Un altre dia sense tu, pare.

Un relat de: SomriureXsobreviure

L'audició havia sigut quasibé perfecta. Vaig baixar de l'escenari; vaig saludar la mare i els avis i vaig passar a través de l'estret passadís que el públic havia fet per deixar-nos pas fins la petita sala on teníem les fundes dels instruments.
A la porta ens esperava en Quim, un company d'en Rai i també professor de l'escola de música. Mai abans hi havia parlat, ens coneixiem de vista però aquella tarda ens havia fet passar els nervis.
Ens anava felicitant un per un; primer en Nil, en Sergi, la Carla, en Joan...i després, quan va arribar a mi, em va abraçar i em va dir:
-En Rai estaria molt orgullós de tu.
Suposo que va creure que alló m'animaria, però en realitat em va destrossar per dins tot hi haver mantingut un somriure falç mentre m'apartava d'entre els seus braços.
En Rai no hi havia sigut. Ell desitjava ser-hi i jo desitjava que hi fos. I li sabia molt de greu haver-s'ho de perdre. I a mi em sabia greu que s'ho perdés. Li sabia greu haver-se de perdre tantes coses com aquella aucudió i com l'obra de teatre que havia fet tres mesos abans.

Definitivament em vaig apartar del davant d'en Quim; vaig dir a la Carla que m'agafés el saxo i vaig sortir fora d'aquell local. Em feia mal saber que ell no hi havia sigut. Aquella tarda el seu lloc era allà. Necessitava pendre l'aire. I necessitava plorar.

Quan em vaig haver calmat una mica vaig tornar a dins. La Carla s'havia prés la molèstia de desmontar i desar el meu instruments dins la seva capsa. Va demanar-me si em passava res. I com sempre vaig dir que no i li vaig donar les gràcies per el favor.

Aquella sensació que ara tenia ja l'havia sentit abans; el dia de l'estrena de l'obra de teatre. I sabia que no seria l'última. El juny tornaria a fer una altre audició; i ell tampoc hi seria. I més endavant, de cara el curs que ve dues audicions més que ell es perdria, i també una altre obra de teatre. No estava enfadada amb ell. Simplement em sabia greu perquè ell volia viure aquests moments que tant havia esperat. I ara no podia fer-ho.

En aquells moments potser des de Boston va parar bé les orelles per poder sentir-me tocar com quan estudiàvem a casa cadascú a la seva habitació, però de costat. Potser tancava els ulls i em veia sobre aquell escenari amb les lletres de llum vermella rere la silueta del meu cos junt amb la del meu saxo.

Va ser un vespre ple de felicitacions per part de la família, els companys i els quatre professors de l'escola. Va ser una dia tan feliç tret dels nervis i la seva absència, que m'agrada recordar-lo, tot i les llàgrimes que esdevé.




Comentaris

  • rbbarau | 09-06-2007

    "De vegades, a la vida, s'ha de saber trobar a faltar"
    -Jostein Gaarder-

    un petó

  • Quina pena...[Ofensiu]
    Roserdeljardi | 21-04-2007 | Valoració: 8

    Realment, es un relat molt bó. Liástima que siga tan curt... Aquest m'agradaria hever-lo lleguit mes temps...

  • Hola somriure,[Ofensiu]
    Anjo Laví | 07-03-2007

    He llegit alguns dels teus relats i m'he fixat que en general tenen una forma propera a la redacció d'un diari. Bé, jo no sé si això és un "parany" literari: la literatura és ficció... o bé realment ens vols fer compartir les teves emocions, alegries, sentiments...

    El relat que estic comentant m'ha atret pel seu títol i m'ha fet sentir proper tant de la protagonista (perquè es tracta d'una noia, oi?) com del seu pare, perquè per edat he viscut les dues experiències. La vida ja les té aquestes coses, no sempre tenim a prop la presència de les persones que voldríem, com tampoc som sempre lliures per anar on volem i quan volem. Però hi ha mil maneres o més d'estar en contacte i de fer saber que l'un està al costat de l'altre tot i la llunyania. Com tu dius: "potser des de Bòston va parar bé les orelles per poder sentir-me tocar com quan estudiàvem a casa cadascú a la seva habitació, però de costat. Potser tancava els ulls i em veia sobre aquell escenari amb les lletres de llum vermella rere la silueta del meu cos junt amb la del meu saxo".

    Pensa en la retrobada, en el munt de coses que et podrà explicar de la Berkley School of Music, la de rodes d'acords que podreu practicar tu amb el saxo i ell amb el baix (perquè dient-se Rai, hauria de tocar el baix) i qui sap, si millores amb el teu instrument potser el teu proper relat ens l'escrius des de Bòston.

  • GENIAL[Ofensiu]
    Em Perds... | 02-03-2007 | Valoració: 9

    Molt bo* cm tot l q'scrius. Feia massa q n m'hi passava x aki i avui q me decidit n podia marxar sns haver llegit lguna cuseta tva. N t e dit mai xo jo tmb tic enamorada d les lletres d pablo neruda!

    1 peto de Em perds*

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: