Plorar dins un Ferrari

Sa cadira era còmoda pero feia renou quan movia es cul, així que va procurar no remenar-se massa. No li agradava ser allà. Se sentia un hipòcrita. Sempre havia sentit llàstima per aquells que se prenien en serio sa feina, ell la veia com una sangonera de temps i d’autoestima.

S’al·lota de darrera s’escriptori teclejava ves a saber què mentres ell repassava s’habitació. Calendari d’empresa, estoreta de ratolí d’empresa, bolis d’empresa…

- També vos dónen llençols amb es logo de s’empresa?

- Què? Ah, no pero estaria bé. - Va somriure sense deixar de mirar s’ordenador.

‘‘Ojalá poder cagar a n’es meu vàter LERGUS GROUP INTERNATIONAL SL’’ va pensar. Pensar això el va animar, estava cansat. Aquesta era sa cinquena entrevista de feina en una setmana i cap d’elles havia estat distinta a s’altra. Es protocol era sempre es mateix. Avui ja havia passat s’etapa de seure vint minuts a s’entrada. Ara estava a sa fase d’esperar dins es despatx a que acabàssin algo que podrien haver acabat abans de fer-lo entrar. Si això eren tàctiques de recursos humans, tots devien haver comprat es mateix llibre.

Ara venia sa fase que començava amb tres o quatre clics de ratolí i un ‘‘Bueno Arnau benvingut!’’ com si acabàs de teletransportar-se allà. Tampoc solia fallar un ‘‘t’ha costat molt trobar l’oficina?’’, pero lo millor de tot venia ara, quan t’explicaven sa feina que oferien. Disfrutava des to aquell de metge que t’explica sa malaltia que tens: ‘‘Has de corregir textos d’anucis de joieria i productes de luxe, s’horari es de 9 a 17 amb mitja hora per dinar, posa’t aquesta pomada’’.

Va arribar es torn de preguntes i es de donar-se sa maneta.

- Ja et trucarem.

- Clar.

En sortir de s’oficina va dir adéu a tothom com si els conegués de tota sa vida i va partir cap a casa. ‘‘Hauria de tenir un poc més de respecte per jo mateix’’ pensava, ‘‘no m’hauria ni de dutxar per venir a n’aquestes bandes’’.

Dos dies més tard el vàren telefonar. Li donàven sa feina. No li va costar avesar-se a fer-la, pero a n’es cap de dos mesos ja se feia pesat. Ara arribava a casa més cansat, domés amb ganes de seure i mirar anuncis a sa tele, i a poc a poc aquella se va convertir en sa única il·lusió diària. En s’hivern se tapava amb una flassada vella mirant propagandes de colònia i de ferreros rocher, i en s’estiu veia anuncis de maxibons i de creuers de luxe mentre es moscards li picaven es turmells. A n’es cap de tres mesos de feina va decidir comprar-se una tele més grossa per poder veure anuncis millor. Tothom sortia molt guapo i molt feliç i ell no volia ser menys.

Abans a ell el feia feliç un arròs amb dos ous frits i salsa de domàtiga, una becada i poder-se treure es mocs amb s’ungla des dit petit, pero d’això no hi havia anuncis a sa tele. Va aprendre que no era realment feliç, que per a ser-ho li faltava comprar una rentadora, un cepillo de dents elèctric, un champú més car, i molt de jamón york.

Poc a poc va trobar lloc a ca seva per cada una d’aquelles coses. Un nou microones, una colònia específica per cada ocasió i un rebost ple de coses que mai hauria tastat si no li hagués dit aquell actor tan simpàtic. Ara a sa feina podia xerrar amb es demés de lo fantàstica que era cada cosa que comprava. Consumir era sa única experiència compartida. El feia sentir dins es grup, segur.

Un dia però, amb es cul a sa butaca i sa seva flassadeta, va veure un anunci nou de cotxo molt filosòfic. Una al·lota mirava s’horitzó enmig d’un paratge que podria ser Porreres, mentre una veu en off deia ‘‘la vida no es lo que tienes’’, una musiqueta èpica i apareixia ella conduïnt, ‘‘si no lo que haces con ella’’ i musiqueta més èpica encara. S’anunci el va entusiasmar, era una obra mestra cinematogràfica. A més, segons es seu deficient criteri, l’havia deixat pensant.

Allò que l’havia fet feliç abans ara era banal. Aquells ous frits eren un merda si no s’hi posava salsa de marca. Fer una becadeta no valia per res si no aconseguia es descans que li havien garantit amb es seu matalàs visco-memory-fresh. Fins i tot es mocs no se deixaven capturar igual desde que va comprar aquell spray nasal que deien que tenia es mateixos efectes que viure davant la mar.

Mirava ca seva d’assegut. Tot eren nom d’empreses. Un robot aspirador Cumbia, una batidora Watussi, una sanwitxera Caray… Era feliç? O domés tenia coses? Tenia cap afició apart de comprar i xerrar de lo que comprava? Aquell anunci de cotxo l’havia calat, havia obert una esquerda en es relat que tenia de sa seva vida. Com podria tornar a disfrutar d’un arròs a la cubana com abans? Necessitava tornar a tenir es control. Sa feina no havia deixat de ser una merda, pero ara tenia moltes coses que no necessitava. Deixaria sa feina i vendria tot allò. Així li arribaria per comprar-se aquell cotxe i fugiri cap a s’horitzó.

Sí, això faria.