Abans de l'últim

Un relat de: Glòria Vendrell Balaguer
Una, dues, tres.... Una, dues, tres... Una, dues, tres...
No se’n sortia, per més que ho intentava no aconseguia perdre la por al salt. Allà dalt tot semblava més complicat que quan ho mirava des del terra. Li havien dit que era una experiència impressionant, vertiginosa, increïble... tenia ganes de tastar-ho, però els límits del seu jo eren massa importants. Les ganes la movien però la por la tenia lligada de mans i peus.
La primera vegada de totes, després del terror inexplicable que havia sentit amb el vertigen ficat en els budells, va pensar que era una bogeria i que no ho tornaria a intentar mai més, però no era de mena conformista i el desig de volar era tant gran, tan suggerent i tan fort, que no era gens fàcil ni amagar-lo ni oblidar-lo, per més que ho va intentar.
És per això que no va ser una sola vegada la que va pujar dalt d’aquell aparell volador amb un paracaigudes lligat al cos, sinó moltes, i totes elles van quedar en un no res.
La sensació no era de fracàs, era de ràbia. Ràbia per no tenir valor, ràbia per no poder experimentar el que volia, ràbia pel ridícul tantes vegades. Però era precisament aquesta ràbia la que no la deixava en pau, l’empenyia a vegades, l’esperonava a voltes... i el cas és que llevat d’ella, a ningú li semblava que allò fos una qüestió de vida o mort...” tant se val”- li deien- “no és pas imprescindible volar!”... però com més li deien, més s’entestava en el desig, que per altra banda cada cop es feia més gran.
-T’acompanyaré, et donaré la ma- li va dir el monitor- sempre ho has volgut intentar sola i ja veus que no has pogut, ets tossuda de mena, deixa’t ajudar...ja veuràs com després no et caldrà...
Ella l’escoltava a la vista de les ales metàl·liques, amb el soroll de fons del motor... el paracaigudes ben lligat , el cos rígid, els punys tancats a l’alçada del nas, el semblat contret, els ulls clucs, suada i nerviosa, la portella oberta, els peus junts i enrocats, el pensament encès com una flama...
Una, dues, tres... una, dues, tres... una, dues tres... “ t’acompanyaré, et donaré la ma, ja veuràs com després no et caldrà”, una , dues tres, una , dues tres, una , dues....
I abans de l’últim “tres” va saltar
Glòria Vendrell i Balaguer
Setembre del 2016

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Glòria Vendrell Balaguer

Glòria Vendrell Balaguer

116 Relats

79 Comentaris

30517 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Sempre m'ha agradat molt escriure. Em relaxa, em diverteix i m'ajuda . Les noves tecnologies fan possible el que abans era impensable. Si voleu llegir més, podeu visitar el meu blog : http://www.gloriavendrellbalaguer.blogspot.com.es/