Si et pogués conèixer...

Si et pogués conèixer, no ho sé si t'explicaria que hi ha vegades en que sense tancar els ulls, aconsegueixo veure coses que no succeeixen davant meu, coses que m'imagino despert i que palpo com si fossin tan certes com tu. No son somnis, senzillament son instants del temps en que apareixes sense avisar, com sempre, amb aquell poder tan teu que et permet aturar tot el que gira al meu voltant per tal que només tingui sentits per tu.

Et veig aquí o allà i malgrat no dir-nos res, ens ho diem tot. És durant aquests instants quan seria capaç de fer qualsevol bogeria; de llençar la vergonya per la borda d'aquest vaixell anomenat persona i navegar per dintre teu fins a conquerir el nostre horitzó. I ara diràs: -aquest està boig perdut! Doncs no.
Només parlo del mar perquè malgrat no coneguis qui sóc, jo seria capaç de fugir a una illa deserta amb tu sense tan sols haver-te conegut cap paraula. Sí, si, una illa deserta, o la fi del món, o una habitació tancada amb clau a qualsevol hotel de París; no importa el lloc o el moment quan del que es tracta es de viure totes aquelles experiències que mai res ni ningú ha aconseguit fer-me sentir.
Potser es veritat que si et pogués conèixer tot això que t'escric no tindria tant sentit, ja que perdria importància al no ser res més que un simple plor teclejat amb paraules, i precisament el que aquesta carta ve a ser no és pas això, sinó el contrari, no podria fer-ne d'aquesta passió nostra un dramatisme.
D'acord que mai hem matat les hores d'una nit bevent com desposseïts a qualsevol cala mentre intentem trobar un sentit a la vida, però jo sé que alguna vegada o altre, tu també has tingut la sensació d'enamorar-te bojament durant trenta segons al creuar-te amb algú al metro, a un bar o a qualsevol vagó de tren, i per tant, saps que durant aquells trenta segons no existeix cap altra cosa que no sigui una fantasia.

No ho sé com acabar, només sé que si et pogués conèixer no t'enviaria mai aquesta carta, per tant, quan l'acabi descriure, la desaré dins una ampolla vella i la llançaré al mar amb l'única esperança que qui la llegeixi tingui la sort d'haver-se enamorat bojament durant trenta segons alguna vegada a la vida. Si això succeeix, si realment algú desconegut llegeix aquestes línies algun dia, podrà veure-hi en elles que a penes amb els teus ulls o bé amb les teves mans ets capaç d'amagar-me el sol i aconseguir un eclipsi total en el meu món.