Sóc una egoista i ella una guarra.

Fa temps jo tenia una amiga. Tots sabien que érem MILLORS AMIGUES. La típica amistat de l'adolescència, una persona amb qui confiar, parlar, plorar, riure i passar-ho bé! L'adolescència és molt dura i les amistats són molt importants. Amics pots tenir-ne molts, però bons ben pocs... Jo recorde aquella millor amiga com una xica a la qual estimava, fins i tot l'estimava més que a mi mateixa. Plorava quan ella estava malament, estava feliç quan ella ho estava. Potser em vaig obsessionar, potser la vertadera amistat era això, no ho sé. Sols sé que ella no m'oferia a mi l'amistat que jo li regalava.
Van ser uns anys molt agradables a la meua vida. Al principi tot ho feiem juntes. I què hi ha més bonic que passar una llarga vesprada de tertúlia amb la persona més important? I els primers secrets d'amors, xics, xafarderies...? Crec que l'amistat és allò més important en la vida d'una persona... Més important que l'amor de jovenets, que ve i se'n va, però una vertadera amistat dura tota la vida.
Quan van anar passant els anys ella va canviar. Em va deixar a una banda i començà a comportar-se de manera diferent. Potser va madurar i jo no. Ella començava a tenir nous interesos en la vida... Buscava més relacions sexuals, altres formes de diversió. Jo en canvi continuava passant-m'ho bé amb les nostres xerrades nocturnes, les nostres festes al poble o a la discoteca... Entre amics, no era necessari i obligatori pensar en xics.
No m'arrepentisc ni m'arrepentiré mai d'haver-li regalat la meua amistat. Al fí i al cap ha sigut importantíssima en la meua vida, però el que em va fer a última hora... Vaig plorar! És per l'única persona que he plorat...
Recorde estar cara a la pantalla de l'ordinador i llegir ‘Aida... Dissabte em vaig liar amb Carles!'. I jo esclatar vinga el plor, amb mil imatges borroses al meu cap... Carles! Carles!! Ella i tota la comarca sabien que jo estimava a Carles! Ella i tot el País Valencià sabien que no m'agradava el seu comportament... Tothom sabia que m'havia deixat a banda, que ara preferia divertir-se d'altres maneres i deixar l'amistat en un segón pla. Fins ahí ho podia acceptar, cada persona madura al seu temps, cada persona madura com vol... Però per què s'havia de liar amb el xic que jo estimava?!
No li vaig demanar explicacions... Jo per Carles sentia amor, ella sols un calentó...
El temps va passar, ella em va demanar disculpes, pareixia que tot tornaria a ser com abans. Ja no m'importava Carles i a ella tampoc... Tornàvem a ser bones amigues sense que un simple rotllet ens pugués fer mal... Va fingir unes setmanes que els xics no s'interposarien entre la nostra amistat, ho va fingir!
Aplegà un altre cap de setmana, un dia de festa gran al poble... Ho ha tornat a fer, ha preferit passar la nit amb Carles (dic que no m‘importa Carles, i és cert, el que m‘importa és que ella continua sent tan falsa, que vol fer-me creure que sóc important per a ella... Però no, ja no sóc tan ingènua, no!).
Ara sols pense una cosa: Sóc una egoista! I ella... una guarra!