Cercador
Dieta
Un relat de: Rosa Bragulat Artigas- Compartir:
DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.DIETA
Ha sortit de cal metge traient foc pels queixals, d´enfadada i rabiüda que estava, i com es diu metafòricament, “amb la cua entre cames”.Li han dit que ha de fer D-I-E-T-A ( = Dejuni, Inanició,Espasmes gàstrics, Tortura, Ansietat) després de mesurar-li amb una cinta mètrica els contorns del cos (humiliant) i de fer-la pujar a la bàscula (un trauma).Ha estat llavors quan el refotut galè li ha dit que està grassa, gairebé obesa,i encara sort que no l´ha qualificada de “sac de greix” o “foca”.Fins aquí podíem arribar! És clar, cinc anys d´estudis universitaris atorguen una certa educació que no se´n pot anar en orris vituperant la pobra clientela.
En sortir de la consulta, el fred del carrer li alleuja la roentor de les orelles.Sempre se li posen vermelles quan està nerviosa.Sí, ha de reconèixer que en els darrers anys s´ha engreixat i li costa més caminar, les articulacions li fan mal (sobretot quan es lleva) i s´ofega una mica massa quan camina molt, però també cal entendre que té una certa edat, i ja ho diuen: “caldera vella, bony i forat”.
Mentre va caminant, encara emprenyada, hi repara: ostres, quina mala època! S´acosta Nadal ,amb totes aquelles menges tan sofisticades,saboroses i calòriques, que ella segurament no podrà catar.Encara se´n recorda de les festes anteriors, les darreres, i ho fa amb vergonya i sentiments de molta culpabilitat:una safata de canelons de mida mitjana i aspecte deliciós va desaparèixer, TOTA a la seva boca (era per a TOTA la família).Resultat d´aquell infaust dia:els aperitius, que encara es van salvar, i torrades fetes a corre-cuita, amb embotit damunt, van ser l´àpat que la resta de família va haver d´improvisar per al dia de Sant Esteve.I és que quan li agafa aquella bogeria...tot se li trastoca i no pot parar de menjar (anàleg destí van sofrir una llonganissa sencera de poble i un pollastre de corral farcit de prunes,panses i pinyons).Mare meva, quins records! Mmmm...
Però n´hi ha d´altres que encara li fan més recança de recordar,i així, en sentit ascendent: demanar trossos d´entrepà als amics del parc on hi va a passejar ( amb la mofa de : que no has esmorzat a casa?), furtar (lleig) dissimuladament la galeta de xocolata d´un nen petit que segurament estava berenant ( sense que la mare se n´adonés, és clar) i, ai ecs!, agafar sense que ningú no la veiés (molt digna ella) un caramel del terra ( sense embolcall, però encara net).I és que menjar és un dels seus pocs plaers ( no beu, no...), i tot pel carrer li ho recorda.Ara mateix, el vermell del semàfor té el color pujat de la melmelada de maduixa,que també li agrada, sola, amb torrades,amb pa de pessic...
Perduda en aquestes agradables divagacions, no sap ben bé com, ha entrat a la mateixa botiga de sempre,la que tant la captiva.En obrir la porta, OR-GAS-ME visual i olfactiu.Tota mena de formes, textures i olors li posen la catifa de “benvinguda”. Miri on miri, està perduda: patés vellutats de llauna, galetes de tots els colors i formes (de cor, d´estrella...),barretes salades cruixents i...uns botonets de xocolata que la fan embogir, mai no en tindria prou.S´hi extasia, mira,olora i gaudeix, fins que un fet la torna a portar a la dura realitat.Una bossa verda de plàstic acaba d´aterrar al seu costat,després que l´home que sempre l´acompanya ( al qual ella adora, no en va són tretze anys de plàcida convivència) n´hagi pagat el contingut.Si la May (així és com li diuen)hagués sabut desxifrar les lletres del sac de cinc quilos que reposa a tocar d´ella, hauria llegit: “Pinso Obesity.Gossos amb sobrepès”.