Sobre el Pla Ibarretxe.

"Si estimes una cosa, deixa-la lliure; si es teva, tornarà a tu; i si no torna és perquè mai no ha estat teva."
No pertanyeran realment a Espanya aquelles comunitats a qui es prohibeixi el dret a decidir-ho; no és just de forçar a cap comunitat a ser allò que no vulguin ser els seus ciutadans. Parlar de solidaritat entre comunitats autònomes per tal de reivindicar la unitat d'un estat, és una hipocresia quan els qui realitzen aquesta afirmació són persones o governs que no treballen d'una manera efectiva per aconseguir la solidaritat amb les nacions més empobrides del món. La solidaritat ha de sorgir sempre de la lliure decisió d'un poble, si hi manca la llibertat rep un altre nom. En tot cas, si alguna vegada s'imposa una taxa en vistes a aconseguir el desenvolupament econòmic dels pobles menys afavorits, aquesta taxa hauria de ser en benefici de tots els paisos menys afavorits del món, i no únicament en benefici d'aquells que històricament han tractat de xuclar els fruits de les nacions que els envolten i d'imposar la seva cultura amb l'interès d'extingir les cultures veïnes.
Consultar l'opinió dels ciutadans mai no pot ser considerat un exercici contrari a la democràcia. No hem d'oblidar tampoc que la constitució, a la qual sovint s'apel·la per tal de rebutjar el Pla Ibarretxe, no va ser recolzada per la majoria dels bascos a l'any 1978. Si se supedita el futur polític d'Euskadi o de Catalunya a la decisió de la totalitat dels ciutadans de l'estat espanyol, aleshores no s'està reconeixent ni a Euskadi ni a Catalunya com a pobles lliures, s'està menyspreant la seva identitat i el dret a l'autodeterminació que les nacions unides atorguen a tots els pobles.
A tot això hi podríem afegir el pes de la manipulació històrica que es fa i s'ha fet de la realitat cultural ibèrica. Fora de Catalunya no es coneix l'autèntic significat de la pluralitat nacional de l'estat espanyol; ni es permet que es conegui. A molta gent li sorprèn que a Catalunya es parli català, ho consideren un signe de rebequeria; i en canvi no els sorprèn gens que a Madrid es parli castellà. S'ha emmascarat la diversitat de nacions de la península amb el maquillatge d'una certa pluralitat localista exòtica a la qual fins i tot gosen considerar com una gran riquesa hispànica. La veritat els fa por i l'oculten, la neguen i la demonitzen. La culpa de tot això la té, entre d'altres coses, l'enclaustrament cultural de moltes generacions. Les ments que naixen i creixen enmig del monolingüisme corren el risc de patir un dels pitjors mals que pot sofrir un caràcter: el xovinisme, la manca d'empatia envers les diferents visions de la vida i del món. Moltes de les persones que viuen en pobles amb una única llengua, acostumen a quedar-se cegues enfront concepcions de la realitat diferents a la pròpia; s'arriben a creure que la llengua més fàcil i més bella és la seva, que els seus costums són els normals, els únics correctes, i que les coses, tal i com les han vistes des de nens, estan ja tal com han d'estar. L'absorció d'una única cultura des de la infantesa condueix a una pobresa dramàtica respecte a la comprensió de les cultures del món com a realitats d'idèntica dignitat. Aquest problema representa una autèntica disminució. Les persones que han crescut sense entendre ni sentir la diversitat cultural i nacional de la península són persones disminuïdes en la seva capacitat de veure el món i la vida des dels ulls de la gent d'altres pobles; i per això no comprenen la llibertat.
Qui ha de decidir si el projecte d'autodeterminació d'Euskal-Herria ha de dur el nom d'un polític, o el d'un país, ha de ser el poble basc, i no pas el senyor Zapatero; negar aquest dret és un atemptat contra la llibertat i un menyspreu a Euskadi com a poble. L'anomenat Pla Ibarretxe ha estat aprovat per la majoria de la cambra basca, i ara es pretén fer creure que consultar l'opinió al poble basc és un exercici contrari a la democràcia.
Vivim una oportunitat històrica per aconseguir la pau. Cap atemptat és justificable; però, malgrat tot, és segur que la violència té uns origens, unes causes, que prové unes ferides infectades que cal curar. No es tracta d'agenollar-se davant dels violents, sinó de fer justícia a tants anys de menyspreu a un país. No és pas que s'hagi de fer allò que ETA diu; sinó deixar que el poble basc decideixi el seu futur democràticament. ETA és el Tsunami maligne d'un terratrèmol llunyà d'odi i mort que començà a Gernika. L'odi engendra odi i només s'atura amb el respecte a la llibertat i a la dignitat de les nacions ignorades. Fer servir la funesta realitat d'ETA per a no voler debatre sobre independència, és tan injust com fer servir la seva existència per aconseguir la independència. El futur d'un poble, si és que realment és un poble, només pot ser decidit pels seus ciutadans.
Els estats que es mantenen units per la força de l'exèrcit, o gràcies a les prohibicions dels referèndums d'autodeterminació, no són estats lliures, no representen ni el desig ni l'expressió de la voluntat política d'un poble. No són estats reals. No hi hauria res millor per a la unitat de l'estat espanyol que poder fonamentar aquesta unitat en el resultat d'uns referèndums que l'avalessin.
D'altra banda, cal insistir en el fet que les úniques guerres que es guanyen són les de la no violència. Les nacions que arriben a la independència a través d'una lluita no violenta, aconsegueixen una victòria estable, real i efectiva, reconeguda per la comunitat de les nacions lliures, expressió de la motivació i de la voluntat d'un poble. Les nacions que no són capaces d'assolir els seus objectius a través de la no violència, que no aconsegueixen motivar els seus ciutadans envers un procés democràtic cap a la llibertat, en realitat no mereixen la independència. Igualment, els estats que no són capaços de mantenir la seva unitat sense fer servir la violència o sense reprimir el dret a escollir d'un poble, no mereixen aquesta unitat; són estats artificials hereus d'injustícies històriques, infectats d'una problemàtica que no s'apagarà amb mesures policials. La pau, el diàleg, i el respecte a la veu dels ciutadans, és l'únic camí cap a les victòries definitives; i a ningú no li hauria de fer por d'escoltar la veu de la llibertat. ¿O és que no és veritat allò de què qualsevol projecte polític es pot debatre, i es pot assolir, dins de l'Espanya democràtica?