Escoles i hospitals

Acabaven sa segona cervessa i se posaren d’acord per demanar sa tercera. Feien temps fins les 23 que començava sa festa a can Fuster. En Jaume se tapà un badall mentres en Marc se feia un altre xigarro.

- Com te va anar es seminari aquell?

- No m’en xerris, valenta manera de perdre es temps… Lis va pegar per fer presentacions i com una gymkana chunga.

En Marc s’en va enriure.

- Com ses convivències.

- Com ses punyeteres convivències, com si tenguéssim 12 anys. ¿Saps? És una cosa raríssima. Amb dotze anys té sentit dir ‘’hola sóc en Mariano i m’agrada es basket’’, pero si amb vint i pico encara vas per sa vida fent de sa teva identitat una sola cosa es que tens sa personalitat d’una espardenya.

- Ido ara tothom haurà de néixer per fer-te content.

- No hombre, pero a jo m’agrada també es basket i no li cont a tothom.

- Pero no vos estàveu presentant m’havies dit?

- Si pero perquè ha de ser just es basket? O es piano o qualsevol cosa? Pareix que has de ser es millor en algo per vendre’t. Mai sé que dir. Si dius més d’una cosa pareixes un pretenciós.

- I no li pot molar es basket a n’es pavo?

En Marc tancava es xigarro d’una llepada quan es xino des bar va arribar amb ses dues canyes i es compte nou. - Gracias sí.

- Si pero es sa facilitat amb que ho diuen, com si no tenguéssin res més. Tot cristo toca sa guitarra. O estudia algo. Es com dir que te torques es cul. Dim algo que digui com ets, no coses que t’agraden.

- Hola soc en Joan i li pix a sa cara a n’es meu fill.

- Hola soc en Joan i només fum a hospitals i escoles.


Acabàren de dir ses burrades que se lis passaven pes cap i féren sa tercera birra. Després sa quarta. En Marc va dir que unes amigues d’en Fuster de Granada venien a sa festa. En Jaume va dir que guay. Varen deixar vuit euros abans de liar-se un porro i fumar-se’l a n’es cantó.

- Granada està xulo.

- Sí, ben xulo.

- Anam tirant o què?

Línia vermella fins Carrilet. Clima de metro. Es pis no era enfora de s’estació. En Marc va tocar i va aguantar sa maneta des portal fins sentir que li obrien. En arribar adalt en Fuster esperava a sa porta. Tot varen ser aferrades i bon rollo en general. Va demanar si duien birres i li varen contestar que sa motxila plena. ‘’Deixa-les dins sa nevera’’ va dir. Ja coneixíen sa casa.

En Jaume va entrar dins sa cuina amb sa motxila quan se va trobar amb una al·lota que obria sa nevera. Per ell va ser trobar-se amb un àngel, una galtada de bellesa que casi el fa caure. No havia passat ni mig segon i ja pensava quin ca la faria més contenta en regalar-li, si un labrador o un beagle.

- Hola. - Va dir ella; càlida, suau, contenta.

- Hola. - Va dir ell, ja s’home més feliç del món.- ¿Eres de las amigas de Granada?

- Sí!

- Qué bonito Granada, me encanta. Tengo muchas ganas de volver.

- Sí, es precioso… ¿Qué es lo que más te gusta de Granada?

- Pues por lo visto las mujeres.

Li va fer gràcia. Pareixia anar bé. Ella li va demanar si también era de Mallorca. Que si, que muy bonito, que muy bien.

- Bueno me llamo Eva, estudio medicina. ¿Cómo te llamas?¿Qué estudias?

Jaume va sospirar, es beagle ja era mort. En Marc que entrava a cercar una birra va amollar una rialla.

- Éste sólo fuma en hospitales. - Va dir.