Un cop trencat el silenci (secrets)

Un xiuxiueig per dins el cargol de la meva orella em fa tombar el cap al cantó on unes pessigolles musicals m'acaben de bufar esses a l'orella. Venia de dins. Arrugo el front i, inconscient d'aquest efecte aixeco una cella que m'activa, d'una estrebada, una revolució cerebral. Què se'm belluga per dins, que la meva ment m'ha volgut dir alguna cosa en veu baixa?
Remeno per les golfes, entre desgavell d'axons i neurones desendreçades i empolsinades. Què em volia explicar a mi mateixa amb aquest pessic de veu de pronúncia gens acurada i sense contingut semàntic?
Callo. Però és que no havia parlat encara. De fet, encara no ha parlat ningú, perquè deu nos en guard que el cervell em parli sense veu ni llengua, deu nos en guard que les orelles embogeixin i sentin xiulets superheroics o, pitjor, psicofonies. Però si mai hi he cregut, no seran les meves orelles les que se les inventin.
El cap em comença a treballar, i els trossos de trencaclosques hi bateguen entre líquids d'aquests que transmeten brunzits de despertador mental. La nau cranial s'escalfa, s'inflamen els engranatges de la connexió d'idees perdudes, retrobades i transformades. De sobte, un espetec: ho recordo!
M'acaben d'escaldar el cap amb una pregunta prou difícil. M'he aturat i he projectat els ulls en un horitzó elevat, com buscant inspiració divina. He remogut els morros, ben premuts, perquè no deixessin anar res encara. M'he volgut inspirar enmig d'una conversa de fum i olor d'alcohol -voldria pensar que és flaire de licor amb gust de fusta, però es tracta de ferum de cervesa esquitxada -. M'han preguntat amb posat intrigat i pressuposant una confiança que no sé pas quan he regalat: quin és el teu secret més ben guardat? I la mateixa pregunta m'ha pervertit la consciència al voler-hi trobar resposta: "No en tinc". L'acabo de desvetllar d'entre els forrellats mentals on l'havia empresonat i ara ja circulen de cap a cap del meu cap. Corre la veu.