Somnolència

Un relat de: bluma

Just se m'acabaven de tancar els ulls i la ment se'm començava a ensorrar en deliris, submergint-se en una realitat d'aquarel·les, aigualida. La memòria, distreta, provaria de prendre amb pinces tot el que anés circulant pels seus despatxos. No calia retenir-ho tot. Començava la pel·lícula d'imatges mal enquadrades i difuminades i seguint un guió merament esbossat i inconnex; l'espectadora era la guionista, la protagonista, la crítica.

Alçant els ulls amb el cap acotat de timidesa, va mirar-lo fixament com buscant una complicitat sempre puntual i només carnal. Feia tant de temps que no es miraven, que no l'acariciava, que no l'abraçava, que no el tenia a la vora... que havia oblidat la seva olor i ara la tornava a interpretar en records i sensacions que havia deixat en un calaix no massa rebuscat.
‘Et puc fer un petó?', li va preguntar inofensivament, amb afanys de posar-se a prova ella mateixa. Pretenia reinterpretar-se. S'enfrontava al fantasma del seu ideal construït amb una reaccionària armadura d'innocència. Creia que aquella seva croada interior la despertaria del tot i la llevaria d'aquell niu de pardalets mentals i sentimentals on s'acomodava.
Acabada de pronunciar la seva petició, i sense donar temps a una resposta de digestió -ni verbalitzada ni gestual del seu "espectre de carn i ossos"- ella va tancar els ulls fent que no amb el cap i esvaint les seves paraules més recents amb la mà, com si fossin fum. Era una demanda estúpida, la d'un petó. Els petons es prenen, surten, vessen, exploten perquè ja no es poden guardar més a dins. Hi ha qui diria que els petons es roben en minúsculs instants, mai escurats del tot.
Sense ni mirar-lo, va entendre que ell desitjava aquella proposta més que no pas ella. Havia descobert de només articular-ho a viva veu, que no li faria aquell oferiment en va L'ideal, agònic, acabava de morir. Els petons es reservaven per qui tingués poder de magnetitzar-los, d'estirar-los des del seu cor, sense remei ni disculpa.

Els somnis sempre permeten desfer-se de la pròpia "jo" i tractar-la com un estranya, com una tercera persona desconeguda, però ben apamada.

Comentaris

  • confiar[Ofensiu]
    anarfent | 23-03-2006 | Valoració: 10

    Fóssim capaços de fer per impuls, per empatía.
    Així sabríem a on porta.
    Gràcies per un relat que desperta.

  • els somnis...[Ofensiu]
    Capdelin | 18-03-2006 | Valoració: 10

    ens coneixen bé, ens tenen ben apamats com dius tu i de vegades ens ofereixen allò que en la vida real no gosem fer...
    com sempre, descrius amb una gran psicologia i elegància, aportant detalls i entrant en móns no gaire trepitjats pels altres relataires...
    ets original i deus tenir una personalitat... única, inconfundible...
    m'agradaria que seguissis escrivint amb més freqüència... m'alimentes i em fas més gran i madur.
    ptons i una abraçada!

  • Gràcies Bluma![Ofensiu]
    Nurai | 17-03-2006

    per regalar-nos una miqueta més de tu...En Lluís Llach té una cançó que es titula "No abarateixis el somni". A veure si ens segueixes regalant la teva fragància dolça.