot quan la veuen lluir a una actriu famosa, o a una top model de les portades de les revistes, i tenen una figura tan perfecta que tot els hi escau bé, fins i tot farien goig si es posessin un sac amb tres forats.
Coneixedora d'aquesta dèria per aquestes peces de vestir, va decidir que era un bon negoci. Sabia dibuixar molt bé ja que a casa seva sempre havia vist cavallets de pintor, teles i pintures, atès que el seu germà havia estudiat història de l'art i s'havia dedicat a la pintura. Tenia un estudi amb molts alumnes, disposats a aprendre a pintar i alguns a fer de model. A ella li agradava anar-hi a donar un tomb, i s'embadalia contemplant aquelles noies que posaven nues i que tenien aquells cossos que ella mai no tindria. Era baixeta i rodanxona, i encara que anava al gimnàs tres cops per setmana, intentava menjar de la manera més equilibrada possible, i s'oblidava dels pastissos i altres plaers alimentaris, no aconseguia grans millores. Ja li va dir l'endocrí "vostè te aquesta constitució, es el seu metabolisme, i encara que li sembla que no li serveix per a res, no és cert. Si visqués sense tots aquests controls i sacrificis, pensi que estaria molt més grassa." Això la va desencoratjar, i la seva auto estima va arribar a cotes molt baixes. Estava convençuda que mai trobaria un xicot que estigues disposat a compartir la seva vida amb una bola amb forma humana -així es veia ella- i que cap noi no es fixaria en els seus ulls d'un blau clar i transparent ni amb el seu cabell de color mel. No, els nois només es fixen amb aquelles noies tan espectaculars, altes i esveltes, encara que siguin lletges com un pecat.

Doncs bé, ja que no li servia de gran cosa portar una roba interior sofisticada i atractiva, perquè no la veia ningú tret d'ella, en faria per les noies que tenen una figura esplèndida. Amb l'ajut dels seus pares i d'un préstec de la Caixa per joves emprenedores, va muntar un petit taller on ella mateixa dissenyava sostenidors, bragues, tops, de moment ja en tenia prou. Si la cosa funcionava, aniria ampliant l'oferta amb altres peces com ara camises de dormir, pijames, però de moment el que calia era començar.
La Carola era una persona molt ordenada. Li agradava tenir-ho tot controlat, mai deixava res a l'atzar. Es començava a familiaritzar amb l'ordinador, però a ella el que li agradava era un bon calendari, d'aquells que els números dels dies de la setmana són grossos i es veuen d'una hora lluny, i a sota porten escrit el nom d'uns quants sants del dia, i sobretot que hi hagi força espai per anotar-hi totes les coses d'aquell mes, dels següents i per qualsevol altre de més llunyà.
La veritat és que tenia molta imaginació, però la cosa més complicada era triar els materials. Es va posar en contacte amb una fàbrica de teixits, i quan els va portar els dissenys els van agradar tant que li van donar tota classe de facilitats per proporcionar-li la roba necessària, blonda, seda, ras, per a procedir a la confecció d'aquelles peces de roba tan especials i seductores. Al començament no es va voler arriscar massa i en feia petites quantitats. Un cop les va tenir fetes, ella mateixa anava a veure botigues de prestigi, i el cert fou que tothom li'n comprava, la qual cosa la va animar per ampliar la producció. També va ampliar el taller, va contractar més personal i va comprar maquines més modernes, ja que les comandes augmentaven atès l'èxit dels models.
Al calendari que tenia penjat a la paret del seu despatx ja no hi cabia res més. Hi tenia anotades visites que havia de fer, el dia que esperaven les comandes els diferents comerços, el dia que havia d'anar a la fàbrica de teixits per triar nous materials, tot, absolutament tot, ho tenia anotat dia a dia al seu estimat calendari. Un calendari que li havien regalat uns amics que eren els propietaris d'una botiga d'enllumenat. Venien làmpades pel sostre, de peu, de taula, aplics, la majoria d'importació de Suècia i d'Holanda. Eren precioses, i no es trobaven en cap altre lloc, això sí, els preus també eren "preciosos", ja que valien un ull de la cara. Doncs a cada més de l'any hi havia una foto amb paisatges d'aquests dos països. D'Holanda, molins de vent, ponts damunt dels canals, i de Suècia fotos de la costa, dels parcs, i de cases típiques d'allà, i una cosa que tenia ficada al cap era que aviat vendria la seva roba interior en aquelles dues ciutats. Qualsevol dia hi aniria a inspeccionar el terreny per veure els gustos de les seves dones, encara que estava segura que fossin quins fossin les seves preferències, els seus dissenys els trobarien encisadors.

El cap de setmana, volia descansar. El dilluns seria esgotador, perquè venia la pitjor època, la de les comandes per la temporada següent, i havia decidit anar a un balneari molt especial, on feien tractaments amb xocolata, seguits de massatges relaxants, i que et deixaven la pell i l'esperit nou, a punt per encarar tot el que et vingués al damunt.
En un lloc així potser podria "lligar", qui ho sap si trobaria un home que també fos grasset i busqués una noia com ella, però la veritat és que només havia vist parelles joves que feien força goig, i algunes iaies i padrins que segurament rebien alguna mena de tractament per les xacres pròpies de l'edat.

Aquell dilluns va arribar més tranquil·la i contenta que altres dies, desprès d'un cap de setmana que l'havien deixat nova. El noi encarregat dels massatges li va fer un "tailandès", que malgrat el nom, només es passejava amb els peus per damunt del cos. Desprès de la sessió va quedar feta un nyap, però més endavant la tibantor que notava feia dies a les espatlles i al clatell, li havia desaparegut completament. Es trobava més lleugera, i estava disposada a enfilar la setmana plena d'energia i vitalitat. De sobte va notar una sensació estranya, va donar una ullada i li va semblar que faltava alguna cosa. Tot estava al seu lloc, la senyora de la neteja sempre li ho deixava tot tal com ho trobava, només treia la pols i netejava el terra. Bé, potser s'hi havia fixat malament, així que va seure, va obrir el calaix, va agafar unes cartes que havia de contestar, i necessitava saber el dia que esperaven rebre la comanda. Ho tenia tot anotat al calendari, perquè era impossible recordar tanta informació. Sí, ja li ho deien que s'havia d'acostumar a l'ordenador, que només calia engegar-lo i et sortia tot amb una claredat impecable, però ella de moment portava les coses a la seva manera, i amb el calendari en tenia prou. També havia intentat tenir un dietari de taula, d'aquells que tenen una fulla per cada dia, però no li agradava tenir aquell artefacte damunt la taula, ocupava massa lloc i no el trobava gens pràctic. Va alçar la vista i es va adonar que a la paret del davant no hi havia res, estava buida, completament buida. Va tornar a mirar, i efectivament, allà no hi havia res, ni números, ni paisatge, ni res.
Li va pujar una sensació estranya a l'estómac només de pensar on havia pogut anar a parar el calendari. No podia estar enlloc perquè ella no l'havia despenjat, n'estava completament segura, així doncs no tenia ni idea per on començar a buscar-lo Qui coi l'havia tocat? I Per què? Va mirar la paperera, i estava ben buida. Tot estava al seu lloc, com cada matí. Aquesta nit s'hauria de quedar a esperar la Loli i preguntar-li si en sabia alguna cosa. Com s'ho faria, per saber tot el que tenia programat pels propers dos mesos? Si feia memòria, potser aconseguiria recordar algunes dades, però totes no, era impossible. Una suor freda la va envair de dalt a baix. Tornava a pensar en l'ordenador, tant que li havia dit la seva germana, ella que no sabia viure sense. Ara, però, ja era massa tard. Havia de trobar el calendari com fos, i en aquella desesperada situació es va sentir com la famosa protagonista "d'allò que el vent s'endugué", juro que mai més faré servir el calendari! Juro que d'ara endavant faré servir l'ordinador!
El calendari no va aparèixer, ningú sabia on havia anat a parar. La Carola va passar uns dies d'angoixa, intentant recordar i recordar, trucant a les botigues, als clients, a tothom. No menjava ja que havia perdut gairebé la gana, a penes dormia, i els nervis la corsecaven. Va ser una setmana d'allò més nefasta, però alguna cosa havia canviat. Es va adonar que la faldilla li anava baldera, li sobrava roba per tot arreu i res no li esqueia bé. Desprès de dutxar-se aquell matí es va mirar al mirall i va veure una altra dona, una dona bastant més prima que la que estava acostumada a veure-hi. Fins i tot semblava més alta. On era aquell ventre, aquelles cuixes, on era aquella figura tan rodona? Què se n'havia fet? Llavors, dins dels mals de cap per tot el desgavell de la feina, es va sentir a gust, es va agradar. Era possible que el passar un tràngol com aquell li hagués servit per treure's aquells quilos de sobre que mai no ho havia pogut aconseguir ni amb dietes, ni anant als metges? Potser necessitava passar uns dies dolents, de patiment i neguits, per eliminar tot el greix que li sobrava. Potser sí, que estava grassa de satisfacció, de veure que tot li anava bé, sobretot la feina, feia el que volia, el que li agradava, i havia aconseguit un èxit important.
I tota decidida, es va dir "doncs mira, menjaré igual que tots aquests dies, dormiré les mateixes hores, i encara que ja no estaré tan estressada, intentaré no recuperar mai més aquests quilos que he perdut. Això sí, demà aniré a comprar l'ordinador més modern del mercat, i cada setmana em faré còpies de seguretat per si un cas. No sigui que em torni a quedar sense dades i perdi més quilos, ja que potser llavors semblaria una escombra. Al cap i a la fi, gràcies al calendari n'he tret un benefici de tot plegat. El que més greu em sap és no veure cada dia les fotos tan boniques d'aquells llocs, però em sembla que hi
aniré de vacances i els veure al natural. Suècia i Holanda, espereu-me que aviat us faré una visita!"






















































































































































EL CALENDARI

La Carola era una dona molt ocupada. Dirigia una empresa de roba interior femenina, d'aquella roba que tan agrada a les noies joves, sobretot quan la veuen lluir a una actriu famosa, o a una top model de les portades de les revistes, i tenen una figura tan perfecta que tot els hi escau bé, fins i tot farien goig si es posessin un sac amb tres forats.
Coneixedora d'aquesta dèria per aquestes peces de vestir, va decidir que era un bon negoci. Sabia dibuixar molt bé ja que a casa seva sempre havia vist cavallets de pintor, teles i pintures, atès que el seu germà havia estudiat història de l'art i s'havia dedicat a la pintura. Tenia un estudi amb molts alumnes, disposats a aprendre a pintar i alguns a fer de model. A ella li agradava anar-hi a donar un tomb, i s'embadalia contemplant aquelles noies que posaven nues i que tenien aquells cossos que ella mai no tindria. Era baixeta i rodanxona, i encara que anava al gimnàs tres cops per setmana, intentava menjar de la manera més equilibrada possible, i s'oblidava dels pastissos i altres plaers alimentaris, no aconseguia grans millores. Ja li va dir l'endocrí "vostè te aquesta constitució, es el seu metabolisme, i encara que li sembla que no li serveix per a res, no és cert. Si visqués sense tots aquests controls i sacrificis, pensi que estaria molt més grassa." Això la va desencoratjar, i la seva auto estima va arribar a cotes molt baixes. Estava convençuda que mai trobaria un xicot que estigues disposat a compartir la seva vida amb una bola amb forma humana -així es veia ella- i que cap noi es fixaria en els seus ulls d'un blau clar i transparent ni amb el seu cabell de color mel. No, els nois només es fixen amb aquelles noies tan espectaculars, altes i esveltes, encara que siguin lletges com un pecat.

Doncs bé, ja que no li servia de gran cosa portar una roba interior sofisticada i atractiva, perquè no la veia ningú tret d'ella, en faria per les noies que tenen una figura esplèndida. Amb l'ajut dels seus pares i d'un préstec de la Caixa per joves emprenedores, va muntar un petit taller on ella mateixa dissenyava sostenidors, bragues, tops, de moment ja en tenia prou. Si la cosa funcionava, aniria ampliant l'oferta amb altres peces com ara camises de dormir, pijames, però de moment el que calia era començar.
La Carola era una persona molt ordenada. Li agradava tenir-ho tot controlat, mai deixava res a l'atzar. Es començava a familiaritzar amb l'ordinador, però a ella el que li agradava era un bon calendari, d'aquells que els números dels dies de la setmana són grossos i es veuen d'una hora lluny, i a sota porten escrit el nom d'uns quants sants del dia, i sobretot que tinguin espai per anotar-hi totes les coses que tenia previstes per aquell mes i per qualsevol altre de més llunyà.
La veritat és que tenia molta imaginació, però la cosa més complicada era triar els materials. Es va posar en contacte amb una fàbrica de teixits, i quan els va portar el dissenys els van agradar tant que li van donar tota classe de facilitats per proporcionar-li la roba necessària, blonda, seda, ras, per a procedir a la confecció d'aquelles peces de roba tan especials i seductores. Al començament no es va voler arriscar massa i en feia petites quantitats. Un cop les va tenir fetes, ella mateixa anava a veure botigues de prestigi, i el cert fou que tothom li'n comprava, la qual cosa la va animar per ampliar la producció. També va ampliar el taller, llogar més personal i comprar maquines més modernes, ja que les comandes augmentaven atès l'èxit dels models.
Al calendari que tenia penjat a la paret del seu despatx ja no hi cabia res més. Hi tenia anotades visites que havia de fer, el dia que esperaven les comandes els diferents comerços, el dia que havia d'anar a la fàbrica de teixits per triar nous materials, tot, absolutament tot, ho tenia col·locat dia a dia al seu estimat calendari. Un calendari que li havien regalat uns amics que tenien una botiga d'enllumenat. Venien làmpades pel sostre, de peu, de taula, aplics, la majoria d'importació de Suècia i d'Holanda. Eren precioses, i no es trobaven en cap altre lloc, això sí, els preus també eren "preciosos", ja que valien un ull de la cara. Doncs a cada més de l'any hi havia una foto amb paisatges d'aquests dos països. D'Holanda, molins de vent, ponts damunt dels canals, i de Suècia fotos de la costa, dels parcs, i de cases típiques d'allà, i una cosa que tenia ficada al cap era que aviat vendria la seva roba interior en aquelles dues ciutats. Qualsevol dia hi aniria a inspeccionar el terreny per veure els gustos de les seves dones, encara que estava segura que fossin quins fossin les seves preferències, els seus dissenys els trobarien encisadors.

Aquell cap de setmana, volia descansar. El dilluns seria esgotador, perquè venia la pitjor època, la de les comandes per la temporada següent, i havia decidit anar a un balneari molt especial, on feien tractaments amb xocolata, seguits de massatges relaxants, i que et deixaven la pell i l'esperit nou, a punt per encarar tot el que et vingués al damunt.
En un lloc així potser podria "lligar", qui ho sap si trobaria un home que també fos grasset i busqués una noia com ella, però la veritat és que només havia vist parelles joves que feien força goig, i algunes iaies i padrins que segurament rebien alguna mena de tractament per les xacres pròpies de l'edat.

Aquell dilluns va arribar més tranquil·la i contenta que altres dies, desprès d'un cap de setmana que l'havien deixat nova. El noi del "siatshu" era una meravella, i la tibantor que notava a les espatlles i el clatell feia dies, li havia desaparegut completament. Es trobava més lleugera, i estava disposada a enfilar la setmana plena d'energia i vitalitat. De sobte va notar una sensació estranya, va donar una ullada i li va semblar que faltava alguna cosa. Tot estava al seu lloc, la senyora de la neteja sempre li ho deixava tot tal com ho trobava, només treia la pols i netejava el terra. Bé, potser s'hi havia fixat malament, així que va seure, va obrir el calaix, va agafar unes cartes que havia de contestar, i necessitava saber el dia que esperaven rebre la comanda. Ho tenia tot anotat al calendari, perquè era impossible recordar tanta informació. Sí, ja li ho deien que s'havia d'acostumar a l'ordenador, que només calia engegar-lo i et sortia tot amb una claredat impecable, però ella de moment portava les coses a la seva manera, i amb el calendari en tenia prou. També havia intentat tenir un dietari de taula, d'aquells que tenen una fulla per cada dia, però no li agradava tenir aquell artefacte damunt la taula, ocupava massa lloc i no el trobava gens pràctic. Va alçar la vista i es va adonar que a la paret del davant no hi havia res, estava buida, completament buida. Va tornar a mirar, i efectivament, allà no hi havia res, ni números, ni paisatge, ni res.
Li va pujar una sensació estranya a l'estómac només de pensar on havia pogut anar a parar el calendari. No podia estar enlloc perquè ella no l'havia despenjat, n'estava completament segura. Qui coi l'havia tocat? I Per què? Va mirar la paperera, i estava ben buida. Tot estava al seu lloc, com cada matí. Aquesta nit s'hauria de quedar a esperar la Loli i preguntar-li si en sabia alguna cosa. Com s'ho faria, per saber tot el que tenia programat pels propers dos mesos? Si feia memòria, potser aconseguiria recordar algunes dades, però totes no, era impossible. Una suor freda la va envair de dalt a baix. Tornava a pensar en l'ordenador, tant que li havia dit la seva germana, ella que no sabia viure sense. Ara, però, ja era massa tard. Havia de trobar el calendari com fos, i en aquella desesperada situació es va sentir com la famosa protagonista "d'allò que el vent s'endugué", juro que mai més faré servir el calendari! Juro que d'ara endavant faré servir l'ordinador!
El calendari no va aparèixer, ningú sabia on havia anat a parar. La Carola va passar uns dies d'angoixa, intentant recordar i recordar, trucant a les botigues, als clients, a tothom. No menjava ja que havia perdut gairebé la gana, a penes dormia, i els nervis la corsecaven. Va ser una setmana d'allò més nefasta, però alguna cosa havia canviat. Es va adonar que la faldilla li anava baldera, li sobrava roba per tot arreu i res no li esqueia bé. Desprès de dutxar-se aquell matí es va mirar al mirall i va veure una altra dona, una dona bastant més prima que la que estava acostumada a veure-hi. Fins i tot semblava més alta. On era aquell ventre, aquelles cuixes, on era aquella figura tan rodona? Què se n'havia fet? Llavors, dins dels mals de cap per tot el desgavell de la feina, es va sentir a gust, es va agradar. Era possible que el passar un tràngol com aquell li hagués servit per treure's aquells quilos de sobre que mai ho havia pogut aconseguir ni amb dietes, ni anant als metges? Potser necessitava passar uns dies dolents, de patiment i neguits, per eliminar tot el greix que li sobrava. Potser sí, que estava grassa de satisfacció, de veure que tot li anava bé, sobretot la feina, feia el que volia, el que li agradava, i havia aconseguit un èxit important.
I tota decidida, es va dir "doncs mira, menjaré igual que tots aquests dies, dormiré les mateixes hores, i encara que ja no estaré tan estressada, intentaré no recuperar mai més aquests quilos que he perdut. Això sí, demà aniré a comprar l'ordinador més modern del mercat, i cada setmana em faré còpies de seguretat per si un cas. No sigui que em torni a quedar sense dades i perdi més quilos, ja que potser llavors semblaria una escom
bra. Al cap i a la fi, gràcies al calendari n'he tret un benefici de tot plegat. El que més greu em sap és no veure cada dia les fotos tan boniques d'aquells llocs, però em sembla que hi aniré de vacances i els veure al natural. Suècia i Holanda, espereu-me que aviat us faré una visita!






























































































































































































Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: