Un altre dia sense tu, pare.

L'audició havia sigut quasibé perfecta. Vaig baixar de l'escenari; vaig saludar la mare i els avis i vaig passar a través de l'estret passadís que el públic havia fet per deixar-nos pas fins la petita sala on teníem les fundes dels instruments.
A la porta ens esperava en Quim, un company d'en Rai i també professor de l'escola de música. Mai abans hi havia parlat, ens coneixiem de vista però aquella tarda ens havia fet passar els nervis.
Ens anava felicitant un per un; primer en Nil, en Sergi, la Carla, en Joan...i després, quan va arribar a mi, em va abraçar i em va dir:
-En Rai estaria molt orgullós de tu.
Suposo que va creure que alló m'animaria, però en realitat em va destrossar per dins tot hi haver mantingut un somriure falç mentre m'apartava d'entre els seus braços.
En Rai no hi havia sigut. Ell desitjava ser-hi i jo desitjava que hi fos. I li sabia molt de greu haver-s'ho de perdre. I a mi em sabia greu que s'ho perdés. Li sabia greu haver-se de perdre tantes coses com aquella aucudió i com l'obra de teatre que havia fet tres mesos abans.

Definitivament em vaig apartar del davant d'en Quim; vaig dir a la Carla que m'agafés el saxo i vaig sortir fora d'aquell local. Em feia mal saber que ell no hi havia sigut. Aquella tarda el seu lloc era allà. Necessitava pendre l'aire. I necessitava plorar.

Quan em vaig haver calmat una mica vaig tornar a dins. La Carla s'havia prés la molèstia de desmontar i desar el meu instruments dins la seva capsa. Va demanar-me si em passava res. I com sempre vaig dir que no i li vaig donar les gràcies per el favor.

Aquella sensació que ara tenia ja l'havia sentit abans; el dia de l'estrena de l'obra de teatre. I sabia que no seria l'última. El juny tornaria a fer una altre audició; i ell tampoc hi seria. I més endavant, de cara el curs que ve dues audicions més que ell es perdria, i també una altre obra de teatre. No estava enfadada amb ell. Simplement em sabia greu perquè ell volia viure aquests moments que tant havia esperat. I ara no podia fer-ho.

En aquells moments potser des de Boston va parar bé les orelles per poder sentir-me tocar com quan estudiàvem a casa cadascú a la seva habitació, però de costat. Potser tancava els ulls i em veia sobre aquell escenari amb les lletres de llum vermella rere la silueta del meu cos junt amb la del meu saxo.

Va ser un vespre ple de felicitacions per part de la família, els companys i els quatre professors de l'escola. Va ser una dia tan feliç tret dels nervis i la seva absència, que m'agrada recordar-lo, tot i les llàgrimes que esdevé.