Qui pugués tornar a ser infant... a Cala Glaçada

Quan ets petit, és com si estiguessis dins l'aigua: T'hi trobes a gust, pots flotar, fer tombarelles sense perill de fer-te mal i estàs aïllat del soroll del món exterior. Però, quan surts de l'aigua, has d'estar sempre de peus en terra si no vols caure i has d'estar sempre molt atent perquè et toparàs amb alguns obstacles que et faran perdre l'equilibri. Però són precisament aquests obstacles els que fan que, de mica en mica, vagis pujant aquesta muntanya des d'on podràs veure aquest món molt més clar i veuràs com les coses canvien quan les mires des d'un altre punt de vista. Hi haurà persones que pujaran la muntanya amb tu, al teu costat o agafats de la mà i us ajudareu els uns als altres però també n'hi haurà d'altres que tiraran per un altre camí i ho veuran tot diferent i d'altres que són més amunt o més avall de la teva posició però tu voldràs seguir el teu camí i obrir pas als que han de venir darrera teu i seguiràs lluitant per arribar al cim.

De vegades, quan em sento sola, necessito pensar o simplement vull desconnectar del món, encara vinc aquí i m'assec a la sorra a escoltar el mar, l'anar i venir de les ones tranquil·les que arriben a la Cala Glaçada deixant enrera l'escuma enganxada a les roques dels penya-segats que abracen la costa com si fos un nadó. Aquest és el racó més apreciat del poble, on els turistes de segur farien cua per trobar una petita parcel·la a la platja menuda que es troba amb l'aigua immensa. Però la vila en sí, no té res d'especial. És el típic poblet mariner amb les seves casetes, la seva plaça, el seu ajuntament, la seva església, la seva escola, el seu bar i, com no, el port.

"Suposo que tu, acostumat a la vida asfaltada, sorollosa i atapeïda de la gran ciutat, et trobaràs d'allò més estrany en aquest ambient rural i campestre, passejant per aquests carrerons estrets i perduts, compartint les aceres amb els gats, respirant un vent salat tramuntanal, amb els constants gemecs de les gavines i el retrunyir dels tractors en marxa i intercanviant paraules i mirades amb la mateixa gent de sempre. Són dues formes de vida ben diferents.
Jo porto tota la vida vivint a Piar de mar, ben bé els deu anys que tinc, igual que tu. Ara tot et sembla estrany i borrós, però t'hi aniràs acostumant i t'acabarà agradant i tot, ja ho veuràs; jo t'ajudaré."

Això és el que li vaig dir a l'Andreu el dia que va arribar assegut rere el vidre del "tot-terreny" impressionant dels seus pares (tota una atracció per la gent de Piar que van sortir per portes i finestres a presenciar aquell fet tan extraordinari). El vehicle anava carregat fins la bandera de trastos i, per sorpresa nostra, duia la "B"; la famosa "B" de Barcelona, a la matrícula... Un "pixapí"! Un barceloní al poble! Ens havien advertit que una família barcelonina havia comprat la masia de Can Soltu (situada a l'altra banda del riu, a deu minuts del poble) i que tenien pensat quedar-s'hi a viure no sé ben bé perquè. Fins llavors, tots sentíem una certa ràbia envers als nens de la capital. Els teníem per uns mimats, figa-flors i llepafils, amb la cara blanca com la llet, sempre ben empolainats i ben ruixats de la colònia "Nenuco", amb camisa, pantalons de pana llargs, sabates amb "velcro" (ja que cordar-se els cordons deu ser tota una aventura per a ells), la ratlla del cabell al costat i sense cap cicatriu de guerra ni crostes als genolls i als colzes.
Els nens i nenes de poble, en especial els de Piar, érem els més valents i temeraris, famosos mundialment per les entremaliadures més divertides i esbojarrades, d'aquelles que fan història. Érem també els més aventurers, escapant-nos de casa a quarts de vuit del vespre amb els nostres "Bollicaos", cantimplores i sacs de dormir, els que ens endinsàvem dins el bosc a la recerca i caça del senglar gros i construíem cabanes a dalt dels arbres fins que els pares ens trobaven a faltar. Cada estiu practicàvem el submarinisme a la Cala Glaçada i lluitàvem contra pops gegantins, peixos espasa i taurons de cinc metres de llargada per no parlar de quan jugàvem a ser pirates... Aquest poble ha estat l'escenari dels combats més sangonosos i violents que es pot recordar a la història entre les dues colles d'infants de Piar: "Els bous de banyes tortes" i "Les piranyes perilloses" (nosaltres). Aquestes batalles campals consistien en estomacar-se els uns als altres valent-se de l'artilleria més pesant que pot aspirar un nen: Els globus d'aigua. A partir d'aquí s'hi valia absolutament tot i el fet que les condicions meteorològiques no ens afavorissin no era un motiu per avortar l'enfrontament, fos hivern, fes vent o caigués neu, tan se val, encara que després, a casa, t'enduguessis una bona brega. Això si, en el moment en que algú es feia mal de debò, sense importar a quina colla pertanyés, tothom a córrer a socorre'l; al cap i a la fi, només es tractava d'un joc de nens i tots ho érem per igual.
I a les nits d'estiu, sortíem havent sopat i anàvem a comptar estels ajaguts a la platja; si algun de nosaltres s'adormia, sempre intentàvem dur-lo a casa seva a coll i be però el més habitual era que es despertés només de l'estrebada a l'hora d'alçar-lo. Quins temps aquells...
Tot això no ho pot fer pas un nen de vuit, nou o deu anys a la ciutat. La seva vida es limita a tres coses: Escola, tele i "Play Station". Com a molt, algun deu fer alguna activitat extraescolar o a córrer pel parc de la cantonada amb la mainadera, no fos cas que passés un cotxe tot esverat i el fes "papilla"; pobrets...
Dos tipus de nens aparentment molt diferents fins que les seves vides es creuen i es demostra que tenen més punts en comú dels que es pensaven.
El migdia de la seva arribada, doncs, jo passejava el meu gos, en Nus, per la platja quan de sobte em trobo amb la Marta i en Mohamed corrent cap a mi com a bèsties. Portaven notícies fresques. M'ho van explicar a dues veus tot esbufegant, cansats de la corredissa i molt esverats. "Els hem vist de lluny, però el mossèn diu que el nen té la nostra edat i que els seus pares són biòlegs o alguna cosa així, oi que si Marta?".
Vam reunir a la colla i ens vam disposar a analitzar de més a prop els nou vinguts.
Ens vam acostar amb les bicicletes fins a Can Soltu. Vam agafar el camí del pont vell i la drecera de les cabres. Pel camí ja maquinàvem alguna "novatada" per fer-li al "pixapí".

Allà estava, descarregant maletes i trastos. Però, per sorpresa nostra, l'Andreu, no era exactament com ens l'imaginàvem. Era alt, ratllava més o menys el metre cinquanta nou, prim, cabell castany clar, d'aquell que es daura amb el sol d'agost, curt i escabellat, samarreta vermella de mànega curta, uns pantalons curts fins als genolls ben normals i unes bambes d'esport de cordons! Duia a l'esquena una motxilla d'escola i una pilota de futbol sota el braç. Semblava ben bé un nen normal i corrent, com qualsevol de nosaltres.
Estava aturat en un punt, mirant al seu voltant amb un posat de curiositat però inquiet, sense saber molt bé on es trobava exactament. De cop i volta, clava els ulls cap als matolls des d'on l'espiàvem el comitè de benvinguda. Tots es van amagar però jo vaig tardar en reaccionar i em vaig trobar sola allà dreta quan de sobte em veu la seva mare, que sortia de la porta de la casa amb una caixa buida, em crida i em fa anar cap a ells. No sabia què fer. Els meus camarades, ajupits com conills em feien que sí amb el cap perquè m'hi acostés i l'examinés de més a prop.
Un cop allà li vaig poder fer l'anàlisi extern complert. Tenia el cap una mica gros i el nas un tant punxegut però molt graciós, esquitxat d'un munt de pigues fins a les galtes. La boca petita però allargada i els llavis gruixudets. Els ulls eren d'un verd olivera, petits i mig tancats pel sol que l'enlluernava. Tenia la pell d'aquell torrat de començaments d'estiu, les ungles mossegades i unes cames plenes de blaus.
"Mira, Andreu, aquí tens a la joventut del poble! Com et dius, maca?"
"Em dic Marina, senyora"
"Hola, Marina. Aquest és l'Andreu. Acabem d'arribar de Barcelona i no coneixem a ningú encara. Per què no vas, Andreu, amb ella perquè t'ensenyi una mica el poble i després ens ho expliques? A més, segur que la Marina coneix als demés nens que hi ha per aquí i pots fer nous amics i amigues, què et sembla?"
El pobre Andreu no sabia on ficar-se; estava ben nerviós, no sabia que dir. Va fer un gest d'indecisió i indiferència amb les espatlles i va contestar finalment:
"Vale, si ella vol..."
Així que no vaig poder dir que no i, tot s'ha de dir, em feia una certa curiositat conèixer aquest fenomen tan curiós de la naturalesa...
L'acompanyo fins als matolls on esperava trobar tota la colla però, un cop allà, em trobo amb que els meus fidels camarades m'havien abandonat. No hi quedaven ni les bicicletes; traïdors...! Així, doncs, em vaig veure obligada a fer de guia turística d'un barceloní, a un estrany, jo tota sola. Agafo la bicicleta pel manillar i comencem a caminar.
Vam estar una bona estona en silenci fins que un dels dos es va atrevir a trencar el gel. Va ser ell, l'Andreu, que intentava excusar l'actitud de la seva mare, que sense conèixer-me es va prendre tantes confiances.
"Tranquil, totes les mares fan el mateix. Que jugues a futbol?"
Tot caminant, vam parlar de moltes coses i vam trobar diversos punts en comú. A l'Andreu li agradava la llet amb "Cola Cao", els gelats de vainilla, les pizzes, nedar, anar en bicicleta, la música i els dibuixos d'en Shin Chan.
Resulta que jugava a l'equip de futbol de l'escola i que tocava la guitarra des de feia tres anys.
Estava ressentida amb els meus amics, per haver-me deixat plantada així, com si res. De manera que vaig decidir deixar de banda tot el que pensava fins llavors dels nens de ciutat i tractar-lo com a qualsevol altra, doncs estava demostrant ser un xiquet força simpàtic i, la veritat és que a mi també m'agradava molt el futbol i els dibuixos d'en Shin Chan.
Xerrant, xerrant, vam arribar fins al poble. L'Andreu es mirava les cases, to
tes elles blanques i de dos pisos, finestres petites amb els porticons de fusta pintats de color blau marí i algun balcó estret, d'aquells on només hi cap una persona i on hi penjaven mitjons i calçotets, samarretes i pantalons estesos. Li van cridar l'atenció unes banderes casolanes que boleiaven en algunes d'aquestes finestretes amb uns missatges de pau.
"Ostres tu! D'això també en tenim a Barcelona, però abans n'hi havia més. És per lo de la guerra a l'Iraq i Palatina, vull dir... Palestina, això, Palestina; oi?"
"Sí, però encara no ho he acabat d'entendre. Quina mena de guerra és aquesta? Per quin motiu tiren tantes bombes? L'altre dia vaig veure per la tele com treien a un nen petitó de sota unes runes, mort i tot ple de sang i la seva mare plorava, plorava molt. Quina malifeta podia haver fet aquell pobret?"
"No ho sé pas. Deu ser com les guerres entre els indis i els vaquers: Uns van de xulos a casa dels altres amb escopetes i pistoles, i els altres s'han de defensar amb fletxes i pedres."
"Però lo dels indis i els vaquers va passar fa molt de temps! Per què encara passen coses així? I quina culpa en tenen els nens petits? Estan sonats els adults."
"I tant!"
L'Andreu em va explicar que a Barcelona hi havia molta gent que, com nosaltres, tampoc trobava bé el que els estava passant en aquests països i que feia molt de temps que ho deien i que, fins no fa gaire, sortien milers de persones als carrers de la ciutat amb moltes banderes com aquelles; cantaven i cridaven, cridaven molt i molt fort. Em va dir que fins i tot ell va anar-hi alguns cops amb els seus pares i que s'ho havia passat molt bé. L' Andreu creia que el que la gent intentava amb tants crits era cridar l'atenció i distreure a aquests que tiren bombes perquè així deixessin de matar a nens i nenes.
Deixàvem enrera les banderes. De tant en tant ens anàvem topant amb els diferents veïns de Piar i em preguntaven si era aquell el famós barceloní de deu anys que havia arribat aquell migdia. Jo havia de presentar-lo i, un cop deixàvem enrera el personatge, el posava al dia i li explicava qui i com era aquella persona.

"Aquesta és la senyora Paquita. És molt vella i viu sola en aquella casa d'allà, la veus? La del balcó amb geranis. El seu gat va morir fa un parell d'anys i està com una regadora, però sempre que truques a la seva porta et regala un "sugus". Aquest és el senyor Pere, l'alcalde. Com has vist... bastant patètic. Es deu pensar que totes les bromes que fa tenen gràcia, no ho sé, i explica acudits de l'any de la "patapum", però, veuràs, és l'alcalde i als nens ens ha promès fer un pavelló d'esports! La meva mare però, diu que tots els polítics són iguals: ".

Així, vam arribar fins a la plaça del poble on li vaig assenyalar els diversos punts d'interès.

"Aquí, el bar de Cal Birres, on sempre trobaràs als avis jugant al dòmino i on podràs prendre el millor "Cacaolat" del món (a l'hivern, ben calentó i amb galetones i a l'estiu ben fresquet, amb dos glaçons i una canyeta). A l'esquerra, l'església, petitona, molt antiga i amb un petit campanar amb dues campanes: Una de grossa i una de petiteta. En mossèn Pere és molt trempat! Té una màquina d'aquelles per passar pel·lícules i, sempre que pot, organitza un cinema a l'aire lliure aquí mateix, a la plaça, amb la paret de l'església fent de pantalla. L'altre dia va passar-ne una de riure, ara no me'n recordo com es deia però va ser molt divertit! També munta xocolatades i representacions teatrals (sovint interpretades per la gent del poble) ".

Vam passar per davant l'ajuntament i pel parc de la riera. Jo li anava explicant les nostres aventures a mesura que canviàvem d'escenari. Quan ens vam acostar a la riera li vaig explicar aquella del dia que vam caçar una granoteta i la vam portar a l'escola. Quin bot que va fer la senyoreta Carme quan va obrir el seu calaix i li va saltar a la falda! Jejeje!
Un núvol molt gros tapava el sol quan vam arribar al port. Allà les gavines volen baix i els seus crits ens eixordaven les orelles. A l'Andreu al principi li feien gràcia, jo, en canvi, ja les tenia ben avorrides! Es creuen les reines del "mambo". Es mengen el peix dels pescadors, tan grosses com són, es pensen que tenen dret a passejar-se per allà on volen i cagar-se al cap de qualsevol!
"A Barcelona també n'hi ha, però allà, els que es caguen a tot arreu són els coloms i els gossos! I t'asseguro que, en una ciutat, queda d'allò més fastigós!"
Li vaig ensenyar la barca del meu pare, que és pescador. És una embarcació força gran, pintada de color verd i blanc, amb unes xarxes immenses penjant per la borda, una cabina pel conductor i una grua per carregar i descarregar. La barca es diu "La Marina", igual que jo. Amb ell treballen altres homes, com el pare de l'Isaac, el d'en Carles o el de la Núria.
A l'Andreu li va fer molta gràcia això de què el meu pare fos pescador i no em parava de fer preguntes.
"I quants peixos pesca en un dia? S'ha trobat mai amb algun tauró? Creus que algun dia us podria acompanyar per poder aprendre'n?"
Jo li anava contestant a les preguntes que feia. Ell quedava al·lucinat i li vaig prometre que un dia aniríem a pescar tots junts.
Si el port li havia agradat, la pròxima parada el deixaria perplex. Vaig deixar la bicicleta aparcada en un arbre. Més enllà del magatzem del port, per darrera el far, ens vam endinsar per un caminet petit entre pins i arbustos que desemboca a Cala Glaçada. L'Andreu es quedà meravellat en contemplar-la. No va dir res. Es va quedar immòbil. Tenia els ulls molt oberts, somreia i les seves galtes pigades s'inflaren plenes l'emoció. Va deixar caure la pilota a la sorra i es quedà enrera. Jo ja era enmig de la petita platja quan vaig fer un crit "HOLAA". La última "a" va ressonar un moment i va ser ella qui va despertar l'Andreu, que em mira fixament, somriu i em fa d'eco: "HOLAA". En aquell moment, xuta la pilota cap a mi, que me la paro. Vam estar una bona estona jugant descalços a la sorra, cantant gooools i xiulant penals fins que ens va entrar una gana... és clar, era l'hora de dinar. Aleshores, l'Andreu agafa la seva motxilla i treu un parell d'entrepans de pernil salat. Els meus pares ja sabien que avui dinaria fora, però amb la Carla, una amiga. Així que seiem a la sorra i a menjar!!! Després de dinar, per sorpresa nostra, van arribar a la cala els meus amics traïdors, Les piranyes "gallines". Em van demanar perdó per haver-me deixat penjada, però abans de què em deixessin anar l'excusa barata, com que estava tan contenta, vaig decidir perdonar-los-hi tot i presentar el nou membre de "Les piranyes perilloses": L'Andreu Prats. En un principi, tot eren cares estranyes i mirades de reüll però de seguida, igual com em va passar a mi, s'hi van entendre. Ens vam quedar en banyador i vam acabar jugant tots junts ara sí, a un bon partit a dues portes tirant-nos en planxa i quedant tots ben arrebossats de sorra fins que algú va xutar la pilota cap al cel. Els nostres caps resseguien la trajectòria de la pilota que cau al mar trencant el mirall d'aigua immòbil en mil esquitxos i, darrera d'ella tots nosaltres, que corríem i cridàvem com bojos, com si la joguina es tractés d'una vida humana en perill de morir ofegada; el primer que l'agafés, seria l'heroi!
"És meva! És mevaa!!!"
L'Andreu va ser el gran heroi aquell dia. Vam seguir jugant esperant la posta de sol. Quan el sol ja era d'un taronja rogenc i havia tenyit el cel de color violacis vam parar esgotats i ens vam asseure en línia l'un al costat de l'altre, tots vuit per acomiadar-nos del sol. El mar tornava a estar quiet com una peixera i molt suau, et venien ganes d'acariciar-lo, com si fos vellut. No se sentia res tret del vent, un vent dèbil que feia voleiar els cabells despentinats de l'Andreu, que seia al meu costat. Una columna d'or partia la mar en dues parts i també nosaltres estàvem de tots els colors. En el moment en que el sol tocà amb la punta dels dits la línia més llunyana de l'horitzó, sento l'escalfor d'una mà sobre la meva; la de l'Andreu. S'acosta a mi i em diu a cau d'orella:
"Gràcies"
A la nit, després de sopar, vam quedar per anar a comptar estels. L'Andreu s'endugué la guitarra i vam estar cantant fins tard.
Quan la lluna és ben plena i es mira presumida a l'aigua, li deixa una lluïssor de plata de manera que sembla talment un mar de glaç que dóna el nom a l'estimada cala.

Han passat molts anys, però mai oblidaré aquell estiu màgic. I els que han vingut després han sigut millors encara, però aquell, en especial, el recordo com un dels més entranyables de la meva vida i com un dels darrers estius abans de deixar la infantesa enrera i sortir a la superfície, al món estrany i complicat dels adults.

Jo pujo la muntanya de la mà de l'Andreu, el meu Andreu, seguits de la resta de "Les Piranyes Perilloses", ja grans, que ens segueixen de prop i com ells ens hem anat trobant amb més excursionistes pel camí, que s'han afegit a les nostres vides i és gràcies a tots ells que segueixes pujant, combatent contra la terrible pendent, el vent, el fred i la calor que en algun moment et faran caure, però et tornaràs a aixecar.
S'han acabat les aventures de pirates i exploradors però, ben mirat, la nostra vida ja ho és una aventura i... renoi, quina aventura!