1.- Historia d'un amor eternament mut (tb es podria dir OBSESSIÓ)

Remenant una carpeta vaig descobrir l'història que fa un any ocupava el meu cor, el meu cap i el meu temps.
És una història real, totalment real... i tot i que ara mateix he refet la meva vida i soc completament feliç, en el seu moment va tenir la seva importància. Malgrat tot, no queda res de sentiment vers a aquella persona.. tan sols es, un record mes.

INTRODUCCIÓ

He de començar a explicar una història que acaba de trobar el seu final. No sé si és una història de ficció, o una història mig real.. o si en el fons, és així.
Tot va començar l'estiu del dos mil quatre, en un petit poble: Esparraguera. N'eren les festes, i la meva millor amiga i jo hi pujàrem a passar tres dies d'esbojarrament, soles al pis que tenim llogat allà.
No sabíem qui hi hauria, qui coneixeríem, però teníem ganes de marxa, de música fins les tantes del matí, d'aventures i de nois...
La primera nit, després d'un sopar inoblidable (un entrepà oliós de bacon i patates fregides estovades de ketchup) vam acostar-nos fins a les quatre atraccions comptades que hi havia.
I inesperadament, la primera sorpresa. Als autos de xoc, ens toparem amb un company de l'escola, un any més gran que nosaltres i ex xicot de la tercera del nostre grupet: l'Albert, qui ens va presentar al seu germà gran: en Jaume.
Sota unes carpes i asseguts a les grades de les pistes de l'escola municipal, vam trobar el lloc ideal per mantenir una conversa fins les vuit del matí, per ballar, per escoltar música i cantar.
Jo, també, hi vaig trobar el lloc ideal per enamorar-me.
La qüestió principal, determinant per tot aquest relat, va ser ell, en Jaume. Parlant, parlant, m'acariciava, feia bromes estúpides, em feia massatges, m'abraçava... fins i tot, algun petó a la galta.
Jo hi estava molt a gust entre els seus braços... però amb la modèstia que em caracteritza, només vaig creure que tot allò venia degut a la cervesa que duia dins. I no li vaig fer més cas.
A l'hora de marxar... els seus llavis tocaven els meus per uns segons, pocs segons... però suficients com per mantenir-me desperta unes hores més.
No deixava de pensar en ell, i em moria de ganes que tornés a ser la nit, per tornar-nos a veure...
I així va ser. El segon dia de festa vam tornar a trobar-nos, però van pujar amb més amics, per tant, més gent amb qui estar.
No sé per què. Va ser com una rabieta de nena petita. Les poques il·lusions que m'havia fet la nit abans, s'havien esborrat. Em sentia estúpida per haver arribat a pensar que...
I no, no va ser per culpa d'això, però suposo que hi tingué a veure. Quan me'n vaig adonar, jo estava estirada a les grades de pedra gelada amb l'Albert. Sí, ens vam embolicar: ell pensant en la meva amiga, jo pensant en el seu germà.
Quan me'n vaig adonar, en Jaume estava assegut a l'escala, amb el cap cot, mirant-me amb tot el menyspreu del món.
Quan me'n vaig adonar, ja l'havia pifiat, ja havia comès un error que arrossegaria durant molt de temps més.

La nit següent, vaig parlar amb l'Albert, i em va dir que els dos germans s'havien enfadat per culpa meva...
No sabia què fer. No sabia si es podia arreglar ni com arreglar-ho. No estava donant una bona imatge de mi mateixa, però realment, no ho havia fet expressament, no n'havia estat conscient, no havia pensat abans d'actuar...

Una de les nits següents vaig enviar un missatge al telèfon mòbil d'en Jaume: " no sé perquè em vaig embolicar amb l'Albert, si qui m'atreia des del principi eres tu. Mai oblidaré aquestes nits."
Ara penso que va ser una bestiesa més. No va servir de res, no em va contestar, no vaig tornar a saber d'ell.

Tot això passava al mes d'Agost, a principis d'aquest.
Després, al tornar a Igualada, va començar una obsessió per baixar-lo a veure cada tarda: no em parlava, després sí. Em mirava, després no... I l'obsessió ha durat deu mesos. Deu mesos somiant.

Tot el que hi ha a continuació, són escrits inspirats en ell. Primer tan sols eren escrits saltejats...després, vaig començar una mena de diari...