Silenci

de vegades no queda res més quan l'amor s'acabar.
De vegades, la indiferència fereix més que unes paraules crues.

Gràcies, Th., d.

El silenci pot ser una de les millors respostes, tot i que pugui tenir infinites interpretacions...
M'agrada el teu poema ;)



Petons.

Has sapigut trovar les paraules adecuades per descriure, tan el oblid com l'indiferencia envers d'una persona que s'ho mereix. Bon relat. Un peto

que com sempre , no callan mai , són plens de mots que diuen coses ,i diuen , i diuen ...
Endavant ! en la nova etapa .

Primer de tot gràcies per comentar-me i en segon lloc que el teu poema està molt bé. Té molta força, ho expresses amb molt d'estil. una abraçada.

Poema que expressa dolors encara no assumits, doncs encara fan mal. Quan hi ha odi ens fem mal a nosaltres mateixos. La venjança és un mal negoci, en canvi la indiferència, comporta una cert pragmatisme.

Quan dius:
La meva derrota és més cara del que creus
i no penso alliberar-te de la sensació de culpa

Crec que ningú pot alliberar a ningú de res, doncs tot depèn de la fortalesa interior de cadascú. Encara que com a simbologia poètica és eficaç i ben segur molta gent s'identifica amb aquestes paraules.
Jo, amb l'edat intento defugir els fenòmens o persones que em poden autodestruir, més que res que jo soleta ja m'autodestrueixo suficientment. I no m'agrada dependre emocionalment de cap mascle. Puc estimar a un home, però no dependre'n ni econòmicament ni sobretot, a nivell d'emocions, doncs crec que això em faria encara més feble.
Tot són visions de la vida i de les relacions, i tothom se les empesca per sobreviure de la millor manera.

És maco el poema, tot i que s'hi respira molt odi, molt sentiment negatiu. De vegades és inevitable, i hem de passar per aquesta etapa, abans d'esdevenir papallona o abans de construir una cuirassa infranquejable.

Encara que sembli estrany, tot es supera, tard o d'hora, sempre anem endavant.

Molts petons Thais!

gypsy

Evoques uns sentiments vius -tan vius i antics com universals- que resten com residus en els nostres cors fràgils.
M'ha agradat molt.

Poques coses hauré llegit tan dures com aquesta de 'El meu patiment ja no et pertany'. I quin gran encert! Potser res no ens pot allunyar més d'algú que el de fet de ser desposseïts de la capacitat de compartir el patiment de l'altre, que l'altre ens privi fins i tot del dret a expressar el remordiment.
Terrible, això sí, encara que bell.

Jo sempre he cregut que quant no es parla es perque no es sap que dir. Ara he entés que no parlar, potser també siga amagar el que realment sentim, per a fer mal, per a no deixar a la gent una resposta que faça mal i ajude a oblidar. Potser no he comprés el verdader significat d'aquest bell poema, pero a la meva manera m'agrada.

Una abraçada :)

Roserdeljardi.