Llavor

Un relat de: Glòria Vendrell Balaguer
En aquell cau fosc tot era incert. Els corrents humits de tant en tant la desestabilitzaven i li semblava que es precipitaria en un abisme sense fons, però en realitat el fons no es veia... mirar-lo li produïa vertigen... i si mirava en direcció contrària al fons, la negror continuava, però era d’una textura diferent, era una foscor continguda, aturada... com si quelcom li barrés el pas... no se’n sabia avenir, no sabia quina mena de lloc era aquell on vivia.
No tenia gens clar des de quan era allà i en el cas de que algú ho hagués fet, tampoc sabia qui l’havia dut fins allí.... Tot i no tenir paraules, sí que tenia veu, la notava regurgitar dins les seves diminutes i absents entranyes. A vegades en la calma, la veu s’obria pas amb sigil·li i cridava des de dins preguntant si havia algú, si havia més coses, si havia res de diferent amb qui poder establir contacte.... i cridava amb totes les forces que tenia, que eren moltes malgrat la seva aparent insignificança... Però una i una altra vegada la resposta era el silenci , un dens i suggerent silenci.
Ella no ho sabia, però a més a més de la veu hi havia altres coses. Ho va descobrir al cap del temps de rebre aquelles sotragades humides que tant la feien patir. Va ser un dia de sobte, que en la seva incertesa habitual es va tocar i es va percebre.... no ho havia fet mai fins el moment.
I el tacte li va desvetllar quelcom arrodonit i petit que havia deixat darrere seu, però que encara li pertanyia . Ho va saber perquè es va adonar d’un lligam quasi imperceptible que els subjectava per un extrem. Es va remoure amb energia volent-se’n desempallegar, va sacsejar tot el que l’envoltava amb una fúria inusitada, va córrer en direcció al fons que tant l’atemoria, per veure si es trencava el lligam... però tot en va, allò de forma arrodonida i trencada per la banda que els unia, continuava impertèrrit i sencer, sense cap indici de que pogués ser d’altra manera.
Els corrents humits que sovintejaven la foscor la van despertar dels esforços inútils que havia fet, però aquell cop van ser més impetuosos que de costum , la van marejar i estabornir de tal manera que li van fer perdre la noció del lloc que ocupava dins el cau fosc.
I va ser aquell dia el que va descobrir que estava envoltada de coses gairebé tan petites com ella, que quan se li atansaven, desapareixien amb el contacte amb allò que semblava la seva pell. Les va perseguir, la veu de dins les cridava, les va voler fer seves sense mans... ho va intentar tot, però cada cop que hi era a prop, elles es desfeien en melosos aromes i sabors que l’amorosien, per deixar-se de veure després definitivament, en el cau incert.
Va imaginar que deuria ser a causa de les aromes i els sabors d’aquelles coses menudes que va descobrir un dia, va pensar que les deuria engolir sense saber com ho feia... el cas és que va suposar que van ser elles les causants del seu estirament i de l’abandó total d’allò arrodonit que l’havia subjectat tant de temps.
S’havia allargassat, s’havia convertit en una tija blanquinosa que s’obria camí empesa per una força latent que no podia deturar, cap aquell sostre de textura diferent que contenia i aturava la foscor. Als corrents humits s’hi va afegir una escalforeta dolça que no podia definir, acompanyada d’un bri de llum que va començar a convertir el cau inhòspit en un alguna cosa diferent.
La tija blanquinosa va abandonar el blanc pel verd, va treure cap perseguint l’origen del bri de llum i l’escalfor tèbia... i tot d’una se li va obrir un món sorprenent .
Va ser qüestió de dies, en un tres i no res, li van sortir fulles punxegudes i espines en el tall, una part va quedar dins del cau fosc de terra, alimentant-se de les aromes i els sabors que hi portava l’aigua del rec.
No la va tallar ningú de tan bonica com era, -“la millor de totes les roses”- va sentir dir.... “si ho hagués sabut abans!- va sospirar ella
Li va semblar sentir totes les altres llavors que encara restaven ocultes i temoroses en el cau incert... no sabia si l’escoltarien, però els va xiuxiuejar que no estaven soles, que el cau no era un lloc incert i fosc, sinó la terra germinant que les convertiria en belles roses vermelles.

Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

  • agraïda[Ofensiu]

    caram... mil gràcies !

  • És ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 05-05-2017 | Valoració: 10

    ... realment espectacular com descrius la germinació de la rosa, una descripció tan bonica i treballada que m'ha deixat amb la boca ben oberta i que m'ha provocat una sensació molt especial de lo bona que és la teva literatura i la teva imaginació, detalls, paraules, construcció de text, etc. Sincerament.


    Sergi : )

  • agraïment[Ofensiu]

    gràcies !

  • Transformació[Ofensiu]
    Grocdefoc | 05-05-2017 | Valoració: 10

    Un mateix de vegades no s'adona prou de la seva pròpia transformació. Senzillament m'ha agradat i el trobo molt ben escrit. Grocdefoc

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Glòria Vendrell Balaguer

Glòria Vendrell Balaguer

116 Relats

79 Comentaris

29134 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Sempre m'ha agradat molt escriure. Em relaxa, em diverteix i m'ajuda . Les noves tecnologies fan possible el que abans era impensable. Si voleu llegir més, podeu visitar el meu blog : http://www.gloriavendrellbalaguer.blogspot.com.es/