L'AVIA ( BOGERIA)

Per primer cop en tots aquests anys em disposo a admetre en aquest full en blanc una d'aquelles coses que ens recouen per dins durant tota la nostra vida. Quelcom que no sabria ni tan sols com qualificar i que, potser vista amb els ulls d'un altre, no té cap importància. O que també pot ser motiu d'estranyesa i, qui sap... de basarda.

El fet es remunta als anys de la meva més tendra infantesa. Als meus primers records, abocat a un balcó, parlant amb la meva avia. Recordo perfectament les seves paraules... Nen que fas encara fent la pipa? Ja ets massa gran, carallot. Tirar-la a las tites, que se te l'ha menjaran. Au va... tira'ls-hi...

I els hi vaig tirar i... oh, desconsol! Se la van cruspir... Ai las!

Aquella pèrdua em va marcar. I des d'aquell dia sempre he trobat a faltar alguna cosa. Potser per això, amb els anys em vaig convertir en un fumador empedreït...

També, i sempre sota la tutela de l'Arcàngela -així es deia la meva santa iaia-, vaig aprendre que els nens no podien circular pel carrer en mànigues de camisa, que feia perdulari. Això m'ho repetia amb gran convenciment... I aquest coneixement va fer que la meva sexualitat llisqués per una vessant que no he observat mai en ningú més i que suposo que podria entrar el terreny del patològic. I és que m'excita d'allò més el veure qualsevol noia amb jersei i amb els braços arremangats. Tan sols la paraula ja m'excita...

Ostres amb l'Arcàngela! Que Déu l'hagi perdonat i que al Cel sia...