Cercador
Traspàs
Un relat de: Rosa Bragulat Artigas- Compartir:
II.TRASPÀS.
Sort que les persianes, a mitja alçada, no deixen entrar la torrentada d´un sol canicular que amenaça amb fondre la ciutat de Barcelona.La dona mira per entre les escletxes,curiosa.La finestra resta hermèticament tancada.Solament així s´evita que els gairebé trenta-cinc graus escolin els seus humits dits dins l´habitació, a uns confortables vint-i-tres, inalterables dia i nit.Es troba en una posició elevada,gairebé com una tràgica deessa que contempla els mortals, tot engolida en un dels múltiples reductes d´un edifici hexagonal blanc i blau pàl.lid.No hi és per voluntat pròpia,Solament faltaria.Des d´allà. s´albiren aspres descampats terrosos,conjunts de cases baixes,polígons industrials i una complicada xarxa de carreteres que es cargola com una serp.Com n´és, de complicat, conduir-hi.Al fons de tot,lluny, s´insinua un blau, el del mar,avui ple de banyistes,crema solar, entrepans a ple sol i esquitxos de bromera.És diumenge, una data qualsevol ancorada a mitjan juliol.La ciutat sencera, buida i erma, sembla tremolar per la lluentor d´un altre dia que s´escola.És llavors quan la dona hi cau: tot s´acaba, i li ve al cap la mateixa dèria de sempre.Ella no vol morir durant l´estiu.És incongruent perquè els dies s´allarguen i ella vol viure molts capvespres, una hora baixa i fresca que omple els carrers de terrasses i refrescos, de gent i alegria.Sempre ha menat una vida discreta,dissolta dins l´anonimat, per la qual cosa tampoc no desitja fer el seu traspàs un dia festiu, posem Nadal, Setmana Santa o primer de maig.Des de fa ja temps, li va bé un dia feiner qualsevol,.fred o plujós.Posem, per exemple, una data de novembre o febrer, tant se val.Immersa en aquests pensaments,recula unes passes i s´aparta de la finestra.Les vistes desapareixen, com un miratge.S´acosta a la bossa de mà i en treu dues coses:un llibre i una revista de passatemps.Perquè es tracta d´això, de matar Cronos.Abans d´obrir una novel.la negra d´una autora sueca que s´ha posat molt de moda, dirigeix els ulls cap al llit,asèptic, impol.lut, amb llençols blancs.Damunt, una figura hi descansa, si és que en podem dir així.No, lluita.L´etern combat entre la vida i la mort, i tots ja sabem qui guanya.És un home,jove i atractiu, però duu una disfressa macabra:la d´un accidentat greu.Maleït cotxe que va envestir la Yamaha vermella i la va llançar quinze metres enllà.Maleït conductor que tenia pressa i es va saltar el semàfor en vermell perquè tenia una cita i arribava tard.Ara ja no hi ha res a fer.No es pot canviar la història,que es va traçant orquestrada pel destí.El que potser ara situa com a actant el conductor del cotxe en una platja no molt llunyana.Hi ha cables, molts cables, i maquinària que fa soroll, un bip-bip regular.Tires d´esparadrap volen amagar agulles clavades o ferides,que són les menys greus.Les que ho són més nien dins del cos masculí, inert com un titella de fils tallats.Està destrossat per dins,ja fa dies, setmanes...Se sap pels pòmuls marcats i la grogor de la pell, que recorda la cera fosa.El silenci es trenca, la porta s´obre.Una infermera,la del cap de setmana.Amb un somriure impostat, farfolla una “hola” gairebé imperceptible i es mira els cables.En toca un i aixeca l´esparadrap que els intenta dissimular.L´home ni se n´adona.Altra feina té.La noia fa cara de dir-se Vanessa, o Jennifer, o Carla.Un d´aquests noms que fa anys ni existien i que ara semblen acompanyar la persona que els ostenta.Com no podia ser d´altra manera, la infermera és primeta,tenyida de ros,té la medalleta de l´orella cosida a arets de diferents mides i colors,el rostre ple de maquillatge barat i una línia gruixuda i negra que li recorre luxuriosa la parpella superior, tot just on neixen les pestanyes.Una Carme, Mari o Mercè serien diferents: de mitjana edat, formes arrodonides, arracades discretes i cabells foscos.Però no, la suposada Vanessa és el revers.Fa quinze dies que té feina com a auxiliar d´infermeria.L´escàs sou li permetrà pagar el piset d´extraradi que comparteix amb el seu “cari” i sortir de marxa els dissabtes nit que no hagi de treballar fins a veure com es fa de dia en un pàrquing exterior ple d´ampolles buides, mocadors bruts i condons usats.Així és la vida.Valenta, llavors gosa dir-li a la dona: “salga un rato a tomar ni que sea un cafelito”.I ella no respon, solament esbossa un trist somriure.L´endemà ha de treballar una altra vegada a la fàbrica, de set a tres.Els dies de permís s´han acabat.Fa massa dies que el seu fill jeu moribund en aquell llit d´hospital, i la vida continua.Si més no, la laboral.Quan la Vanessa tanca, no amb massa finor, la porta, tot torna a restar en silenci, tret d´alguna veu somorta al passadís.És diumenge i tothom ha sortit: platja, barbacoa o vacances, és tot el mateix. Diversió. Reprèn la lectura: l´inspector Knutas està a punt de descobrir qui va assassinar la Beate, li va posar una lligacama al coll i la va llançar penya-segat avall, on el mar besa la roca.Malgrat l´emoció del relat, les parpelles li pesen.Massa cansament, dies sense sentit ni dormir.Cau en un estat de laxitud i somnis agitats i confusos.Res no té sentit.A les dues hores, es desperta,amb la boca seca i desubicada.Veu la finestra, li és familiar.S´hi torna a acostar.Per entre les escletxes, el dia va morint.Una capa de penombra cobreix la ciutat, una lluna plena i rabiüda resta clavada allà dalt i els llums de les cases es van encenent.Li sembla sentir a través del vidre gruixut com udola un gos. Per aquest fet, encara no se n´ha adonat d´una cosa: aquell bip-bip tan mecànic fa una breu estoneta que ha deixat ja de sonar.
Sort que les persianes, a mitja alçada, no deixen entrar la torrentada d´un sol canicular que amenaça amb fondre la ciutat de Barcelona.La dona mira per entre les escletxes,curiosa.La finestra resta hermèticament tancada.Solament així s´evita que els gairebé trenta-cinc graus escolin els seus humits dits dins l´habitació, a uns confortables vint-i-tres, inalterables dia i nit.Es troba en una posició elevada,gairebé com una tràgica deessa que contempla els mortals, tot engolida en un dels múltiples reductes d´un edifici hexagonal blanc i blau pàl.lid.No hi és per voluntat pròpia,Solament faltaria.Des d´allà. s´albiren aspres descampats terrosos,conjunts de cases baixes,polígons industrials i una complicada xarxa de carreteres que es cargola com una serp.Com n´és, de complicat, conduir-hi.Al fons de tot,lluny, s´insinua un blau, el del mar,avui ple de banyistes,crema solar, entrepans a ple sol i esquitxos de bromera.És diumenge, una data qualsevol ancorada a mitjan juliol.La ciutat sencera, buida i erma, sembla tremolar per la lluentor d´un altre dia que s´escola.És llavors quan la dona hi cau: tot s´acaba, i li ve al cap la mateixa dèria de sempre.Ella no vol morir durant l´estiu.És incongruent perquè els dies s´allarguen i ella vol viure molts capvespres, una hora baixa i fresca que omple els carrers de terrasses i refrescos, de gent i alegria.Sempre ha menat una vida discreta,dissolta dins l´anonimat, per la qual cosa tampoc no desitja fer el seu traspàs un dia festiu, posem Nadal, Setmana Santa o primer de maig.Des de fa ja temps, li va bé un dia feiner qualsevol,.fred o plujós.Posem, per exemple, una data de novembre o febrer, tant se val.Immersa en aquests pensaments,recula unes passes i s´aparta de la finestra.Les vistes desapareixen, com un miratge.S´acosta a la bossa de mà i en treu dues coses:un llibre i una revista de passatemps.Perquè es tracta d´això, de matar Cronos.Abans d´obrir una novel.la negra d´una autora sueca que s´ha posat molt de moda, dirigeix els ulls cap al llit,asèptic, impol.lut, amb llençols blancs.Damunt, una figura hi descansa, si és que en podem dir així.No, lluita.L´etern combat entre la vida i la mort, i tots ja sabem qui guanya.És un home,jove i atractiu, però duu una disfressa macabra:la d´un accidentat greu.Maleït cotxe que va envestir la Yamaha vermella i la va llançar quinze metres enllà.Maleït conductor que tenia pressa i es va saltar el semàfor en vermell perquè tenia una cita i arribava tard.Ara ja no hi ha res a fer.No es pot canviar la història,que es va traçant orquestrada pel destí.El que potser ara situa com a actant el conductor del cotxe en una platja no molt llunyana.Hi ha cables, molts cables, i maquinària que fa soroll, un bip-bip regular.Tires d´esparadrap volen amagar agulles clavades o ferides,que són les menys greus.Les que ho són més nien dins del cos masculí, inert com un titella de fils tallats.Està destrossat per dins,ja fa dies, setmanes...Se sap pels pòmuls marcats i la grogor de la pell, que recorda la cera fosa.El silenci es trenca, la porta s´obre.Una infermera,la del cap de setmana.Amb un somriure impostat, farfolla una “hola” gairebé imperceptible i es mira els cables.En toca un i aixeca l´esparadrap que els intenta dissimular.L´home ni se n´adona.Altra feina té.La noia fa cara de dir-se Vanessa, o Jennifer, o Carla.Un d´aquests noms que fa anys ni existien i que ara semblen acompanyar la persona que els ostenta.Com no podia ser d´altra manera, la infermera és primeta,tenyida de ros,té la medalleta de l´orella cosida a arets de diferents mides i colors,el rostre ple de maquillatge barat i una línia gruixuda i negra que li recorre luxuriosa la parpella superior, tot just on neixen les pestanyes.Una Carme, Mari o Mercè serien diferents: de mitjana edat, formes arrodonides, arracades discretes i cabells foscos.Però no, la suposada Vanessa és el revers.Fa quinze dies que té feina com a auxiliar d´infermeria.L´escàs sou li permetrà pagar el piset d´extraradi que comparteix amb el seu “cari” i sortir de marxa els dissabtes nit que no hagi de treballar fins a veure com es fa de dia en un pàrquing exterior ple d´ampolles buides, mocadors bruts i condons usats.Així és la vida.Valenta, llavors gosa dir-li a la dona: “salga un rato a tomar ni que sea un cafelito”.I ella no respon, solament esbossa un trist somriure.L´endemà ha de treballar una altra vegada a la fàbrica, de set a tres.Els dies de permís s´han acabat.Fa massa dies que el seu fill jeu moribund en aquell llit d´hospital, i la vida continua.Si més no, la laboral.Quan la Vanessa tanca, no amb massa finor, la porta, tot torna a restar en silenci, tret d´alguna veu somorta al passadís.És diumenge i tothom ha sortit: platja, barbacoa o vacances, és tot el mateix. Diversió. Reprèn la lectura: l´inspector Knutas està a punt de descobrir qui va assassinar la Beate, li va posar una lligacama al coll i la va llançar penya-segat avall, on el mar besa la roca.Malgrat l´emoció del relat, les parpelles li pesen.Massa cansament, dies sense sentit ni dormir.Cau en un estat de laxitud i somnis agitats i confusos.Res no té sentit.A les dues hores, es desperta,amb la boca seca i desubicada.Veu la finestra, li és familiar.S´hi torna a acostar.Per entre les escletxes, el dia va morint.Una capa de penombra cobreix la ciutat, una lluna plena i rabiüda resta clavada allà dalt i els llums de les cases es van encenent.Li sembla sentir a través del vidre gruixut com udola un gos. Per aquest fet, encara no se n´ha adonat d´una cosa: aquell bip-bip tan mecànic fa una breu estoneta que ha deixat ja de sonar.