Cercador
Alba a ciutat
Un relat de: Rosa Bragulat Artigas- Compartir:
VII. ALBA A CIUTAT.
Des de fa més de mitja hora que avança fent tentines, sense cap rumb concret.El món se li ha tornat sinuós, la línia recta sembla haver passat a millor vida i la sorra que se li clava a la planta dels peus tampoc no ajuda.Les sent xopes,està anant ran de mar,allà on moren les onades.Cada cop veu aquell refotut hotel...com es diu? ah, sí, el Vela, més lluny,com si jugués a escapar-se-li dels dits.Fins i tot sembla que onegi,ai caram,quin espectacle més surrealista que li brinda.La veritat és que ha begut massa:porta des de les deu del vespre, i ara són dos quarts de set del matí, bevent,i el seu estómac s´ha convertit en el perfecte amfitrió de quatre o cinc cerveses,un got de rom cremat (algú es va entestar a fer-lo),dos gintònic i unes quantes copes de cava,d´aquelles de plàstic amb ínfules i formes de les de vidre.Què celebrava? Ara ni se´n recorda, tant se val, l´important és arribar al... metro?, hotel?, feina?, casa seva? Sense cap resposta concreta, el seu cap sembla un aplec de timbalers,un rusc d´abelles enfurismades, una discoteca plena a les cinc de la matinada,un concert desafinat...De sobte, sense previ avís, sent un dolor al dit gros del peu esquerre.S´ha tallat amb una ampolla de cervesa esberlada que les onades bressolaven.Una sang roja com la fúria se li escola, es barreja amb l´escuma.Sembla un malson.El regueró va formant filets i més filets.No para de sagnar, però ell ni se n´adona.Està entestat a trobar el camí, i així l´intenta visualitzar.Solament el fet de traçar una línia imaginària en el seu cervell provoca un nou esdeveniment:mentre el cel pren un to lletós i s´anuncia un nou i sufocant dia, una onada agra com la fel li puja des de l´estómac fins a la boca.Vomita aparatosament.Damunt la sorra, tot i que ja és bruta de papers, restes de focs, bosses de supermercat, llaunes de beguda a dojo i puntes de cigarreta.Una torrentada de líquid marronós passa a barrejar-se amb les deixalles.Sembla que se li escoli la vida.Li queda una forta roentor a l´esòfag,un mal de cap de por i la boca seca, com si estigués plena de guix.El que donaria per una ampolla d´aigua, ben fresqueta.Però, calla, la del mar deu ser tan salada com sempre? Decideix provar-ho, s´ajup, agafa una petita quantitat d´aigua amb una mà tremolosa i beu.Més basques, més vòmits i l´hotel que juga a fer-se més fonedís.No pot més, sembla una Barcelona apocalíptica, i està sol.Per cert, on són els amics que l´acompanyaven? Es deuen haver ofegat? On redimonis són? Tot dóna voltes,sembla un carrussel.Sap que no podrà arribar mai enlloc, perquè la recta ha desaparegut de la faç de la terra, i tot és corba i marrada.Molt debilitat, cau de bocaterrossa.De la boca li cau un fil de saliva que mor gairebé arran d´aigua, i la nafra del peu encara no ha cicatritzat.I la darrera cosa que albira són dos llums potents i un motor que retruny, cada cop més aprop d´ell...És el camió de la neteja.El conductor no ha dormit gaire bé, feia molta xafogor, i condueix encara mig ensonyat.Revetlla.
Des de fa més de mitja hora que avança fent tentines, sense cap rumb concret.El món se li ha tornat sinuós, la línia recta sembla haver passat a millor vida i la sorra que se li clava a la planta dels peus tampoc no ajuda.Les sent xopes,està anant ran de mar,allà on moren les onades.Cada cop veu aquell refotut hotel...com es diu? ah, sí, el Vela, més lluny,com si jugués a escapar-se-li dels dits.Fins i tot sembla que onegi,ai caram,quin espectacle més surrealista que li brinda.La veritat és que ha begut massa:porta des de les deu del vespre, i ara són dos quarts de set del matí, bevent,i el seu estómac s´ha convertit en el perfecte amfitrió de quatre o cinc cerveses,un got de rom cremat (algú es va entestar a fer-lo),dos gintònic i unes quantes copes de cava,d´aquelles de plàstic amb ínfules i formes de les de vidre.Què celebrava? Ara ni se´n recorda, tant se val, l´important és arribar al... metro?, hotel?, feina?, casa seva? Sense cap resposta concreta, el seu cap sembla un aplec de timbalers,un rusc d´abelles enfurismades, una discoteca plena a les cinc de la matinada,un concert desafinat...De sobte, sense previ avís, sent un dolor al dit gros del peu esquerre.S´ha tallat amb una ampolla de cervesa esberlada que les onades bressolaven.Una sang roja com la fúria se li escola, es barreja amb l´escuma.Sembla un malson.El regueró va formant filets i més filets.No para de sagnar, però ell ni se n´adona.Està entestat a trobar el camí, i així l´intenta visualitzar.Solament el fet de traçar una línia imaginària en el seu cervell provoca un nou esdeveniment:mentre el cel pren un to lletós i s´anuncia un nou i sufocant dia, una onada agra com la fel li puja des de l´estómac fins a la boca.Vomita aparatosament.Damunt la sorra, tot i que ja és bruta de papers, restes de focs, bosses de supermercat, llaunes de beguda a dojo i puntes de cigarreta.Una torrentada de líquid marronós passa a barrejar-se amb les deixalles.Sembla que se li escoli la vida.Li queda una forta roentor a l´esòfag,un mal de cap de por i la boca seca, com si estigués plena de guix.El que donaria per una ampolla d´aigua, ben fresqueta.Però, calla, la del mar deu ser tan salada com sempre? Decideix provar-ho, s´ajup, agafa una petita quantitat d´aigua amb una mà tremolosa i beu.Més basques, més vòmits i l´hotel que juga a fer-se més fonedís.No pot més, sembla una Barcelona apocalíptica, i està sol.Per cert, on són els amics que l´acompanyaven? Es deuen haver ofegat? On redimonis són? Tot dóna voltes,sembla un carrussel.Sap que no podrà arribar mai enlloc, perquè la recta ha desaparegut de la faç de la terra, i tot és corba i marrada.Molt debilitat, cau de bocaterrossa.De la boca li cau un fil de saliva que mor gairebé arran d´aigua, i la nafra del peu encara no ha cicatritzat.I la darrera cosa que albira són dos llums potents i un motor que retruny, cada cop més aprop d´ell...És el camió de la neteja.El conductor no ha dormit gaire bé, feia molta xafogor, i condueix encara mig ensonyat.Revetlla.