somnis

Avui he tornat a somiar en tu, ja fa dos anys que no hi ets, però segueixo igual de dormit que el primer dia que vaig marxar d'aquella nostre casa. Ahir la nit no vas trucar, estava mirant la tele al sofà amb la nostre filleta, aquell regal que ens vam fer mutuament i que no ens separa del tot i que fa que el nostre contacte almenys sigui més seguit i pugui saber coses de tu, sentir la teva veu i continuar somiant una miqueta.
Han passat dos anys, i segueixo tenint la teva pell enganxada a la meva, la teva olor clavada al meu nas, la teva mirada, si, aquella que un dia em va despertar per sempre, mirant-me per tot arreu, però el que es pitjor, o millor, no ho sé, la teva felicitat segueix siguent la meva felicitat, la teva tristesa continua entristint-me, però ahir no vas trucar i jo ja vaig patir, com sempre. La diferència es que ara m'ho he de callar, ja no t'ho puc dir, suposo que el meu orgull inexistent apareix per unes regles que marquen que ha d'aperèixer, que he de mostrar la meva capacitat de viure sense tú, però avui no puc enganyar-me, ja que jo, en el silenci, en el meu present més real segueixo estant al teu costat, mirant els teus moviments, acariciant cada dia aquest buit tant real, tant palpable que no deixa d'acompanyar-me.
Avui he somiat en tu, com quant estic despert, però sense la por que et dona ser conscient de la realitat, anàvem amb tren i just passàvem per on vam viure fa uns anys, i ens aturàvem en una estaciò inventada pel meu somni devant de la nostre ex casa, la miràvem i es començava a esquerdar de mica en mica, et tenia més aprop que mai, no dic fisicament, sinó com el meu somni m´ho permetia, infinitament, miraves amb por, em deies sense dir-ho no em deixis mai, em mostraves la teva inseguretat, com l'anyoro!, però seguies sense creure en mi, jo ho notava, però almenys m´ho deies i jo em sentia tant viu com fa dos anys perquè un crit o una por teva em desperta més que vint milions de caricies de ningú més.
Fa dos anys que dormo amb tú, cada nit, esperant que aquell puzzle nocturn es torni a acoplar com sempre, que el teu desig desperti el meu, que sincerament, ja fa més de dos anys que el vas adormir, però per força, mai per ganes.
No puc estar amb ningú, no ho aconsegueixo, ningú pot superar la teva pell, la teva olor i sobretot ningú em pot mirar com tu. Al matí ja no et faig el cafè amb llet abans de sortir a treballar, ja no et faig un petonet quant estàs dormint, i el dia segueix endavant, no em demana permís i aleshores trobo a faltar el teu misatge, la teva veu tant transparent cridant que no torni tard de la feina, i això es el que espero encara avui, que el meu passat, que era nostre torni a ser present, per això t'escric un e-mail o un misatge o vull dinar amb tú, perquè espero un impossible, una resposta teva, i no arriba mai, de fet ni tant sols arriba una contestació, suposo que en el fons tampoc la vull, em fa massa por, segurament ni tant sols estàs sola, crec que tens parella però imaginat si t'estimo que tant sols suplico que ningú et faci mal, ploraré callat mirant si ets feliç amb una altre persona, perquè et segueixo estimant molt per sobre del que jo mateix m'estimo.
Ja veus, m'he depertat i continuo somiant, i es que fa dos anys que somio i ningú em desperta.