Sí que s'estimaven

Eren molt joves quan van començar; des d’aquell dia a la terrassa del bar de la riera,després de galantejos, de cançons d’estrelles i de petites seduccions, amb llum als ulls i amb els nervis propis del moment, no se sap massa com, però van saber que s’estimaven... molt o poc, ho havia de dir el temps i la maduresa!

Contra tot pronòstic es van donar la ma i es van prometre amor etern ; i tímidament van passejar el seu amor pels carrers i carrerons del seu poble, entre carícies i petons.

També eren molt joves quan es van casar, joves de tot però amb el cor i la casa oberta, passés el que passés. Inexperts de tot però amb les mans a punt per aprendre el que calgués, amb moltes immadureses per a tot, però amb un desig gran de que fos per sempre.

I van arribar els fills a poc a poc, sense demora però sense pressa. Al mig de l’enrenou en que s’havia convertit la casa, de tant en tant, quan el temps i l’economia ho permetien, se n’anaven sols per retrobar-se . Sabien que s’estimaven, se suposa que molt , però tot i que ja havia passat temps, no es paraven massa a pensar-ho.

A poc a poc , sense demora i sense pressa també, els fills tal com havien anat arribant ,van anar marxant de la falda... la casa que els havia aixoplugat, els va deixar marxar contenta, però amb alguna llàgrima amagada.

Un dia , a l’ombra del treball, amb cabells blancs i la vista prou cansada, asseguts l’un al costat de l’altre, es van adonar que ja no els calien quasi paraules, que sols de nou com al principi, que no era avorriment o tedi com alguns pensaven, sinó la seguretat de saber-se conegut i estimat tan sols amb la mirada. Ja ni calia preguntar-s’ho : era ben cert que s’estimaven.

Glòria Vendrell i Balaguer