Un dia qualsevol?

La veu de Marisa Monte amb Satisfeito va començar a sonar a l'hora en que el microones va xisclar. L'aigua del té estava ja preparada, i el Joel va treure la tassa de l'aparell i va agafar el té de la despensa. Amb una cullereta en va posar sobre la tetera i va introduïr aquesta a la tassa. Va agafar un tarronet de sucre i va anar cap a l'estudi. És a dir, cap a la zona de la capsa de sabates on vivia en qué hi havia una taula contra la paret i una vella màquina d'escriure. També utilitzava la taula per dinar quan no ho feia devant el televisor. Va encendre's un Winston al temps en qué comprovava que el full en blanc estigués ben alienat i va seure a la cómoda cadira d'estudi. Aleshores es va posar a escriure. Havia de fer un treball per a la universitat sobre "Qué era la felicitat". El treball constava de com es podia arribar a interpretar-la en la societat actual nostre del segle XXI, com es mostrava i en quins estats es contemplava.

En Joel estudiava periodisme, encara que pels noms dels seus treballs no ho sembli. Aquest era el treball de final de curs per l'assignatura de "Fets en la societat actual", una assignatura que no li havia anat del tot malament durant el curs. Aquest treball però, era per demà, així doncs li quedava una llarga nit per endavant. Eren les 20:16 hores i es prenia el primer dels molts tés que necessitaria durant les hores d'estudi.

Acabava d'estar amb la Gèlia, una amiga que havia fet feia relativament poc en un concert dels Long Beach dub All Star's (reagge) celebrat en aquesta ocasió per les festes majors de Sants. Feia pels voltants d'un mes.
Avui feia un dia lletjot. Amb negres núvols que cobrien tot el cel urbà de la gran ciutat. La pluja també s'havia sumat a la festa. S'havia llevat a les 10, quedant-se més de tres quarts d'hora al llit i havia intentat aconseguir marihuana durant tot el dia: bé anant a la Plaça Catalunya, bé anant a la Plaça dels Àngels... però plovia i aixó no afavoria a que els camells estiguéssin amb ganes d'estar-se massa estona pel carrer a l'intempèrie. Havia preguntat a tots els homes majors de 25 anys que tenien la pell més bruna que la resta. ¿Haxíx ? ¿Marihuana? "No, no; paraguas, sólo paraguas!" era tot el que rebia com a resposta. Havia tornat a casa empapat per les voltes sota la pluja i sense paraigües que havia donat rambla amunt-rambla avall, arribant fins a la Plaça Reial, on tampoc havia aconseguit res. Un cop a casa, va arreplegar un parell d'euros que tenia per sobre la cómoda del rebedor i va baixar abaix al locutori per connectar-se a internet una estona. Va entrar al xat de Terra; va introduïr-hi un àlies "cokito" i va connectar-se al canal #Barcelona. Allà va anar preguntant com un boig si hi havia algú que passés haxix o marihuana sense resultat positiu. Només va trobar un altre noi que estava com ell. Es van apiadar mútuament i van dir-se que si l'un n'aconseguia, avisaria a l'altre (cap dels dos pensava fer-ho). Aleshores va aparèixer ella: va connectar-se al messenger aquella noia del nom estrany i els ulls preciosos. La va saludar:


Joel porque el mar es más bonito en invierno dice:
Hey maca, com estàs?

Gèlia dice:
ei guapo, com anem?

Joel porque el mar es más bonito en invierno dice:
Molt bé, tu com estàs ?

Gèlia dice :
doncs anar tirant, com sempre ! xD i tu qué fas ?

Joel porque el mar es más bonito en invierno dice:
Mira, per aquí a veure si aconsegueixo algo per fumar... tu no tindràs res, no?

Gèlia dice:
doncs mira, estàs de sort perquè sí que en tinc i no haig de fer res. ^^

Joel porque el mar es más bonito en invierno dice:
Ostia tia no saps el favor que em fas!! Quedem a la plaça Catalunya a les 18'30?

Gèlia dice:
d'acord, ai mitja-menys quart. Ok ?

Joel porque el mar es más bonito en invierno dice:
Va bé, quedem devant del Hard Rock Café,ok ? fins ara guapa (K)


Així doncs, va pujar de nou al pis, va agafar la texana i va liar-se un cigarro que es va fumar tranquil·lament estirat al sofà. Al cap d'un quart d'hora va aixecar-se, va posar-se de nou les sabates i va anar cap al metro. Tenia temps de sobres i va anar-hi amb parsimònia, aturant-se a l'aparador de la llibreria per contemplar badoc les novetats, i de pas la noia que hi treballava i que era el seu amor impossible i secret... diriem platónic? Un cop al vagó del metro i després d'haver deixat enrere les escales mecàniques, es va trobar amb la cosa més maca disfressada de dona que havia vist mai. Va anar cap a ella, fins a estar a tansols una passa d'aquella noia majestuosa. D'aquells llavis, d'aquells ulls…

Al mp3 sonava l'últim éxit que s'havia baixat clandestinament...

All that I am
All that I ever was
Is here in your perfect eyes, they're all I can see
I don't know where
Confused about how as well
Just know that these things will never change for us at all
If I lay here
If I just lay here
Would you lie with me and just forget the world?


Al metro va estar llegint l'últim llibre de poesia que s'havia comprat. Era de Mario Benedetti i Daniel Viglietti, i es deia a dos voces:

Soy mi huésped nocturno
En dosis mínimas
Y uso la noche
Para despojarme de la modestia
Y otras vanidades

Aspiro a ser tratado
Sin los prejuicios
De la bienvenida
Y con las cortesías
Del silencio

No colecciono padeceres
Ni los sarcasmos
Que hacen mella

Soy tan sólo
Mi huésped
Y traigo una paloma
Que no es prenda de paz
Sino paloma

Como huésped
Estrictamente mío
En la pizarra de la noche
Trazo una línea
Blanca

Luego soplo mi brisa
Y los postigos y las ramas
Tiemblan

Como huésped de mí
Sé de mí lo que pienso
No es gran cosa

Armo mis barricadas
Contra el sueño
A pesar de que el sueño
Las derribe

Soy mi huésped
A qué negarlo
Pero
A veces también soy
Un extraño de mí

Cuando mi rústico anfitrión
Me mira
Siento que estoy
De más
Y me escabullo.


El metro el va deixar a la plaça Catalunya. Es va posar a ploure de nou. Com era d'esperar no hi havia cap camell a la vista, així que va anar cap a devant del Hard Rock Café. Es va situar a l'entrada del pàrking, a la vista d'ella, que venia en cotxe. Però es va posar a ploure fort, i sumat a la velocitat insultant a la que bufava el vent, va decidir aixoplugar-se a l'entrada justa del restaurant. Allà va estar esperant fumant un cigarro, dos, tres, i amb mitja vista a la boca del metro d'on mirava si podia sortir-hi algun que altre tio amb possibilitats reals de ser un camell. Finalment un tot terreny es va apropar a la parada de davant seu, on havia estat abans d'amagar-se a l'entrada de l'edifici. Una mà el va saludar des de l'inerior i ell va anar cap allà. Va entrar al cotxe on feia olor de llimona i canyella. Era del piti que s'estava fumant ella. Va enfilar al cotxe i la va saludar amb dos petons, un per galta. "Qué tal?" "Molt bé i tu?"
El cotxe va arrencar de nou i va anar a buscar Pau Claris per la Plaça Urquinaona.

-On tens els porros? -va preguntar en Joel a la seva amiga.
-Aquí a la guantera, espera't, ho veus?
Ho havia vist i ja estava treient un cigarro de la capseta. Va treure un paper i se'l va col·locar a la part posterior de l'orella. Va trencar un bocí del cigarro per fer-lo servir de boquilla i va cremar un troç de la pedra. Ho va esmicolar i va barrejar-ho amb el tabac. Va liar el porro just quan arribaven al seu carrer. Van aparcar i van pujar al seu pis. Allà va encendre el peta amb una cerilla de la cuina. Van deixar els bàrtuls al menjador i van posar música: Django Reinhardt va sonar amb la seva melosa guitarra. Van fumar-se el porro junts i es van besar. Ell la va agafar i la va dur a coll cap al dormitori principal de la seva caixa de sabates. Es van treure la roba a poc a poc, meticulosament com si fos de cristall. Un cop nus, van deixar-se anar a l'amor i van follar amb violència. Es van correr junts i en Joel va liar-se un altre porro mentres ella es fumava un cigarro amb tranquilitat. Django continuava sonant de fons i la llum era tènue. Els grans finestralls estaven oberts i s'hi podia contemplar la ciutat sota un cel gris de pluja o de merda, no ho sabia del cert. La vida semblava trista a l'exterior, però en Joel estava pletòric interiorment, i més després d'aquell polvo tant refrescant. Es van dutxar junts i la va despedir amb un cast petó al front. Es va estirar a dormir una estona i va tenir un somni. En temps real, en la vida real, només va durar un minut o dos. Però va arribar molt endins, com fan sovint el somnis més curts. Va ser com capbussar-se en una piscina.
Estava en un jardí fabulós. El jardí era de l'antic estil francès, és a dir, era un pastitx de moltes coses. Hi havia parterres de roses angleses, hi havia una escena pseudoíndia, un cercle de xiprers, roses. Hi havia arbustos europeus formals tallats en imitació i sense ànima d'animals i arbres, i un racó japonés decorat a l'estil zen on les pedres feien dibuixos sobre les pedres. Tanques de bambú resseguien els camins amples, i, mentre Joel caminava per entre un complicat arranjament de flors, es va adonar que tot això es veuria molt millor des de les finestres de dalt d'una gran casa... i llavors, ve't-la aquí, la gran casa, apareguda un instant després del pensament, blanca i majestuosa al seu darrere. Però ara, Joel era en una altra banda. Un laberint havia estat esperant que ell descobrís el secret al seu centre: Gèlia nua, tensant el seu arc. Cap allà, un llac artificial reposava entre dos turnons artificials, en imitació d'una vall toscana. El toc final era aquella astuta trinxera excavada de tal manera que donava la impressió que el jardí continuava fins allà on arribava la vista, o, més aviat, que el jardí no existia en absolut. Que era tot simplement una mateixa cosa, el jardí i el camp que l'envoltava. Que tot allò era fruit del disseny fortuït, accidental, de rierols que seguien el seu curs i flors que florien on els venia més de gust...
Joel era en aquell jardí. No hi havia ningú més. L
es finestres de la gran casa eren vives amb la llum reflectida del sol, i cap aquella direcció podia sentir un quartet de corda, el dring del cristall i les riades, el contrapunt habitual d'un dinar i una festa agradables. Però el jardí en sí era completament buit i això el neguitejava. Buscava amb ànsia els jardiners. Volia parlar amb els homes que havien excavat el llac, i plantat els arbres i retallat els arbustos. Sabia, d'alguna manera, que no serien a la festa. On eren? Es va sentir frustrat, passava pels mateixos camins una vegada i una altra, sabia que allò era un somni, es volia despertar. Llavors, entre dos avets l'escena va canviar. Encara era al jardí, però era una nova i secreta secreció, un paradís aquàtic, amb piscina rere piscina en una llarga filera, i monuments disposats aquí i allà entre elles. A cada piscina i en sincronia, homes nus saltaven de l'aigua com foques, realitzaven piruetes disciplinades, improbables, abans de tornar a submergir-se. Era preciós. Joel, plorant, es va acostar a la piscina que tenia més a prop. Podia veure Gèlia a l'altra banda, asseguda nua en un híbrid de cadira de socorrista i cadira de director, amb el seu nom escrit al respatller. No es movia ni parlava. Joel va tornar a fixar-se en els homes. Homes? La meitat eren joves, disset, divuit anys, i tenien una característica : una pel·lícula de pell, com una bossa tancada, els cobria els genitals. La resta eren molt vells,però tenien la mateixa àrea inintel·ligible sota les panxes flàccides. I com saltaven! Tots saltaven! Més alt que abans, amb una volta adicional, una extensió impressionant d'un braç o una cama. A vegades fins i tot amb un crit d'entusiasme; una nota clara cantada i llavors abruptament enfonsada quan trencaven la pell de l'aigua. Joel, joiós, es va treure la roba i va caminar cap a l'extrem de la piscina. Aquí Gélia (sense parlar, sense moure's), va fer saber que cap home no entrava en aquella piscina sense llegir la inscripció. Inscripció? Naturalment, ara Joel estava amorrat a un monument de pedra, provant d'entendre els versos que hi havia cisellats. Quin era aquell alfabet? L'alfabet llatí, hebreu, rus, japonès… les línies anaven cap a una banda, després cap a l'altre, es torçaven, ralles, punts… Els homes van riure quan va dir que no ho podia llegir. Gèlia no parlava ni l'ajudava. Els homes no se'l creien. I les dones, les dones havien tancat fila en contra seva.

Es va despertar amb la boca seca. Va incoporar-se i va enxampar l'ampolla d'aigua a la qui li va fer un bon glop. Es va acabar de llevar definitivament i va passar-se les mans per la cara per començar a despertar-se. Va anar cap a la cuina i va fer-se un té. Eren les set de la tarda. Aquella nit havia de fer un treball, així que es va vestir i va enfilar cap el metro en direcció a la Plaça Catalunya de nou.
Aleshores va tenir més sort i un camell esperava neguitós quisapquí. Van quedar a sota terra i li va donar els 20 euros de cannabis que ell buscava. Així, va anar-se'n tot cofoi de nou cap a casa i amb el tresor a la butxaca.
Va arribar a casa, va fer-se un té i una dutxa i es va disposar a començar el treball quan li va sonar el móbil. Era el teléfon de la Gèlia, però no era ella, era la veu d'un home. Jove. Un mosso d'esquadra que havia trucat a l'última trucada feta pel móbil. La Gèlia acabava de morir en un accident de cotxe.