Temps d'olimpíades

Veu el cel blau rere els vidres de la finestra i té ganes de sortir, moltes ganes de sortir. Fa un d'aquells dies de primavera entrada en què l'estiu treu el cap i el vent ja no mossega, ans esdevé una mena de mà dolça que acarona i empeny la vida; la vida enllà dels murs de l'institut: la sorra suau de la Barceloneta, les cames llargues i atraients de les noies.
Un renec el retorna de cop a la realitat sòrdida de l'aula: "Som aquí, Mohamed... Aquí, a classe, Mohamed... A veure si aprofites els impostos que pago per la teva educació, Mohamed! Que potser et penses que això és xauxa!" I en Mohamed mormoleja amb el cap cot, i mastega mots que no pot empassar-se però que sap que no han de ser sentits pel mestre. "Què dius, noi? Vés amb compte, eh! Que no em mamo el dit, Mohamed! Que els de la teva pasta sou tots més falsos que Judes, Mohamed! Que el que m'hagis de dir, m'ho dius a la cara! Aquí! Als ulls! Que de covards el món n'està ple, i els covards a mi no me la fotaran, Mohamed! Que jo pago impostos per tu i per tots els descamisats que es pensen que els hem de mantenir!"
I el noi bru aixeca els ulls d'atzabeja i llança foc amb la mirada. Abrusa el rostre del mestre, que per un segon té por, però que no ho diu. I en Mohamed crida amb el cor desbocat: "Vagi-se'n a la merda!" I el mestre alça la veu, honorablement ofès, pel paràsit que segons ell li rebenta les classes amb el rostre més dur que el pa de fa tres dies. I apunta amb el dit la porta de l'aula. I en Mohamed es troba al passadís, caminant cap a la cambra dels castigats, com quasi sempre. I sent l'olor de pintura fresca, d'un verd pansit, que tapa la brutícia de les parets. La pintura filla de la dotació generosa de la Generalitat (Generalitat ve de generositat, diuen alguns) que es preocupa dels centres d'especial perillositat, atorgant-los tota mena de subvencions generoses que sens dubte contribueixen a la integració dels nouvinguts. Pintura fresca. I a dins l'aula, davant la resta de companys d'en Mohamed, el mestre s'admira de la fluïdesa amb què el noi insulta en català. "Amb pronoms febles i tot!".
I arriba l'hora de sortir al carrer. I Barcelona bull amb la dèria de les olimpíades que seran d'aquí a tres mesos i que ens convertiran en el centre de les mirades de tot el planeta. I en Mohamed s'imagina corrent i guanyant la final dels mil cinc-cents metres llisos, per embolicar-se després amb la bandera del Marroc i amarar-se amb l'eufòria d'un públic que l'adora. Noietes rosses amb bruses sense mànigues devorant-lo amb els ulls. Diners i fama pels seus. Una vida triomfal en una Europa que serà seva. I quan deixa de somniar i torna a mirar els carrers que l'envolten, es pregunta si la Barcelona Olímpica se'n recordarà del seu barri. I li fa l'efecte que aquesta Barcelona és una mica com el seu mestre, que ignora els carrers ombrívols del Raval, les olors de la vida: agres, dolces, àcides, fecals, fumoses... I a cada cantonada, a les places, als solars oblidats, els nens i les nenes, colrats, en mil llenguatges exòtics, imaginen móns molt més bells que aquest que els ha tocat de viure. I a cops escupen contra aquella altra realitat que els fa burla darrere d'un cartell publicitari i que els parla d'autos, de viatges, de joguines, de mirallets que no poden tocar ni amb la punteta de les ungles. I escupen contra el cartell, i contra qui els sona a cartell, i contra qui els ofereix el cartell. I puntades de peu, i cops de puny, i paraules que esgarrapen si no poden tallar ni destrossar. I amor, molt d'amor conscient que acompanya aquest odi invisible i escandalós; i l'amor és infinitament més que no pas l'odi; l'amor és l'únic, i ho és tot. I els nens en són els mestres. I en Mohamed sobreviu mercès a aquest amor a la Fàtima i la Btissam, les seves germanes; i per l'amor al Faissal, el seu germà coix d'una mala operació; i per l'amor al seu pare, que treballa de punta d'alba a nit entrada per quatre pessetes mal pagades a les ordres d'un capatàs d'obra que l'humilia ara i adés; i per amor a la seva mare, que va morir en el part de la Btissam. Si no fos per aquests amors, en Mohamed ja no hi seria; i si hi fos, s'hauria alimentat del verí de la violència, hauria cercat aixopluc potser en la mística virulenta dels qui ho veuen tot blanc o negre.
I ara camina cap a casa. I fa marrada per la Plaça dels Àngels per a comprovar que, tal com ja sospitava, en Faissal ha faltat a escola; i en aquests precís instant, ranqueja veloç amb la crossa, demanant a crits que li passin la pilota perquè el partit no pot acabar en empat. I en Mohamed li etziba un renec, retraient-li que no hagi anat a classe. I en Faissal li diu que sí que hi ha anat, però que ha sortit abans d'hora perquè tenia mal de cap. En Mohamed es posa les mans al cap, i gira Joaquim Costa avall de mala lluna. Llambrega, per distreure's, els cabells daurats d'una turista que fa fotos a una façana rònega. Se sorprèn. Els turistes no acostumen a endinsar-se pel barri. En Mohamed és conscient que els carrers puden a una mena de barreja de claveguera, menjar i fum. Les façanes grises, a voltes negres, s'aixequen gairebé encastades les unes davant de les altres. I els nens, traient els nassos entre els barrots del balcó, poden gairebé tocar amb les seves mans, les mans del veí del davant. I estretor, i foscor, i xardor, i humitat, i el cel blau i llunyà entre les teulades. I a determinades hores del dia, el sol infiltrant-se a esquitxos, com un regal, il·luminant les ombres oblidades de la pobresa. Malgrat tot, al Raval hi ha vida, gresca, jocs, corredisses amunt i avall i futbol, molt de futbol. I els ídols del moment, els déus dels infants: Koeman, Laudrup, Bakero, Zubizarreta. Les places brutes pels excrements dels gossos esdevenen estadis immensos on milers d'espectadors imaginaris aplaudeixen els gols de les estrelles. I les estrelles, els diumenges a la tarda, esquiven les cues dels homes que esperen torn per pagar una cardada en un pis del carrer de Sant Ramon.
En Mohamed puja a casa seva i es troba la Fàtima banyant la Btissam. La seva germana li pregunta que què vol per sopar i ell respon que tant li és. Se'n torna a anar. Al carrer s'ajunta amb quatre companys de classe que li proposen d'anar a fer un bany al Paral·lel. Caminen, mig cabriolant, esquivant la gent, com si fossin dins d'un vídeo-joc. Arriben als jardins de l'entrada d'un edifici luxós de façana fosca i vidrada. Al centre del jardí, una bassa de formes arrodonides els fa la gara gara. Xisclen com beneits, es treuen la samarreta i els pantalons, i es llancen a l'aigua enmig d'un esvalot. Juguen a esquitxar-se fins que arriba el vigilant de seguretat cridant pestes. Darrere el vigilant, apareix un policia. "Quina escòria!", exclama l'agent amb una ganyota. I es tomba cap a la bassa per a comprovar que no hi hagin deixat cap bossa de plàstic o qualsevol altra porqueria. L'aigua és neta. La gespa dels contorns continua flairant a natura. El sol de la tarda es reflecteix als vidres negres dels finestrals des d'on un grapat d'empreses financeres decideixen a qui toca d'embargar. Corren cap a la Gran Via, i d'allà a Montjuïc; l'estiu s'acosta i cada dia es fa fosc més tard. Pugen la carretera que s'enfila per la muntanya del jueu fins als cartells publicitaris que algú ha muntat per a tapar les barraques dels pobres. Els pobres encara malviuen darrere el rètols pre-olímpics. En Mohamed contempla les marques que patrocinen l'higiene social d'amagar el dolor molest de la misèria, i somnia que algun dia aconseguirà un cotxe com el de la foto; abans, però, s'haurà de comprar unes sabates i potser uns pantalons nous. S'acosta al cartell i comença a donar-li puntades de peu. Els seus companys fan el mateix, i tots plegats comencen a riure com ximples. Les puntades de peu ressonen com els repics d'un tambor metàl·lic i s'escampen sobre la ciutat. Dessota d'ells, els terrats de Barcelona, i les antenes, que s'estenen a les seves esquenes com els braços d'una bonior d'insectes. S'acosta un cotxe de la policia i tornen a corre com desafurats. Retornen al barri ja de nit, i s'acomiaden fins a l'endemà. En Mohamed puja a casa, i s'hi troba el pare, que ja sopa. Li agradaria explicar-li un munt de coses, però no sap per on començar. L'home xarrupa brou, fa els ulls cansats i té les mans inflades. La Fàtima li porta el segon plat i para taula pel Mohamed. La Btissam ja dorm. Al carrer se senten crits i un gos que borda. Després de sopar, i com cada nit, el pare d'en Mohamed plora en silenci. La seva esposa, en morir-se, li va deixar una buidor insuportable. "Morir-se lluny de casa, en un món tan fred..." pronuncia l'home, a l'últim, abans d'adormir-se.
L'endemà, a escola, en Mohamed torna a mirar per la finestra i es retroba amb el cel blau. Té ganes de sortir, moltes ganes de sortir. Fa un d'aquells dies de primavera entrada en què l'estiu treu el cap i el vent ja no mossega, ans esdevé una mena de mà dolça que acarona i empeny la vida; la vida enllà dels murs de l'institut: la sorra suau de la Barceloneta i les cames llargues i atraients de les noies...