suicidi a l'Atlàntic

Va anar a parar a peu de mar
Els dits dels seus frágils peus eren plens de sorra
Tremolava
Duia els pantalons arramengats
I els cabells xops
Plovia.
Feia fred
Pero ella no podia sentir-se la pell
Respirava depressa, com si li faltés l'alé
No sabia com havia parat en aquella platja
En aquell paissatge
És mirava les mans
Pero no les reconeixia
Només l'ànima
El seu pensament
Dominava cada part del seu sentir
No era cos
Només sentiment
Nomes era tristesa
Pero sencera
Tota ella era llàgrima
Era la pena
En pur estat
Estava sola
Plenament sola
No era persona
No era esser
No era res mes que dolor
I estava allà
Davant d'aquell mar immens
Mullada
Freda
Buida
Caient lentament aigua endins
Sense sentir res mes
Que el pes del seu cos…
Cada cop més fort
I lentament
Sense saber tampoc
Com va tocar la sorra del fons del mar
I el seu cos de la manera més dolça
Es va abandonar
Al destí de l'Atlànic…
I ja no hi ha haver mai més tristesa.