L'home ocell

Volava ben amunt, les ales em portaven a llocs que cada dia somio tocar amb la punta dels dits, envejant als ocells que s'ho mirem tot des de dalt...
Firmava perdre la meva consciència humana per un dia i que les ales invisibles que tots tenim és convertissin per un moment en plomes de veritat i volar!... volar per aquell cel que tants regals a la vista em fa cada dia.
M'estic enamorant de la natura, és com si des d'un temps ençà la mirés diferent, com molt més proper a ella, i em fascina cada dia més...
Potser el fet de ser solitari ajuda, ja que mirar endavant sense saber les emocions de qui et creues converteix el paisatge en alguna cosa molt vista o repetida, els humans vistos sense sentiments no canviem gaire en el dia a dia...
Peró la natura si, els paisatges que ens ofereix son totalment dispars d'un dia per altre, et podries quedar en un indret en concret i veuries com es transforma tot de color, de forma, de llum, és meravellós...
Tot i que continuaré aquí perquè la pràctica i el cor manen, crec que seria el moment de marxar de tanta repetició...mai perds el contacte amb ningú ja que internet et permet estimar fins i tot a distància, peró m'agradaria que entremig de tantes lluites ancestrals, de tantes disputes maratonianes, de tantes tonteries adultes, jo pugués marxar ben lluny de la fressa i descansar al costat d'un roure i mirar el cel durant hores, seria meravellós...
Miro la meva vida i no és molt diferent a la del veí, que no el conec de res, peró en definitiva: ens enfadem, ens enamorem, riem, canviem de feina, de lloc, de casa, escollim els amics, ens desenamorem, i ens tornem a enamorar. Ja se que cada persona és un món, peró així, mirat des de fora, tots fem el mateix, tot i que per sort tots donem una importància brutal al que vivim, peró em sembla que el mecanisme no canvia...
I no trec mèrit a l'individu, no en trec gens, sempre he estimat a l'individu per sobre de qualsevol grup on hi pugui estar inclós, no seria capaç de treure la màgia que tothom te, peró finalment em miro a mi mateix i me'n adono que segueixo uns patrons de conducta: aixó em va bé, aixó no em va bé, ho he de fer així, ho faig com puc, i fins i tot aquests patrons no diferencien gaire dels del veí, potser aquestes teòriques solucions no son més que herències altre vegada, faig aixó perqué convé o perqué no se que haig de fer si no ho faig...altre vegada amaguem el cap sota l'ala per ocultar les nostres pors...sota l'ala...aquella ala que sumada a una altre avui em fan somiar en un vol, un vol de veritat, i mirar tot amb temps per disfrutar de veritat del que la natura ens ofereix...
M'agradaria no haver heredat res per saber que sóc realment, m'agradaria no tenir els punts marcats cada vegada que em passa una cosa, és com si res canviés, com si pensessis que vas a fer el gran canvi de la teva vida i finalment tot segueix igual, tot i que l'ilusió et fa pensar que ho has canviat tot...
I jo amago el cap sota l'ala també... en la natura, en el que em regala cada dia i aixó em fa sentir molt bé, perqué no espero res d'ella, ni tan sols puc esperar que em tingui respecte perquè quan li roti, i perdó per l'expresió, me'l perderà totalment. I els humans també ens el perdem continuament, vius històries amb gent que se'n van i se'n van sapiguent tot de tú i tú et quedes sapiguent tot d'ells i et sorprens i et quedes fascinat de que la postura que adoptem sempre és la comoditat...
Entenc que la comoditat, que el cap sota l'ala sempre et torna, dibuixat d'una altre forma, fins i tot quant et torna a vegades ni ho enllaces amb alló que et va passar anys enrera, peró tot te conexió i el que amagues avui no deixarà d'existir i retornarà i t'hi hauràs d'enfrontar...
A mi em passa continuament, me'n adono del que no has fet net sempre torna i truca la porta quant menys t'ho esperes i aleshores una miqueta més descentrat del que hauria sigut enfrontar-s'hi quant toca, o sigui el present ( que realment sempre és quant toca), costa més entendre el que et passa en aquell moment...
La natura m'inspira la vista, m'inspira els sentits i em fa sentir viu, em fa sentir molt viu...més viu en molts casos del que veig aquí baix, parlo globalment és clar, no individualment...
Si, `per un dia m'agradaria tenir ales i volar i anar allà on l'imaginació combinada amb el cel, el mar, els boscos, el vent, els núvols em porta cada dia a un somni despert, que sens dubte son els somnis més bonics que un posseeix.