Caiem

Caiem lentament com mosques, cada cop ens sociabilitzem més sense mantenir converses reals, tenim vint-mil amistats, i segurament una serà amb la qual compartirem una cervesa o un cafè, creiem que una xarxa social és un bon lloc per trobar, retrobar i fingir amistats, vendre el producte, o donar-se a conèixer.
I tots hi caiem, en un pou on la pantalla absorbeix el nostre pensament, el nostre albir, el nostre ésser, ser, o ego, ens estimem de formes surreals, modifiquem imatges per aparentar que som millors, publiquem escrits que ens desfoguen, esperant que algú ens pugui arribar a entendre. Caminem pel carrer indiferents de la indiferència dels altres, edificis gegants superpoblats de gent, on ningú es coneix, nius de formigues que fàcilment són manipulables, compra, compra, i compres, salta i et preguntes com d'alt.
Mitjans de telecomunicació ens aixafen les neurones de maneres tan diverses que només pocs inconscients en són conscients, i aquests són els que ens mirem malament, l'anti-social, que no creu en la paraula amistat, ni en l'amor, encara que hi caigui com un beneit fingim que som superpoderosos, que podem controlar tot el que ens envolta, però la veritat és que senzillament sóm només microorganismes dins un sistema que lentament es va podrint. I tot i així hi caiem, de tal manera que durant la caiguda no ens plantegem ni com de fort serà el cop final, una bufetada en tota la cara, i tampoc ens despertarem.
Busquem la felicitat, tot i que ser feliç es només una broma de la vida, els moments eterns que perduraran per sempre són els que es queden gravats com una impronta en el nostre subconscient, palpem els records com si encara fossin vius, veiem el que ja fa temps que ha desaparegut. I tornem a caure al mateix pou, on la única sortida és la que tu li pots donar. Escull el camí correcte, et diuen, però la veritat és que ni tant sols se sap quin és el teu cami, i encara menys el que és correcte.
Massa mentides, i massa falses esperançes, tot són paraules sense context, en un món on moltes vegades no es necessari expressar-se, un simple gest, una mirada, que ho diuen tot. I el silenci, a vegades tan confús, i a vegades tan contundent, on la majoria ens trobem destorbats, sense que dir ni fer... Però de fet, el silenci no és absolut, només és real en la infinitat de l'espai, on una bandera es capaç d'onejar a causa del vent...