Somnis desperts

"Les 7:45 del matí. Esperant un mitjà per anar a l'escola em creuen per davant mil i una cares, ara ja, conegudes i familiars. A algú fins i tot se li escapa un "Bon dia" o un moviment intuïtiu amb el cap, deixant entreveure la son i la mandra de començar un nou dilluns.
Dos minuts després creua una bicicleta. Tanco els ulls i imagino que ets tu.

Cuidadosament tombes la cantonada del meu carrer i aixeques la mirada. Ens trobem un moment en l'aire. La calor em posa vermella i m'amago. En mil·lèsimes de segon penso tantes coses : " que no em vegi", "es pararà?", "per què passa per aquí?"...
Surto un moment pensant que ja hauries passat de llarg i...et trobo allà, baixant de la bicicleta i aguantant-la a la paret. Em mires i em dius "hola".
Imagino la cara que poso. Una cara com la idiota més enamorada del món. No sé que dir-te però, sistemàticament et replico amb un altre "hola" més fred, nerviós.
Te'm pares davant i em deixes anar el discurs més maco que mai he sentit. Te'm declares. Em dius que des d'aquell dia no has deixat de pensar en mi. Que esperes cada dissabte per veure'm encara que sigui un minut. Només per veurem, ja que ni tan sols t'atreveixes a dir res més que un altre "hola" cordial. Que m'ho havies de dir. Que entens que després de tant de temps jo estigui amb un altre noi, però que si no ho provaves, te n'arrepentiries tota la vida. M'ho havies de dir. Em confesses que no pots controlar les mirades que em llences quan jo no et veig.
Et tallo per dir-te que a mi em passa el mateix... Somrius.

Tot va començar d'una manera tan estranya aquest estiu. Ara parlo jo, i et dic que la vaig errar molt. Que ara he après a pensar abans de fer res i que mai entendre el que va passar aquella nit. Que havia estat enamorada d'ell durant quasi tres mesos...i que ell m'ignorava. Que aquelles mirades furtives, si que les sentia...i era llavors quan el mirava jo a ell, i ell girava el cap.
Tres mesos és molt de temps, i tot i això, al tenir-lo allà davant dient aquelles paraules, les més boniques que mai ningú podrà inventar...

Em quedo callada. Em diu que marxa, que ja ha complert la seva missió: almenys ara no tindrà l'espina del "que hauria passat si..."
Per jo sí. Jo la continuo tenint. Recordo tota la meva vida fins llavors, em passa pel cap en qüestió de segons. El que tinc i el que podria tenir pugen a una balança...lluiten per guanyar...i...
Ell ja està pujant a la bicicleta.

"Espera't" li dic. Se'm queda mirant, baixa i se m'apropa. Li repeteixo que tres mesos són molt de temps i que les meves esperances s'havien esgotat, just el cap de setmana abans, quan en veurem, no m'havia dit res. Malgrat tot, no podia perdre aquella oportunitat i li dic que... continuo volent el mateix amb ell. Que encara m'agrada. Que continuo pensant-lo tot el dia i somiant-lo tota la nit. Continuo mirant l'orla de l'escola on hi ha la seva foto, cada cop que passo pel davant. I sé, que si el deixo marxar sense més, em lamentaré a cada hora dels dies que em queden de vida.

Perfecte... va ser suau, tendre, curt però a la vegada etern...semblava que la resta del món era llum, res més. I nosaltres dos, dos il·luminats.
Després d'aquell petó no quedava lloc pels dubtes. La balança s'havia decantat cap al costat amb més pes. I ell estava en aquest.

Em dius que em trucaràs i que cada dissabte ens veurem. Que si fa falta vindràs entre setmana. Que faràs el que sigui per mi...
Em recordes que, si no t'arrisques en aquesta vida, no guanyes mai... i que tu t'acabes d'endur el millor premi.
Perdràs el tren. Puges a la bicicleta, et pares davant meu, m'agafes la mà i m'hi fas un petó. Em dius un "adéu"...tan diferent als que m'havies dit fins llavors, quan com un cambrer més, m'acomiadaves al sortir del bar amb la colla..".

Em deixes flotant, volant amunt, amunt...tan amunt, que la caiguda a la realitat de nou, és massa forta.


Miro el rellotge: les 7: 55. Cinc minuts i comença un altre dilluns qualsevol: escola, treballar, deures, sopar i dormir. Res especial.
Ell està a Barcelona i no baixa fins divendres. I al cap de setmana treballa. I jo passaré per allà, per a sentir un "hola-adéu" cruel; per notar unes mirades, qui sap si involuntàries i tot, que m'obsessionen més i més. I prou. Vindrà una altra setmana. I cada matí, despertaré somiant el mateix. Imaginant impossibles on realment no hi tinc ni un bri d'esperança. Viatjant a aquest món d'arrepentiment i d'espines clavades al mig del cor, que cada vegada fan més mal. I ja sé, "qui no s'arrisca en aquesta vida, no guanya mai"... Però és que, jo tinc por de perdre el poc que tinc ara.

Comença un nou dilluns per viure'l pensant en tu.