L'AUTOBÚS DE LES TRES

L'AUTOBÚS DE LES TRES

Aquell pont no s'acabava mai. Anava de pressa perquè el sol queia aplomat a aquelles hores de la tarda. Havia d'agafar l'autobús de les tres, si no m'hauria d'esperar una hora més, i no em podria aixoplugar enlloc. En aquell indret no hi havia ni un arbre, i la calor era sufocant. Per sort, l'autobús no es va fer esperar gaire. Em faltaven unes quantes parades per arribar a casa, vaig donar un cop d'ull i al primer seient lliure m'hi va acomodar.
Passats uns minuts em vaig adonar que alguna cosa no anava bé. Alló semblava un forn. Unes gotes de suor em començaven a regalimar front avall. Duia un mocador a la cartera i em disposava a buscar-lo, però en obrir-la, em va caure a terra un llibre. Llavors, al moment d'aplanar-me per recollir-lo, vaig topar amb la mà de la persona que seia al meu costat que havia tingut la mateixa intenció.
-Gràcies, però no calia que es molestés.
-No passa res. És interessant aquest llibre? N'he sentit a parlar força bé.
-Bé, tot just n'he llegit les primeres pàgines, però sí que sembla interessant. Fa molta calor avui, no?
-Sí, i pel que sembla no funciona l'aire condicionat.
-Segur que és a l'únic autobús que no funciona l'aire i l'he agafat jo.
Em vaig adonar que tenia el ulls verds i un somriure agradable. Les dents blanques, perfectes i uns llavis molsuts. Vam baixar a la mateixa parada. Al carrer feia una xafogor insuportable i vaig notar una sensació de mareig, com si anés a perdre el món de vista.
-Es troba bé?
-Oh, sí, és aquesta maleïda calor. No sé que donaria per un got d'aigua!
-Jo visc molt a prop. Li puc oferir aigua, vaja, si vol venir.
-Gràcies, però no voldria...
-No es preocupi, no tinc cap pressa. Vingui i quan s'hagi recuperat, podrà anar-se'n.
En tornar a mirar aquells ulls verds, aquella boca i la seva veu tan amable, vaig decidir fer-li cas. No tenia forces per fer el camí per arribar a casa meva. Tenia la roba molla i tot el cos amarat de suor. Era un apartament petit i acollidor. En una única sala hi havia una taula de vidre, unes cadires de cuiro negre i un sofà blanc. Una gran llibreria negra ocupava tot un pany de pared vora la porta d'un balcó. Una música suau sonava per tota l'estança. Vam anar al cuarto de bany. Era petit però no li faltava res. Una banyera, un water i un lavabo amb un gran mirall a sobre, tot de marbre rosat. Quan em va oferir una tovallola, les nostres mans ens van fregar suaument, i l'aroma que desprenia em va retornar i vaig notar una sensació agradable.
-Tens la roba molla. Te la pots treure i et deixaré alguna cosa per posar-te mentre s'asseca una mica, almenys.
-Per favor, em sap greu causar-te tantes molèsties.
Sense tenir temps de pensar-m'ho, les seves mans m'envoltaven i em treien la roba. Em vaig girar i els seus ulls verds em miraven amb tendresa. No vaig oposar cap resistència. Vaig notar els seus llavis que es passejaven pel meu coll, per les espatlles, els braços... ens vam treure la roba, em va agafar als braços, em va portar a la seva habitació i em va deixar damunt d'un llit gran, amb uns llençols blancs com la neu. El seu somriure em convidava, per primera vegada a la meva vida, a creuar una porta sense saber que hi havia al darrere, però que m'atreia amb una força com un imant. Sense dir un mot va iniciar un recorregut per tot el meu cos amb aquells llavis molsuts. En arribar entre les cuixes, vaig experimentar un plaer que mai fins aleshores havia sentit. Em trobava en un altre món, i hauria volgut que aquella sensació no s'acabés mai. Jo també volia descobrir el seu cos, i m'hi vaig posar a sobre acariciant la seva pell suau amb les mans i besant-li tots els racons del cos. Ens rebolcàvem dins d'aquell mar de plaers, ens abraçàvem, ens besàvem, i no teníem aturador. Vaig descobrir parts del meu cos que ni sabia que existien. No calien paraules, els nostres cossos eren els receptors i els emissors de les millors sensacions que hom es pot imaginar. Jo només deixava anar algun esglai quan em sentia sadollada de plaer fins al límit.
El so d'un telèfon mòbil ens va tornar, de manera sobtada, a la realitat. Era el meu. No el volia agafar, però no parava de sonar i jo ja sabia qui em trucava. Mentre jo tenia el telèfon a l'orella, les seves mans resseguien tot el meu cos i gairebé no podia parlar perquè m'estremia de dalt a baix. Amb gran esforç, vaig contestar.
-Sí, hola, no, no em passa res. He perdut l'autobús de les tres i no he volgut venir amb un taxi, total només arribaré una hora tard. Fa molta calor i he anat a una cafeteria a beure un aigua. Adéu, fins ara.
Havia de marxar, no em podia quedar més estona. A contracor, vaig anar a recollir la roba que ja s'havia assecat una mica. Em va acompanyar sense vestir-se, i en tornar a veure aquell cos tan perfecte, mirar els seus ulls i tornar a besar els seus llavis va ser el darrer esclat de plaer. Abans d'obrir la porta, em va preguntar
-Ens tornarem a veure?
-Probablement. De tant en tant perdo l'autobús de les tres.
-Ja saps on visc. Per cert, no sé el teu nom.
-Joana, em dic Joana.
-Jo Elisa. Fins aviat.