Túnel Exprés

No sempre era a Mallorca i apart de ser a Ciutat, volia passar temps a casa també. Duia tres nits fora i ja trobava que era hora de tornar. Va treure es mòvil i cridà a son pare.

-Hola Tomeu.
-Hola, pujaré avui vespre a n’es final.
-Vens a sopar?
-Sí, agafaré ara es bus de les vuit i mitja.
-D’acord, li diré a ta mare.
-Okey, ido mos veim més tard.
-Adéu, adéu, fins més tard.

Va penjar. Sa suor li regalimava pes ventre. Feia una calor terrible dins aquella estació d’autobusos. Comptava quasi trenta persones davant seu per agafar es 211 túnel exprés. A cada alenada, una mescla carregada de tubos d’escape i humanitat li saturava es pulmons.

Estava esperant allà dret. Sofocant-se. Existint.

-Putes guiris. - Va pensar.


En un moment o un altre, una veu va comparèixer per darrere. Era una al·lota que demanava trenta cèntims per agafar es bus. En Tomeu se va rascar sa butxaca. Duia es canvi des cafè d’ahir dematí. Va notar com s'acostava a mesura que sa gent li deia que no.

-Hola perdona, me faltan treinta céntimos para coger el autobús, me los podrías prestar?

Per resoldre un problema a colcú, perque ho duia a sa butxaca o per no sentirla més, els hi va donar.

-Ay gracias, de verdad.
-De nada.

Ella devia tenir uns vint anys. Morena, amb una motxilla penjant d’un braç i un ukelele d’un altre. Va agafar ses monedes i va quedar davora ell. Pareixia tenir ganes d’explicar merdes d’interraíls així que en Jaume va seguir mirant cap endavant. ‘‘Ja me basta amb lo meu’’ pensà.

No se va decidir a dir-li res a ell, però va enganxar a sa mare i sa nina que havien arribat després d’ell. Deia coses com ‘‘Pues sí, por ahora he estado en Roma y me voy a Marruecos en octubre’’.

Deprés de sentir quatre vegades coses de s'estil de "Hay tantas cosas por ver", es bus va obrir ses portes. Sa gent anava entrant. En Tomeu va treure sa targeta, bip, i va a anar a seure a dos seients abans de sa darrera fila. S’al·lota des trenta cèntims i ses seves víctimes anaren a seure a n’es fons. Una conversa d’opinions gratuïtes i silencis incòmodes va durar mig viatge. Mig viatge perque passat Can Penasso hi havia tres cotxes de policia aturats.
Sa xófer va frenar. Va arribar una ambulància. En Tomeu va treure es mòvil i envià un missatge.

‘‘Hola, hi ha hagut un accident. Es bus s’ha aturat abans d’es túnel. No m’espereu per sopar’’

S’havia fet fosc. Llums blaves i taronges ara parpadejaven dins es bus. S’ambulància seguia allà mateix mentres, allà n’es fons, per desgràcia de tothom, aquella mare va fer una pregunta fatídica.

-¿Y hace mucho que tocas?

En Tomeu va enfonsar es cap entre ses mans.

-No, per favor. - Va rogar.

Près de pànic va girar es cap a n’es moment que s’al·lota treia s’ukelele de sa funda. Va veure com s’el posava a ses mans i va aguantar com feia es mateixos tres acords en bucle durant deu minuts. No tocava fort pero suficient per que la sentís tothom. En Tomeu va haver de fer ús de sa seva paciència. ‘‘Jesús, aquells recollint dents de s’asfalt i tu fent-nos menjar es teu complexe de protagonista’’.

Més tard que prest, s’ambulància, ara amb un cotxe de policia darrere, va partir tan ràpid com havia arribat. Tornàren a obrir es trànsit i pogueren arribar a Sóller. En arribar a casa, se va fotre quatre llesques de pa amb formatge i s’en va anar a dormir.

En baixar s’escala es dematí no va trobar ningú més que a sa cusa. Es diari estava damunt sa taula. En portada hi havia sa foto d’un al·lot: ‘‘Mor un jove de 19 anys a la carretera de Sóller després d’un accident de moto’’.

-Joder.

Va fullejar sa notícia. No donaven molts més detalls.

-Esper que si me rebent es cap contra un marge no se posin a tocar s’ukelele.

El cel i es jardí guaitaven darrera sa finestra. Se va fer un tè. Amb una rodanxeta de llimona.