ulls glaucs de lleons

caminem cada dia per les tardes xafogoses et prenc de la ma i amb un Sol que esclata violent,enlluernador,seiem els bancs i tu estimat sense cap aturador vols que et pugui els gronxadors,com un nen,et deixes gronxar i a mi els ulls s'ha m'omplen de llagrimes davant de la crueltat d'aquest mal del segle que poc a poc et va destruint de soc arrel.
Diuen els experts que als malats d'alzheimer tenen els ulls com aquells lleons de l'Africa cuand estant alerta en la sabana,guaitant una possible pressa per devorar,en el teu cas,son aquests ulls els que et devoren,que et passa per dins on has anat a parar?on rau la teve anima.
Un dia mentres prenia un cafe,et vas acostar a mi i senyalant el got em vares demanar,que tambe en volies,i amb una veu esmorteida em vas dir : saps és que jo no sé com funcionen les coses...aquell dia els llagrimals sem van eixugar. A partir d'aleshores l'enfermetat va seguir implacable.
Are que ja descanses PARE et dedico aquest relat i al mateix temps a tots els que sofreixen aquesta pandemia,tan sols puc recordar l'humitat dels teus estimats ulls i confondrel's amb aquelles llums multicolors de les fonts de Montjuic, la teva mà prement ben fort la meva.