Tanatori Sala 4

La família el vetllava. Pocs. Quimet tenia pocs amics i poca família. Molts entraven a la sala preguntant pel difunt aquest, l'altre o del més enllà i en adonar-se'n que no l'era, fugien.
Els quatre, asseguts amb el cap baix, col·locats uns davant dels altres, negaven amb el cap.
Quimet, estirat al costat, dins de la caixa.
Silenci trencat per un petar de llavis.
─Mort el gos, morta la ràbia ─va expressar el vell.
─Déu l'hagi perdonat ─afegí la dona, mirant de reüll a l'encarcarat Quimet.
─Ves, tal dia farà un any ─sentencià el jove, aixecant la vista mirant la sortida.
─Era un baliga-balaga ─va manifestar la noia.
─Un somiatruites ─replicà la dona.
─Un canteu-la ─va comentar, llavors, el jove.
─Vaig haver de parar la galta per ell ─va rondinar el l'home.
─Es creia que el món era bufar i fer ampolles ─continuà la dona.
─Es que quan ficava la banya en un forat... ─va observar la noia.
─No tenia dos dits de front ─li va etzibar el vell a la dona──. Et col·locava la mel a la boca i t'hi posaves pedres al fetge.
─I ell es trobava com peix a l'aigua ─recalcà la noia.
─Va quedar lluït quan el vas engegar a dida ─li recordà el jove al vell.
─Vaig tallar l'estira i arronsa ─ concedí l'home.
─Es que es va agafar els dits en el negoci ─va raonar la dona.
─Si no posava el coll en res ─opinà la noia.
─Perquè li agradava massa el bacallà ─va confessar el noi.
─Ara tan se val ─va acabar dient el vell.


"Quins tiets i quins cosins. Bons com el pa. Sempre amb la taula parada. Me les he mamat dolces". Poseu-me com epitafi:

"Aquí fa jaç el nebot Quimet
qui s'ha posat el món per barret".