Shala Hashim

Em dic Shala Hashim, tinc disset anys i sóc musulmana. Visc al Barri de Sants de Barcelona amb la meva família des de fa cinc anys. La façana de l'edifici on vivim és vella, de pintura bruta i esquerdada, amb una escala fosca sense ascensor i el pis és petit.
Escric tot això en una llibreta d'anelles que faig servir per poder explicar tot el que se'm passa pel cap quan estic contenta, quan no puc contenir la ràbia, quan sento dolor o enyorança o per aïllar-me per un moment d'aquest món, de la gent o, a vegades, de la família.
Tinc dos germans, l'Ahmed, de nou anys i en Yasef de dos. El meu pare, Yassine Hashim treballa juntament amb la meva mare, Fàtima en una bugaderia unes cinquanta hores a la setmana durant el dia i la nit. Com que estan tan ocupats, sóc jo qui s'en carrega de totes les feines de casa: Rento la roba, faig els llits, cuino, endreço, faig la compra, frego, escombro, planxo, faig el bany, la cuina i me'n cuido també dels meus germanets, encara que, darrerament després de les vacances d'estiu, només els tinc a la tarda, perquè el matí el passen a l'escola. Jo, a l'institut hi vaig poc sovint perquè, amb tanta feina, és difícil estar també pendent dels estudis, i és que les responsabilitats amb Alà i amb la família, és el primer o, si més no, això és el que diu el meu pare...
Tot i els entrebancs, durant aquest temps, he pogut fer amistats pel barri; gent d'aquí, nascuda en aquestes terres, amb certes comoditats, religió i circumstàncies diferents a les meves, però són igualment persones com tu o com jo. El meu pare, però, no opina el mateix que jo. Ell diu que gent com aquesta, la gent que "viu bé", només pretenen presumir davant dels que tenim poc o res i en quan poden, "plaf", t'esclafen. No dubto que hi ha gent molt perversa en aquest món, però, per sort o per desgràcia, els tenim repartits per tot arreu i no estic d'acord amb la idea de jutjar els altres pel fet de la seva nacionalitat, el seu color, la classe social a què pertany o bé per la religió i això el meu pare, es veu que no ho té clar, perquè sempre que surt el tema a casa, sense donar cap raonament coherent, em fa callar per les bones o bé per les males...
Com heu pogut comprovar, no mantenim una relació molt agradable amb el meu pare, al contrari; sempre intentem evitar-nos o, sinó, mantenir una conversa sana que molt sovint acaba en crits i amenaces per part de tots dos.
La meva mare en canvi, no és així. Sempre acaba donant la raó al meu pare; ella no ho sap, però jo ja fa temps que sé que en el fons ho fa per por i per respecte. A la nostra religió la dona és qui ha d'estar per l'home, ser-li fidel al cent per cent i no contradir-lo. En el fons ella és, igual que jo, víctima de la dictadura que governa a casa nostra, regida pel cap de família que s'imposa per sobre de tots nosaltres.
Fàtima és d'aquelles mares que crien els seus fills seguint l'exemple que han après de l'educació que han rebut elles de les seves. És una dona amb molt respecte a les seves tradicions tant religioses com socials. Sempre ens recorda, per exemple, la prohibició que tenim de menjar carn de porc o la de resar cada dia les oracions corresponents i, quan convé, també ens sap repartir disciplina.

Últimament no he pogut escriure. He estat castigada durament. Tot va ser perquè, l'altre dia, vaig estar parlant amb les meves amigues al parc, en una estona lliure que vaig tenir a la tarda. Em comentaven que pensaven sortir a ballar l'endemà al vespre i em convidaven que m'animés. Em moria de ganes d'anar-hi, per un instant fugaç se'm va dibuixar un somriure a la cara i em van brillar els ulls de l'emoció però, hi havia el meu pare i les meves obligacions com a filla gran, com és estar-se a casa vigilant les criatures, condemnada a l'eterna clausura. Elles anaven calmant la meva ràbia mentre miraven de trobar alguna manera de poder negociar amb el meu pare però jo negava tota possibilitat d'arribar a cap mena acord, no amb ell. Finalment, vaig ser jo qui va acabar la discussió tota decidida i plena de fúria dient que no era just i que no podia privar-me de la meva joventut ni de la meva llibertat. Vam quedar d'acord amb l'hora per el dia següent i me'n vaig anar a casa.
Vaig demanar a la veïna si em podria vigilar els meus germans durant unes hores mentre era fora, fins i tot em vaig oferir d'ajudar-la els pròxims dies en algunes tasques. Ella va acceptar de bona gana. És una bona dona, però sé que si li hagués dit la veritat els l'hauria fet saber als meus pares i, això seria la última cosa que m'agradaria que passés.
De manera que ja ho tenia tot pensat: Els meus pares sortirien a treballar i no tornarien fins molt tard (tindria temps de sobres), deixo els nens amb la veïna, m'arreglo en dos segons i a les set i mitja ja estic ballant!!!
Quina nit! Ens ho vam passar tan bé...! Vam ballar fins a caure rendides i vam conèixer gent. Jo em vaig avenir molt bé amb un noi que es diu Bernat, de cinc anys més que jo. Vam estar ballant, xerrant, rient i fins i tot em va convidar a beguda, és genial! Vam decidir que ens continuaríem veient, no vivim gaire lluny l'un de l'altre. En fi, una nit inoblidable. En tornar a casa, però, no sabia el que m'esperava... Tot estava tranquil fins arribar a la porta però, en entrar, em va caure el món a sobre en veure al meu pare plantat davant meu cridant-me a dos dits de la cara mentre jo tancava els ulls per intentar desaparèixer. Es veu que se n'havia assabentat per un company seu, també musulmà, que em va veure entrar al local. Em va agafar del braç amb força i em va tirar a terra mentre la meva mare s'enduia als nens al llit perquè ploraven, igual que jo.

Això va ser fa dues setmanes, però encara em fan mal els cops que vaig rebre aquella nit tan llarga i violenta. Durant aquest temps he sentit una gran enyorança de la meva terra. Allà vivíem pitjor, però almenys érem una família i sentia que ens estimàvem, ara, només hi ha odi i sofriment. Quan compleixi els divuit i tingui prou diners tornaré a casa. Mentrestant, he anat a buscar el consol d'en Bernat del qual sento que m'he enamorat. Ens limitem a passejar pel parc mentre li explico la meva gran preocupació. Ell m'escolta amb atenció i em contesta d'una forma que fa que estigui més tranquil·la i que em senti molt millor. Quan estic amb ell és com si totes les penes marxessin volant i només quedés el caliu que dóna l'amor i la pau. Tot això fa que li pugui donar una altra oportunitat a la felicitat.

Avui he sentit per la ràdio la notícia d'un parell de morts aquí a Barcelona. Es tractava de dos xicots joves de la mateixa nacionalitat que jo morts a costa de cops al cap i puntades de peu per part d'una colla de nois espanyols. Aquests esdeveniments tan esgarrifosos em fan posar els pèls de punta. Se'm fa molt difícil de creure com la gent pot arribar a ser tan racista, tan xenofoòbica, tan inhumana; no ho entenc. No els agrada que visquem aquí, que treballem aquí, que hi naixem, però la veritat és que, almenys la nostra família, no vam venir per gust, estimem la nostra terra, però allà no hi vivíem bé, ens vencia la pobresa i vam venir aquí buscant una vida més digna, plena d'esperança i de somnis.
Avui la meva oració l'he dedicada a ells.


Aquestes noves línies les escric en un bloc de notes que m'ha donat el meu germà Ahmed, la qual sempre porto a sobre ja que l'ultima llibreta d'anelles va ser reduïda a cendres fa tres setmanes a mans del meu pare. Allò va ser massa. Va descobrir sense voler el meu amagatall secret on guardo tots els meu tresors, en especial la meva llibreta. La va llegir i es va assabentar de tots els meus sentiments, els meus pensaments i va conèixer en Bernat. Aquella nit també vaig acabar escaldada de bufetades i em va prohibir rotundament tenir cap contacte amb en Bernat i, fins i tot, em va amenaçar de tancar-me dins de casa sense poder sortir en tot el dia si no l'obeïa i , si no hi estava d'acord, que em faria fora de casa. Va ser llavors, quan vaig pensar en la possibilitat de tocar el dos d'aquella gàbia en què em trobava i alçar el vol. Ràpidament, com si m'ho hagués preparat abans, agafo una bossa i faig la maleta amb quatre coses que vaig agafar de l'armari. El meu pare, mentrestant, convençut encara que no seria capaç, es queda dret, rígid i quiet com un militar d'esquena a mi.
Després, amb els ulls encesos d'ira i ofegats en llàgrimes, vaig acomiadar-me dels meus germans que em miraven amb les seves mirades innocents i unes cares desconcertades i de la mare que també plorava desconsoladament. Vaig cap a la porta sense dir res i, abans de tancar, tant ell com jo, creuem les mirades, unes mirades que reflectien perfectament els sentiments que amagaven dins: La meva, de ressentiment, de ràbia, de por però segura. La seva, orgullosa , cruel, autoritària i imponent. Després d'això, vaig tancar fort i vaig marxar corrent tant com vaig poder per por que no em seguís per darrera.
No sabia on anar i vaig estar donant voltes molta estona fins que, sense voler, arribo al parc i de cop em ve al cap en Bernat i aquelles tardes tan meravelloses. Estava cansada i vaig decidir anar a casa seva, segur que em rebria amb els braços oberts. I així va ser. Em va acollir a casa seva fins que, una setmana més tard vaig complir els divuit anys per fi. En Bernat sabia el projecte de tornar al Marroc des de feia temps i, entre el que guanyava jo amb el bar i els que guanyava ell amb les classes de jazz a l'acadèmia, vam poder complir el meu somni. Demà marxem al Marroc i no sé si tornarem. Espero tornar a escriure en aquesta llibreta algun dia.


Aquestes són les darreres línies que escric. Ja hem tornat del Marroc. Ha passat molt de temps des de l'última vegada. El viatge, m'ha servit per madurar i pensar en moltes coses. Els aires del sud m'han fet recordar els bons moments, els temps feliços, fa molts anys, jugant a futbol a l'arena, sota aquell sol abrasador al costat dels meus, de la família, del meu pare. El trobo a faltar; i
per fi he entès el seu caràcter. El caràcter d'un home dur, castigat per la vida i jutjat per ser com és en una terra que no és la seva, treballant com un burro, amb una família a qui mantenir i poc per proporcionar-los-hi. També he après que la pàtria, la casa de cadascú, no es troba en un mapa o en un tros de terra, sinó al costat de la gent que estimes.
Aquesta tarda he tornat al pis petit amb la façana bruta i l'escala fosca sense ascensor. En Bernat ha insistit a acompanyar-me.
El cor se m'ha encongit de por quan pujava les escales i estrenyia ben fort la mà d'en Bernat per tenir més força. M'hauria perdonat? Què diria en veure'm?
He trucat a la porta i m'ha obert la mare. No em reconeix al principi, però hi ha hagut prou només en dir-li "mare, ja sóc a casa". Llavors m'ha abraçat emocionada donant gràcies a Alà per haver tornat. L'Ahmed i en Yasef se m'han penjat del coll i m'han omplert de petons bojos d'alegria. Els he presentat en Bernat i ha estat acollit com un més de la família. I allà dret, el meu pare que em mirava fixament, però aquesta no era la seva mirada cruel i imponent, sinó més aviat al contrari, una mirada tèrbola i penedida. No va caler res més, només una abraçada i dues paraules a l'orella "perdona'm filla". És més del que volia.