Tot es relatiu

Era una nit fosca i silenciosa, de tant en tant, els llums d'algun cotxe il·luminava el carrer, i amb ell, l'habitació on en XXX jeia estirat desde, feia mes de dues hores. El seu rostre reflectia l'angoixa en estat pur, unes ulleres, que li arribaven fins als peus, la pell, tota greixosa, i suada, els ulls, vermells, com el mateix foc, i la sang.. be, la sang es sang per tots.
Havia decidit posar fi a aquesta seva tragèdia, còmica en part, però sempre tràgica. Lamentable m'atreviria a dir, s'ha perdut una altre ànima desanimada, cansada de la rutina, i de rebre cops que només feien que enfonsar-lo, com el clau clavat amb mala gana, aixafant, tot el que es troba al seu pas.
Insegur, primer havia agafat l'ampolla de vi, que la seva ex li havia regalat; poc abans de que marxés de la seva vida. Jeia amb la copa mig buida, imitant als someliers aquests que caten el vi, va deduïr, que a ell tant li feia si tenia gust a fruites del bosc, o a ametlles, o si feia llàgrima.. ell ja en tenia suficient amb les seves. Mentre reflexionava sobre la vida, l'estat de les coses i de les persones, ja s'havia begut mitja ampolla, i pensava, que el mon donava voltes, però el seu cap, ara mateix, moltes més. Estava tant segur, que hauria apostat que amb el temps, s'hauria format una òrbita al voltant de aquell cap gros, on, tot el mobiliàri de la casa; escàs per cert, hauria girat constantment rodegant-lo una i una altre vegada. Va pensar que seria el descobriment del segle, que tots els objectes voltessin al seu voltant volia dir que era el centre d'alguna cosa, que era important.. però, instants després tornava a la realitat, on els seus peus tocaven a terra, i els quatre mobles mal comptats seguien al seu lloc.
L'ampolla seguia mig buida, i el seu cap s'havia tornat a situar, la cançó de fons no era l'adient, massa moguda, massa feliç, ell no s'estava d'escoltar música en moments dificils, sempre havia trobat la sortida amb el ritme que seguien els seus pensaments, en aquell precís moment, amb la tonada perfecte, el ritme més melodramàtic, la embriaguesa més absoluta, i la decepció més gran, va agafar el ganivet que tenia guardat per ocasions especials, i suaument va lliscarlo sobre el seu canell.. ding dong!
picaven al timbre, rondinant i maleïnt la seva existència, i la de l'ésser que pogués trobar rere la porta a aquelles hores de la nit, s'hi va acostar lentament, va mirar per l'espiera i descobria amb molta curiositat, la misteriosa figura que l'havia destorbat. Era la veïna del pis de dalt, una noia jove bastant atractiva, amb cabells morens i ondulats, com les onades del mar quan trenquen a la costa; i els ulls, d'un verd blau, que si es miressin de molt lluny s'hauria jurat que eren dos planetes, es va sentir reconfortat per la bellesa innata d'aquella mossa. Després de posar-se be la roba, pentinar-se en un moment, i fer cara de persona seria i responsable, entre obria la porta. La noia, li va fer el somriure mes esperançador que mai havia vist, aquells llàvis carnosos, amb el color just per fer-los el petó més apassionat, li demanaven gel, ja que tenia una reunió d'amics, i havien decidit fer unes copes. En XXX va badar, balbucejava intentant dir que si, que en un moment li portava, ella acostumada a que els homes es quedessin parats davant la seva presència, li va fer un moviment amb el cap, indicant-li que ho havia entès, i que si podia fer-li el favor.. En XXX va acabar d'obrir la porta i la va convidar a passar, encara nerviós li va dir que si volia seure que ho fes, que era a casa, ella va fer un pas endevant, i li va dir que ja s'esperaria aqui, i que moltes gràcies. La porta es tancava i es produïa el silènci més sepulcral, en XXX es va dirigir cap a la nevera, obria el congelador, on només hi havia unes espinaques congelades, unes patates fregides, les restes dels canalons del dinar de nadal i evidentment el gel, va agafar la glaçonera que s'havia comprat a el macromercat suec de mobiliari situat als afores de la ciutat, i li donava.La noia, tota cordial, li va dir que si estava sol, i li venia de gust passar-se una estona per casa seva, que endevant, que millor estar ben acompanyat, que sol..Ell, pessimista com sempre, no va fer cap comentari al respecte, sempre havia dit el contrari...va assentir amb el cap mentre feia un somriure de gratitud i es va despedir.
Es recolzava a la porta, pensant sobre la oferta que li havien fet, no tenia clar si era sincera, o només per educació, així que va decidir no destorbar-los.
Tornant a la seva mono-rutina, va decidir embolicar un cigarret, un d'aquells de color verd, que en tantes ocasions l'havien ajudat a fugir de la vida, pensant en la interrupció del seu moment culminant, no entenia el perquè es va aixecar, podia haver fingit que no hi era.. així hauria tingut el seu moment de pau.
S'omplia el got un altre cop, mentre fumava, aquest cop ho hauria de fer be, de fons es sentia el xivarri de la gent que celebrava aquell nou any, ell pensava, que la vida no estava marcada per el calendari, que els mesos pactats no eren res més que una eina de control sobre les masses, que els anys eren més que dies que passen, la vida no era ho suficient adeqüada com per celebrar aquestes minucies, que els dies,mesos, i anys que havien passat, no eren res més que temps dins l'espai, que no formaven part ni del present, ni del passat, i encara menys d'un futur.
La vida no es distingeix en res, som a la vista de l'univers, un parpelleig. Tot el temps que passem creient que sóm invencibles i inmortals, són només dècimes de segon en aquest món en que ens ha tocat viure. I la vida en si, no és més que una metàfora de l'existència de l'energia cosmica que envolta tot el que es podria anomenar univers, la creença de un ésser superior, que pacta els nostres destins, que té la necessitat de veure com en XXX pateix, només per poder-se demostrar a ell mateix la seva superioritat, és només una tonteria que la majoria de gent no és capaç d'entendre, segueixen pensant que Déu, Alà, Buda.. i tants altres éssers mitològics són els que controlen el nostre present, i el nostre futur.
Va pensar, que aquell cigarret l'estava fent de desvariar, que fugia d'estudi, s'havia de tornar a centrar i complir el seu propòsit, així que es va acabar la copa, el cul de l'ampolla ja estava mig calent, i tot cansat i marejat va agafar-la i la va portar a la nevera. Mentre l'obria, va sentir un espetec escruixidor, com si el sostre estigues esfondrant-se, i amb ell caiguessin, mil campanes metàliques.
Sortia corrents per a veure que passava, però.. res especial, no va tenir la sort de que el món petés d'una vegada per totes, senzillament, eren els del pis de dalt fent merder. Tancava la porta, lamentant-se de el seu poc valor per pujar i preguntar que havia passat, jeia tot cansat, ja havien passat de les dues de la matinada, i ell, encara estava massa despert per anar-se'n al llit, però de fet, no tenia ganes d'anar-hi, ell voli complir un altre objectiu, aixi que, mentre es lliscava la mà per sobre d'aquells greixosos, pensava en una altre manera de sortir d'aquest vehicle que portava, i aixi alliberar la seva ànima.
Ateu desde naixement, no entenia com li podien venir aquells pensaments, no creia en ànimes, ni inferns, ni divinitats que perdonen, no creria que matar-se fos pecat, senzillament, era evadir-se de una història que no s'hauria de haver escrit mai.
L'imperi humà s'havia extès sobre la terra com un càncer, apropiant-se de tot i de tothom, en XXX no tenia ganes de formar-ne part, creia que no era el seu lloc ni el seu moment. I tornant a la realitat, encara no havia fet res de res.
Va pensar en confabular un pla, que estratègicament imbolucrés al gat del veí, com si haguess set ell el que havia acabat amb aquesta història, va pensar però que no era del tot realista, ni creible, va pensar en els tranquilitzants, però al igual que el ganivet i el seu canell, eren massa tòpics, a més, ell no creia enles pastilletes que ens recepten la majoria de metges, creia que tot ésser viu, es capaç de curar-se per ell mateix (en segons quins aspectes) i la seva ansietat i depressió no eren un problema com una enfermetat letal, que de fet, si que ho eren, però això era un altre tema; Encendre la ràdio i tirar-la a la dutxa amb ell dins? No, massa dur, i si fallava o no hi arribaba? Posar el cap al forn, i esperar a que el gas lentament l'adormis fins al punt en que els seus pulmons no puguessin respirar? Massa perillós, qui diu que per una guspira no saltava tot l'edifici? No volia malferir a ningú. Saltar desde el seu balcó? massa baix, com a molt s'hauria trencat alguna cosa..Penjar-se de la làmpada del sostre? Qui li diu que mentre s'ofegava no queia al terra partint-se la crisma? Beure alcohol fins arribar al coma, i no despertar-se? Massa feina, volia una cosa més senzilla, més natural.. Cremar-se viu, tampoc era gaire viable, fer un atemptat suïcida, per llavors passar a la posteritat, massa merder, no tenia ganes de ser recordat, i encara menys per ser la persona que va assessinar a.. tirar-se al metro? massa cridaner també.. no no, cap de les idees que li venien li acabaven de fer el pes, i amb la tonteria que portava a sobre se li havia passat el temps, d'una forma espectacular..
Es fregava els ulls i badallava, el vi que havia arribat al seu punt àlgid, ara feia la davallada, i en el moment en que la cortina va caure, es va tornar a despertar, rondinant sobre la seva ineptitud a l'hora de penjar objectes a la paret, es va aixecar lentament, s'acostava a la finestra, on es veia el forat que havia fet mesos abans, s'hi va fixar, i va veure que s'havia després del tot però encara ho podria tornar a penjar.
Buscava a la caixa d'eines, el material suficient per arreglar-ho, un martell, unes tenalles, unes alicates, un parell de tacs, un tornavís d'estrella un de plà i els cargols, agafava l'escala-tamboret, que va comprar dies abans en aquell antiquari que estava tancant per falta de clientela. La ge
nt ja no comprava mobles de l'època, ara estaven de moda, els objectes moderns amb estètica antiga, i que un mateix es montava. Va pensar que el preu era un pèl excessiu, però la ocasió s'ho mereixia, i tot content per la seva adquisició tornava a casa amb un pes mort de uns cinc quilos.
Aixecava la part posterior del tamboret, i es transformava en una escaleta de tres graons, els justos per arribar al forat de la paret. Treia el tac doblegat, i el cargol trencat, netejava les restes de pols que cobrien el forat, recollia els dos tacs i els comparava, el primer massa gruixut i curt, i el segon, massa prim i llarg, tot i que la llargada no era problema, perquè sempre es podia tallar. Baixava de l'escala, i rebuscava entre la caixa altre cop, aquest cop, comparant els tacs, va trobar-ne un que li aniria perfecte, se'l guardava a la butxaca del cul, juntament amb els tornavisos que encara duia a la mà, es posava el martell a la boca, aguantant-lo amb les dents, i el pès de la punta una mica més i el fa caure a terra, aixi que se'l va treure i el va guardar a la butxaca de davant. Introduïa el tac, semblava que anava perfecte, i amb un parell de copets del martell, que prèviament s'havia tret de la butxaca, el deixava enfonsat a la paret, agafava el suport de la cortina, el colocava amb molta cura, per por de que no tornés a caure, el collava amb els cargols que tenia, apretant fort, però no en excés, tampoc tenia ganes d'esfondrar la paret. I just, quan tenia la barra de la cortina a les mans, una de les frontisses de l'escala tamboret, saltava, fent que, tot el pès quedés recolzat en una part, i aconseguint aixi, que s'acabés desmontant, i, en la caiguda conjunta de menys de un metre d'alçada, en XX va veure el món desde on mai l'havia vist, a una velocitat incalculable, queia sobre les restes del moble que tant l'havia il·lusionat en el seu moment I clavant-se rere el clatell un tros de fusta que casualment havia quedat afilat en la petada magistral, quedava estès a terra, amb els ulls perduts en el buit i injectats de sang, la cara d'angoixa, amb unes ulleres que li arribaven fins als peus, la pell greixosa i suada, i la sang.. be, la sang, es sang per tots.