La societat de la desinformació

El socialisme de dretes, més la societat de consum, fan del meu país un estat
en que la llibertat és només un somni que s’esvaeix a la llunyania.
I tanta indiferència, només afecta a la resta que es conforma amb sobreviure amb el que els hi deixen.
I es que, no és sobreviure, ni subsistir, és la realitat, ens enganyen, i ho sabem, i tot i així, ningú aixeca el puny i crida, rebel•lió!
Tots veiem com cau lentament la economia, com conflictes bèl•lics estan a punt d’explotar a les seves mans.
Corea del nord, i corea del sud, països africans que la majoria desconeix, la famosa Aràbia, i el que abans era conegut com la unió soviètica, són només vestigis de la història humana, i de les nostres afinitats electives, que conformen un món, de diners fets amb sang, suor, i llàgrimes de terceres persones, que no apareixeran a les televisions, plorant les seves desgràcies.
Automatitzant la vida, al final acabarem sent, éssers biotecnològics.
En aquests moments, segurament més del seixanta per cent de la població, disposa d’algun aparell electrònic portàtil, que pot ser rastrejat, espiat, i controlat a gran distància. Amb tota la brossa espacial que hi ha orbitant al nostre voltant, seria fàcil observar cada instant de un individu a la terra.
I les noves tecnologies no ajuden gaire a fomentar la llibertat. Poder-me connectar a una xarxa mundial, on la informació es banal, ambigua, i plena d’interessos, fa que l’ésser humà cregui en la independència, en el lliure alber, però, s’han plantejat, si el que posa a les seves pantalles, o el que diuen els mitjans informatius, és informació fiable?
Suposo que persones propietàries de una pàgina web, plena de continguts, no esperaven que la gent, pogués incloure-hi, mentides, i informació que els hi suposi algun tipus de retribució. O senzillament, informació, que els hi sigui favorable per poder guanyar unes eleccions, o senzillament per a ser la persona més buscada del planeta.
Si es que, la societat de la desinformació, ens ha fet, manipulables, imagina’t que per un segon, tota l’electrònica que posseeixes, deixes de funcionar..
Tota una ciutat salta a l’aire, no funciona ni un llum, cap escalfador, els mòbils sense senyal, semàfors, tots apagats, i sense oblidar la valoradíssima televisió, que no pogués propagar cap imatge, ni cap mena de contacte extern.
Caos seria el precedent, un nombre incontable de la població, demanant el que els hi pertoca, saquejant botigues, i destruint el seu entorn..
Si es que, l’instint de supervivència és així, vetllar per tu mateix, i a la resta que els bombin.
Però per sort, o per desgràcia, com sempre, seguim ben comunicats, amb la gran majoria de luxes, que ens semblen vitals, i que en part, podrien ser només luxes, com la mateixa paraula indica.
Compra’t l’últim Dvd d’aquell "super-actor" "super-famos", o aquell Cd, del qual es rebentarà a publicitat, que per sempre ens rodejarà.
T’hi has fixat?
Publicitat, màrqueting...
Abans servia per fer un producte més atractiu, per competència. Ara en canvi, el mateix producte, té subproductes que es venen amb altres noms, per generar una necessitat de consum indispensable en les nostres vides. Si no compres això ara que ve la campanya de Nadal, els teus fills no seran feliços!
Com?
Que la felicitat es ven?
Des de quan?
Des de que en un moment del 1870 es va inventar el que en l’actualitat coneixem com a Televisió.
I m’atreviria a dir que fins i tot ve d’abans, però, el més segur, es que a partir de la dècada dels seixanta va ser l'inici explosiu d’aquest control mental.
Guerres absurdes, hippies descontrolats, música en estat pur. I ara, guerres absurdes, yuppies forrats i música descontrolada.
Quants cd's deu haver tret la famosíssima cantant de setze anys?
I tots els que venen al darrere?
La indústria s’ha tornat megalòmana, més, més, i més. Contra més opcions hi hagi de venda, més calers es fan, i sinó, sempre es pot buscar algun fons estatal, per subvencionar més i més productes, també diferents. Però igual de superficials que les nostres ments, ja derribades de fa temps.
I punts suspensius. La veritat, es que no és fàcil pensar actualment, ja està tot fet, o imaginat, ara el que ens queda es donar alternatives a un estil de vida, que seguirà marcant els nostres interessos, els nostres gustos, i fins i tot les nostres emocions.
I fent un crit a les persones boges com jo, les quals es mantenen distants a qualsevol tipus de responsabilitat política, social, o de qualsevol mena, dic que val la pena intentar arrencar aquestes cadenes mentals i invisibles, que fan que la meva, la teva, i la seva societat estigui en un punt crític, on una "crisi" la qual ja no en tenen ni idea, a marcat tantes persones, i les ha deixat arrossegant-se pel terra. Dona la mà, al company caigut, lluita per defensar els teus i els nostres ideals, no et rendeixis a l’hora de perseguir els teus somnis, tira endavant, i no miris mai enrere, el temps és temps, es incalculable, per mi seran les tres de la tarda, i per tu, en faltaran cinc minuts. No et deixis lligar per aquest bucle espai-temporal, on una jornada de vuit hores no et permet viure el teu potencial, allibera la teva ment, gaudeix de les arts, busca el teu únic sentit de l’existència, i no facis del teu món, el món que volen que siguis.
No deixis que et programin, perquè quan ja no et necessitin, et llençaran, i en buscaran a un altre, igual de programat que tu.
I tu, que faràs llavors? Gaudiràs d’una jubilació? D’una pensió? O aniràs a parar a una residència, on les activitats programades seran tant monòtones, que en el teu últim alè de vida diguis que no ho has aprofitat?