SOC EXTRAORDINARI!

-Ostres, com sona, és magnífic, quin domini, com interpreta a Mozart!
-Ja et vaig dir que t’agradaria sentir-ho.
-Vas comentar que era un home jove, no?
-Jove i guapíssim, quin tío, quina passada!
-És d’aquí?
-No sabria dir-t’ho, pel seu físic sembla més aviat alemany.
-O sigui, alt, ben proporcionat i a sobre ros i d’ulls blaus?
-Si, si, MOLT ben proporcionat, és un Adonis!
-Fixa’t, es va parant gent.
-Com sempre que toca el piano, certament crida l’atenció.
-El que és curiós és que tingui la finestra oberta.
-Jo crec que això a lo millor és, diem... pretensió!
-El veus pretensiós?
-I qui no, un paio com aquest, segur que totes li ponen.
-Ostres, mira que si també té altres virtuts...
-Crec que no ni falten... no tot s’acaba amb el piano!
-A que ve aquest retintin?
-Home, a vegades és senten uns gemecs... masculins i femenins que... deu ni do!
-Carai, si que n’esteu pendents els veïns.
-Home, el tío s’ho val, crida l’atenció.
-Vol fer el favor de no acostar-se tant, sisplau?
-Amb qui parles?
-Amb aquell poca pena d’allà. Ja és la segona vegada que quasi se’m tira a sobre. En aquest, tampoc li falten mèrits, quina fila i quina pudor d’all que deixa anar!
-Tu escolta el piano i deixa volar la imaginació, aquest que se’n vagi a pastar fang!

-I tant que me’n hi vaig, soc esqueroset, però soc extraordinari, quins dits que tinc tocant el piano, jo mateix m’emociono quan m’escolto!

Dalt l’apartament, el jove alemany va llegint esperant que es faci l’hora d’aixecar-se, tancar la finestra exhibint-se bé, tancar l’aparell de gravació perfecte de les obres de Mozart (avui no toca la gravació amorosa), deixar passar una bona estona, sortir al carrer i comprovar si ja li havia entrat la suculent quantitat que cada dijous es trobava al seu compte. No tenia ni idea de qui era l’eixelebrat que l’havia contractat per fer aquella representació, en tenia prou veient que complia amb la seva paraula: sempre rebia els diners pactats!

Així som els humans!
Quantes vegades caiem en l’error de quedar meravellats davant d’una bellesa, sigui humana o material i ni intentem parar atenció als valors que pugui tenir una persona o alguna cosa determinada, si no ens atrau la seva aparença.
En el cas del meu relat, la supèrbia del pianista, és el seu do per la música, però se’n adona de que, perquè sigui valorada, li cal amagar-se darrera d’una pantalla espectacular, fins i tot afegint com a complement el tema sensual, perquè tingui més morbo.
La pretensió del jove alemany, és el convenciment del seu físic immillorable, acceptant representar un paper absurd com aquell que, apart de poder exhibir-se, li proporciona diners.
i si ens posem a jutjar el criteri de molts éssers de la humanitat, la supèrbia supera els límits. Ja qui es “sent important” quan te contacte amb algú o alguna cosa que destaca sobre els altres, que destaca físicament clar i com més mediàtic millor!

Gemma Matas