potser sembla que no brillin, sense la lluna, quan ve els ol, però jo sé que en el fons no deixen mai de veritat, creu-me k per alguna cosa em dic estel! xD
en serio, m'ha encantat el poema, es molt xulo escrius molt bé

es com si descriguessis els passos de la vida, la maduresa d'una manera vital i sense pausa, però amb una clama impresionant

es un poema molt maco, realment m'ha agradat molt

es un relat impresionant en serio

transmets molts sentiments a la vegada, sobretot això de que a vagades s'ha de deixar enrrere coses o gent qeu són o han sigut importants per tu pel simple fet de mirar endavant, de canviar d'objectius o desitjos.

m'ha agradat molt felicitats
una abraçada

molt currat en serio.

a vegades ens afarrem tant a l'amor i als sers estimats que ens convertim en una ombra del qeu vam ser i acabem oblidant el sentiment inicial, l'amor. perque quant alguna cosa es coneverteix en el que has descrita deixa de ser amor, deixa de ser enyor per esdevenir obsessió i por enfrentar-se amb el prenent i amb un mateix.

esta molt ben escrit . et felicito escrius d'una manera molt profunda pero a la vegada no es fa feixuga. merci pels teus comentaris

una abraçada
estel

enginyós. tens raó, però igualment, què és la vida sense creure en res?
necessitem creure en la gent en les idees... perqeu si no no sóm ningú, però realment és veritat que la gent s'aferra a allò que li és més fàcil sense parar-se a pensar si és cert allò en el qeu creu.

felicitats pel relat i gràcies pel teu comentari

jajajajajaja

molt divertit, i realment és veritat, obsesionar-se no es bo, de possibles amors el mon n'és ple. si un no surt bé, doncs ja en vindrà un altre.

m'ha agradat molt, et llegiré mes sovint

realment es veritat que es un poema especial,
que facilment et pots identificar amb el que hi dius.

té alguna cosa curosa que t'arriba endins, pero no se ben be que és

es el primer text teu que llegeixo i m'ha agradat molt, per això espero llegirne molts mes

una abraçada

es unrelat presiós, en serio, molt enginyos, molt maco

et felicito i espero que t'animis a escriure més

això és un cop baix per a ella, jeje.

ara en serio, un text molt enginyós, tot i que em sembla molt trist k l'amor pugui degenerar d'aquesta manera.

una abraçada

una merda k els humans funcionem aixi, pero realment tens tota la raó.

els teus textos sempre son molt clars, directes i precisos, però a la vegada molt macus i ben escrits

una abraçada, et llegire sovint

realment, si algu no cumpleix allò de viu i deixa viure, no es mereix cap comprensió ni simpatia.

en aquesta vida, es recull el k se sembra.

un text molt macu, no m'agraden els recncors, pero a vegades no es poden evitar. esta molt ben escrit

fins aviat

l'enyor per la infantesa és algo recurrent en els teus relats

tothom, des del moment en que deixa de ser un nen/a, es pregunta quin sentit té creixer, tornar-te gris i oblidar els valors d'un infant

fa mal oblidar de mica en mica el que un pensava quen era una criatura, quat tothom era igual, el sol et somreia i la preocupació més gran que tenies era juagr i passat-ho bé
com també és horrible que no tinguis opció, que hagis de madurar peti qui peti, que si algun dia fas una criaturada, tothom et miri malament.

en el fons, mai deixem de ser nens, però amb el temps ens disfressem d'adults i en encadenem nosaltres mateixos a la maduresa.

to canvia amb el temps, però hem d'aconseguir no oblidar mai qui sóm, encara que la resta desaparegui en el passat

m'agrada molt com escrius
et continuaré llegint

m'encanta, és preciós.

en serio, feia molt que no llegia algo tan ben lligat, tan intens i a la vegada tan simple.

és trist, però és veritat el que dius, tothom tard o d'hora enterra les il·lusions. D'això en diuen madurar, però per mi, és començar a morir.

t'ha quedat un poema genial, mooolt macu i molt ben expressat i per la part tècnica també molt bé, té molta musicalitat

no deixis mai d'escriure coses així
et continuaré llegint

aquest poema si que em sembla genial. una reflexió del que t'agrada o no presiosa.

utilitzes paraules que no habia sentit mai, però que són molt belles

cada estrofa té una musicalitat pròpia. utilitzes l'anàfora sense fer-te pesat, variant la paraula inicial un parell de cops(crec/i) i ho trobo fantàstic. queda realment bé

ojalà el món fos format unicament per les coses en les que creus, tot seria més senzill i bonic.

m'encanta aquest poema, en serio, et continuaré llegint

es nota que tens una tècnica impressionant a l'hora d'escriure. conseguir que tots els versos tinguin la mateixa mètrica i que rimin en rima consonant no és presisament fàcil.

jo no sóc ningu per criticar res, ja que és evident que primer hauria d'aprendre moltes coses, però tot i així, si no t'importa, m'agradaria fer un parell de comentaris, però pensa que només és la meva opinió d'escriptora inexperta i que potser vaig errada

en primer lloc, trobo que per trobar la rima perfecta, has forçat una mica massa el text, tot i que el resultat és genial, hi ha versos qu es veuen forçats.

i en segon lloc, m'ha sorprès molt trobar, en un text tan perfecte, aquest cavalcament:"Adéu illot salvatge envoltat
de maragdines aigües de sirenes"

la resta de veros tenen indepèndència ´(vull dir que expressen una idea), en canvi aquest has fet servir dos versos per una idea.

jo ja et dic que no n'entenc gaire, però el meu professor em va dir qeu un poeta, ha de saber callar a temps per a que no li passi això.

això que t'he dit no vol dir que no m'agradi el poema, al contrari, el trobo impresionantment ben escrit. t'asseguro que jo no seria capaç d'escriure un poema així

merci pel comentari,
et seguiré llegint