L3.- Penitents (linea verda)

Un relat de: Tona

- "Hem de parlar"- va dir ell.

Ella se'l va mirar i va començar a tremolar. Sempre havia llegit que aquella frase no anunciava res bo, i menys quan es tractava d'una parella. De què havien de parlar? Les coses marxaven sobre rodes entre ells dos, havien passat un cap de setmana junts a la platja i tan sols quedaven dues setmanetes mes perquè arribés l'estiu. Un estiu que passarien plegats, que viatjarien, que s'estimarien sobre la sorra com mai abans no havien fet. Era l'estiu dels seus 18 anys.

-" Què m'has de dir? Passa alguna cosa? Estàs bé?- es preocupava ella, nerviosa.
-"sí, sí que estic bé.. però hi ha una cosa que ja és hora que sàpigues. Me l'han confirmat avui, i ets la primera persona a qui li he d'explicar..."
-"Digues-me que no és res dolent sisplau.."
-"Quedem aquesta nit per sopar, a les nou et passo a buscar, et sembla bé?"
-"D'acord..."- va acceptar ella sense més remei.

Portaven quasi dos anys junts. Tota la seva història havia començat com una broma, un estiu... ell era cosí d'una amiga seva, i sense saber ben bé perquè, va començar a sortir amb elles.
Primer tot eren dissabtes junts de festa, després ja eren vespres de passeig i gelats, més endavant es convertiren amb petites sortides a la platja uns quants dies... fins a arribar a la relació que tenien actualment: ja buscaven pis pel pròxim any viure junts, ja que els dos estudiarien a Barcelona.

Es van acomiadar amb un d'aquells petons que no havien perdut l'essència tot i el tems que rodava en contra, i se n'anaren cadascú cap a casa seva.

La Mònica es tombà sobre el llit i començà a divagar...
Què era això que li volia dir? Li passaren pel cap coses bones: potser havia trobat un pis per l'any que ve, potser els seus pares els hi pagaven aquell viatge plegats que tan anhelaven.. potser volia regalar-li algun detall.. Fins i tot va arribar a pensar, que potser li volia proposar matrimoni... Casar-se amb ell era un dels seus plans de futur. Per ella aquella relació era totalment formal, i no veia motiu per acabar-la.
Va intentar pensar coses negatives, també, però no li va ser tan fàcil...li resultava tot impossible: potser el que havia trobar era una altra noia.. no, no podia ser.. no li diria convidant-la a sopar.. potser s'havia enamorat d'una altra.. tampoc.. potser no podia anar de vacances amb ella aquest estiu.. per què no? Ja hi havien anat l'any passat..
Va buscar el rellotge. Faltaven cinc minuts per les vuit. Havia de començar-se a dutxar, vestir...
Abans d'entrar a la dutxa, sonà el telèfon. Era ell.
-"Ei amor, què et passa?"
-"Res...escolta... quedem a dos quarts de deu millor, val?"

Es va estranyar. Per què havien de quedar més tard? Era una tonteria, pero hi va començar a donar voltes i voltes. Que devia estar fent ell que hagués de enrederir la cita mitja hora? Amb qui hauria quedat? Li va agafar pànic, alhora que un atac gelós.

A les nou i trenta minuts en punt, la Mònica va baixar cap al portal. Les agulles d'aquell rellotge corrien, i ell no apareixia per la cantonada. Eren gairabé les deu...quan de sobte, el va veure com corria cap a ella.

-"Perdona Mònica, estava..."- va començar a disculpar-se ell.
-"Què feies? Amb qui estaves?"
-"No, no ,sol. Estava a casa ajudant al meu pare a.. Bé, anem a sopar i t'ho explicaré tot".

Se li pinta un somriure als llavis al veure on anaven a sopar. A aquell restaurant on havia nascut el primer T'estimo entre els dos... allà on s‘havien declarat. Ella es va tranquil·litzar.
Es van assentar.. i van començar a sopar.
-"Va, que no m'ho expliques Pau?"
-"Si, Mònica.. però primer de tot vull dir-te que passi el que passi... t'estimo, i no ho deixaré de fer.."
-"Pau, m'estàs espantant molt.. què ha passat?"
-"Mira Mònica... aquest dissabte marxo."
-"Marxes? On? Vas de vacances amb els teus pares al final?"
-"No...no, Mònica. Marxo...a viure fora, a Hamburg."

Ella es quedà sense paraules, sense mobilitat, sense respiració.
-"Què?"
-"No t'ho havia dit abans, per què aprofitéssim aquests dies sense pensar-hi més.."
-"No entenc res, Pau. Però per què marxes? No estàs bé aquí? I jo, què faré?- va començar a preguntar ella...amb els ulls temorosos.
-"No hi puc fer res. Creus que jo vull marxar? I deixar-te aquí? Ja saps que el meu pare...té una feina complicada. Li ha sortit un bon lloc de treball a Hamburg,i no es pot rebutjar tal i com estem a casa meva. Primer jo m'hi vaig negar rotundament, aquest any que ve teníem molts plans junts... però no hi he pogut fer res. M'han vençut i he de marxar amb ells",

La Mònica plorava, veia que tot aquell discurs significava un adéu. Pot ser un adéu per sempre.
-"No ploris Mònica, no vull que això s'acabi per culpa meva...i menys per culpa de la distància. Podem continuar.. jo vindré a veure't...tu també podràs venir.. i l'any que ve, potser torno cap a aquí..quasi segur, per què el contracte és per un any. Haurem de començar a estudiar per separat.. però l'any que ve, el curs que ve Mònica..."- començava ell a plorar també, sense poder evitar-ho al veure-la a ella tan destrossada..- de veritat petita, no hi he pogut fer res...ens podem escriure... ens podrem trucar.. i tan sols serà un any...No ploris més...si us plau.. no m'ho posis més difícil..."
-"...t'estimo Pau..."- va xiuxiuejar ella entre sanglots.
-"..i jo...i jo a tu Mònica."

Ella no s'ho podia creure. No s'ho volia creure. Tot era una mena de malson. Quedaven només dos dies, i hauria de veure un avió enlairant-se amb tot el seu futur dins. Amb tot un estiu que s'esvaïa per segons.

La va acompanyar fins a casa. I no es volien separar. Els feia por perdre's amb un Adéu més.
Van decidir anar a donar una volta... i arribaren a l'estació. Es miraren...
-"Mònica... vull que aquests dos dies siguin molt especials. Em sap greu fer-te tan mal..."
En aquell moment, arribava l'últim tren... Es tornaren a mirar, miraren el cel estrellat...
-"Em vols acompanyar fins la fi del món?"
-"és clar..."

I es posaren a córrer fins pujar al tren. Un tren destinació...
Quan baixaren, estaven al paradís. Tota una platja, verge, sense ningú. Tan sols ells dos, la sorra, el mar, un cel immens i inundat d'estels...i la lluna, una lluna preciosa, que brillava en els ulls dels dos.
El destí els separava... però ells lluitarien perquè els seus cors no es dividissin. Es van jurar amor etern.
Es van estirar a la platja.. i abraçats, dormiren tota la nit... fins el primer raig de sol. Fins al primer tren de volta a la rutina, de volta als problemes, un retorn a l'adéu immediat. L'endemà ell marxava.

I l'últim dia va passar molt ràpid. Ell estava acabant de preparar la maleta. Ella l'ajudava sense voler pensar més enllà. A les set del matí següent sortia el seu vol.
La Mònica no volia anar a l'aeroport... li faria més mal que quedar-se a la seva habitació plorant.
L'hora de dir-se adéu...semblava infinita i incompleta. Mai li hauria dit adéu prou vegades en proporció al que el trobaria a faltar.
Tot havia estat tan ràpid.. tan de sobte...que encara no se n'havia fet l'idea..

L'endemà ella es despertà d'hora, i començà a escriure la primera carta que li enviaria.. explicant-li lo malament que es dormia tants quilòmetres d'ell.
Ell també faria el mateix. Només arribar allà, abans d'instal·lar-se, la trucaria.


Va anar passant un estiu diferent al que els dos esperaven. La Mònica sortia de festa per aquí amb les seves amigues.
En Pau v afer nous amics allà, i també s'ho passava bé. Es trucaven quasi cada dia, s'escrivien un cop a la setmana.

Un dia però, la Mònica notà un canvi en les cartes. Sense adonar-se'n cadascú parlava de vides individuals...ningú de parella. A poc a poc...ell li va anar escrivint menys...trucant-li molt poc...Ella desesperada, parlava cada nit amb la bústia de veu d'un mòbil apagat. Lentament, escrivia unes cartes plenes d'amor que no tenien resposta..

Sense saber com ni per què... ell havia desaparegut. I ella no sabia com viure sense ell. Va investigar, va trucar...però no sabia on trobar-lo. S'aproximaven les festes de Nadal. Uns dies màgics que la Mònica desitjava passar al seu costat...Volia somriure, però no podia. Sabia que seria difícil tenint-lo a tants quilòmetres...però era impossible sense cap rastre d'ell.
L'últim que li havia dit, era que vindria durant aquestes festes... però desprès de excuses com: "no hi serè", "he d'estudiar", "demà no em truquis, tinc partit.."...i de quasi 3 setmanes sense saber-ne res... ja no sabia que pensar.

El Nadal va anar passant. Va tenir sort del refugi que li oferí la seva família, per què de'n Pau no va rebre ni tan sols una felicitació. Ni un "Bon any nou".

La nit de Reis.. una nit on els estels dibuixen els somnis més preciats de la gent enamorada.. justament la nit de les sorpreses, dels regals... algú va trucar al telèfon. La Mònica despenjà.

-"Mònica?"
-"Pau!!"- va exclamar ella, quasi plorant d'emoció.
-"Hola Mònica, com estàs?"
-"Bé, bé...però com és que no m'has dit res fins ara? Em tenies angoixada.. Com va tot? Estàs bé Pau?"
-"Mònica si us plau.. deixem parlar.. No t'he trucat per què.. bé, ja saps, estic d'exàmens.."
-"Encara?"
-"Sí.. i aquí cada cop és més complicat tot...Entre el futbol i els estudis em queda molt poc temps... Però Mònica, trucava per dir-te que..."
-"diga'm.."
-"Bé.. que aquesta nit sopant.. el meu pare ens ha regalat una gran notícia.. Li han renovat el contracte... i l'han fet fix. Abans no preguntis...no s'hi pot fer res. I bé, a mi també m'han agafat amb una feina per les tardes... "
-"Pau, que em vols dir? Que m'estàs dient?"
-"Mònica...tot això ja no té sentit.. jo no sé quan de temps estaré aquí, no sé ni si tan sols tornaré. Tu ets l'únic motiu que em faria agafar un avió i venir.. i ara mateix no em veig amb forces... no podria. Les coses han canviat molt Mònica..."
-"Pau...i què vols? Deixar-ho? Vam dir que seríem forts Pau... no pots deixar-me aix
í.. s'ha acabat? Ja no... res? Res més a dir?
-"T'estimo nena...sempre tindràs una part de la meva vida.. i sempre t'estimaré... però ens estem obligant a viure separats... quan els dos podem tenir una vida que ens ho otorgui tot allà on som...m'entens oi?"
-"No Pau...- les llàgrimes començaven a mullar el telèfon- pensava que realment m'estimaves...però ja veig que t'ha vençut la comoditat. No ets capaç ni de lluitar per mi... hauria d'haver sabut des de el principi que tot això seria un adéu per sempre..."
-"No! Jo t'estimo.. creu-me si us plau... però això es el millor pels dos.."
-"No, això és el millor per tu. No opinis per mi, no saps que és el que jo vull Pau, no ho saps..."
-"Mònica?...Mònica!"
-pip pip pip pip....
La nit de Reis. Una merda de nit. Plors i més plors. Un Adéu que rebotava dins del seu cap. Dels seus caps.
Res era fàcil tampoc per en Pau. Estava molt cremat, molt cansat de la situació...la distancia l'havia desgastat.. I l'estimava.. però no veia futur en aquella relació epistolar i telefònica. Tan de bo ho pogués canviar tot... però els seus camins s'havien separat i ell es resignava a acceptar-ho.

Passaren uns dies fets pols, deprimits i enfonsats. Tot s'havia acabat. La Mònica ho veia a venir ja feia dies. En Pau no sabia com fer-ho i ara... ja estava fet. S'havien d'oblidar. Ho van intentar...
Llàstima que voler oblidar un amor... es recordar-lo per tota la vida.
Tot havia començat un meravellós dia de Sant Joan... amb quatre paraules maques. Tot s'havia acabat un pèssim dia de Reis ...ofegat de llàgrimes.

...i les seves vides van continuar, i els anys van passar...i tot va seguir endavant perquè havia de seguir endavant. Van refer les seves vides, intentant oblidar aquella història a mitges...aquella espina clavada al mig de l'ànima.

La Mònica va fer una carrera esplèndida, amb unes grans notes, uns meravellosos resultats. Era una preciosa metgessa de 26 anys, enamorada d'un advocat. Pensaven casar-se el pròxim Maig. Ja tenien pis als afores de Barcelona.

En Pau havia deixat la carrera. Treballava amb el seu pare, en l'empresa que gràcies a un cop de sort, havia muntat. Cobrava un bon sou i viatjava moltíssim per tot Europa, estiu i hivern, dia i nit... Seguia solter, i solter es quedaria durant uns quants anys més. Semblava no haver superat mai aquell amor trencar pels quilòmetres.

Un dia de Sant Joan qualsevol, la Mònica va pujar al metro. En el llarg trajecte que recorria de punta a punta de la línia verda, pensava en com s'ho faria aquella nit per convidar tota la família a casa...què faria per sopar.. com celebraria la revetlla... Sobtadament, la ment se li quedà en blanc. I els records la perseguiren. No tenia sentit tornar a pensar en aquella revetlla. La revetlla on en Pau, aquell antic xicot, la seva parella ideal, el seu altre jo... havia estat al seu costat per primer cop. No tenia sentit repetir-se una vegada i una altra les tendres paraules que li deia a cau d'orella...ni visualitzar lo bonica que era la lluna sortint damunt del mar.. grossa i ataronjada... O aquella brisa.. o aquell castell de focs que aproximà les seves mans fins a ajuntar-les...

Perquè estava rememorant tot allò? I per què li saltaven de nou les llàgrimes en pensar en ell? Aquella història estava superada...tot i saber que només al seu costat, hauria estat totalment feliç. Tot i estar-se condemnant eternament al desamor.


A en Pau li tocava treballar el dia de Sant Joan... I, casualment, havia de baixar a Barcelona...després de gairebé deu anys sense posar-hi els peus. Al nombrar Barcelona, el nom de Mònica li aparegué als ulls... Com havia estat tan imbècil per perdre-la? Sabia que ja no trobaria a ningú més, que ella havia marxat, i no tornaria... I tot per culpa seva. Per culpa de la por.. Com n'era de covard! Tant que compliria condemna la resta de la seva vida empresonat a la solitud.
Va arribar a Barcelona, i va agafar la línia verda... de punta a punta.

Els dos es pensaven. Els dos es recordaven. Els dos es ploraven com feia deu anys que no feien. Cap dels dos s'havia oblidat. Els dos enamorats seguien patint la penitencia d'un error impossible d'arreglar.

De sobte.. el metro es para... la Mònica mira a la seva dreta per buscar quantes parades falten per la seva... i gira el cap a la seva esquerra. Encara es a Penitents.

De sobte ...l'altre metro es para... en Pau mira a la seva esquerra per calcular quant temps trigarà en arribar... i gira el cap a la seva dreta. Encara es a Penitents.


I dels dos penitents es creua una mirada, que immobilitza el mon. Son ells. Els dos. De nou en direcció contrària. Tota la seva història vola en els seus ulls. Cada moment perdut se'ls clava molt endins. Tres segons de cel. Per un instant obliden el temps i ressenten tot allò que no havien deixat de sentir. El soroll de unes portes que es tanquen, les portes dels seus cors. Batecs accelerats... I es posen en marxa. Allunyant-se una mica més cada minut. Viatjant en destinacions oposades. Dient-se Adéu.. un cop més. Sense poder fer-hi res. Resignant-se a un destí que detesten.. Dirigint-se els dos a la vida que per voluntat pròpia han escollit. Una vida que no volen viure.


Comentaris

  • pereneri | 04-04-2008

    he entrat per casualitat en aquest relat (sortia als relats per atzar i m'ha fet gràcia el títol, perquè treballo molt a prop d'aquesta parada del metro) i llavors he vist a la biografia que eres d'Igualada, i llavors ja no m'he pogut estar de dir-t'ho (massa coincidències, no?).

    A més, el relat em sembla molt dolç: m'agraden els relats romàntics. Felicitats!

  • Genial!![Ofensiu]
    Menorca | 17-08-2005 | Valoració: 9

    Hauria d'haver marxat fa rato de davant l'ordinador... a casa em deuen esperar per dinar, però ha valgut molt la pena. És un relat que et fa viure molt les situacions i els sentiments dels protagonistes. Gràcies per fer-me gaudir d'aquets moment de lectura.

  • Una línea, dues direccions.[Ofensiu]
    jacobè (Eva AC) | 17-08-2005

    No acostumo a llegir relats llargs a la pantalla però m'has atrapat! No et coneixia Tona, et seguiré llegint.
    Real com la vida mateixa. Malauradament...
    El fragment que més he celebrat és a partir de la nit de Sant Joan al metro i fins al final! Genial! Molt ben trobat.
    "Els dos es pensaven...
    Els dos es ploraven...
    Cap dels dos s'havien oblidat...
    Els dos enamorats seguien patint la penitència d'un error impossible d'arreglar."
    I el paràgraf final...m'ha fet plorar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tona

Tona

48 Relats

92 Comentaris

53683 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Tan és com em dic en realitat: Tona ja m'agrada i molta gent em coneix amb aquest, diga-li nom, diga-li abreviatura, diga-li sobre nom.
Un 13 de Gener de fa 20 anys, vaig veure per primer cop la neu desde la finestra de l'hospital d'Igualada, en braços de la meva mare.

Ara visc submergida en aquesta societat com una adolescent més, sempre però, intentant portar la contrària i lluitar per allò que realment val la pena: una llengüa, una cultura... un país.

La meva addicció a escriure no sé pas d'on prové.
Desde els 6 anys que guanyava premis literaris a l'escola, fins ara, amb 18, que els meus relats estan penjats a la xarxa, les lletres m'han tornat boja.
Cada paraula és mol més que una taca sobre un full. No puc descriure-ho. Crec que tot el que una paraula, o una estrofa pot arribar a tansmetre, és la única cosa que no es pot explicar amb paraules.
Bé, ja començo a emparanoiar-me.

Tots els meus escrits estan inspirats en la realitat, tot i que no son tots autobiografics. L'amor, sobretot, ocupa un gran espai en la meva vida.
Van dedicats a persones diferents, a situacions diferents, a enamorats diferents....

Espero que us agradin!
un petó
Tonaaaa!


miyazawa_forever@hotmail.com