Sospir suau i tendre d'albada

Encara és d'hora. Tot és fosc, la muntanya adormida fa olor de rosada verge i un llençol de pau ho cobreix tot. Mirem enlaire. Una boira dolça desenfocava el cim de la nostra vista; ens mirem, dibuixem un somriure, ens agafem de les mans i amunt! Ens endinsem entre el pins, seguint el camí que tantes vegades havíem fet plegats de dia. Caminem a poc a poc i de puntetes, gairebé a les palpentes, guiats pels pocs raigs difosos de lluna que es filtren entremig de l'espessor de les branques.
Quasi hem arribat. Respirem de pressa, cansats per la pujada, ens parem i un calfred ens recorre l'esquena.
Ja hi som. Ha valgut la pena. La boira d'abans es dilueix ràpidament en l'aire i ja sentim els primers cants d'oreneta i les més matineres ja dibuixen gargots en el cel fosc cada cop més clar, com la porta de l'habitació de l'infant que demana que s'obri per deixar entrar la claror del passadís. Poc a poc tot el panorama es va perfilant davant els nostres ulls.
A baix, al poble, els fanals dels carrers es confonen amb els estels, de tan petits, i la lluna tenyeix lluïssor sobre les teulades de les cases. Les primeres exhalacions del llevant sembla que ens xiulin secrets a cau d'orella. Sabem que hi és però no ens figurem la silueta del Castellvell.
Ja és aquí, l'estàvem esperant, el primer avís, el cant ofegat del gall de Cal Estruch, sempre tan puntual! Però encara falten dos avisos més abans de començar l'espectacle pel que venim.
Ja surt el veí a treure el gos. L'ancià no pot esperar, necessita sortir, sentir la frescor de la matinada a les galtes i les seves mans. És el moment de meditació pel pagès, de pensar si avui serà un bon dia per anar a collir els préssecs madurs i sucosos abans no caiguin de l'arbre.
Segon avís, el gall altra vegada. Ja falta poc! Seiem a la roca, nerviosos, amb els ulls atents, oberts a qualsevol detall. El cel badalla i deixa anar altra cop aquest airet juganer que, aquesta vegada, escampa prou claror per començar a distingir vagament els diferents tons de verd blau que ens envolten, ens fa pessigolles sota la samarreta i fa moure suaument els gronxadors de la plaça del Roure, les fulles dels arbres que xiuxiuegen i els meus cabells.
Els gats surten de sota els cotxes aparcats i s'estiren amb tota la mandra. El forn és l'únic lloc on s'hi respira moviment i ja podem sentir l'olor quotidiana, apetitosa i cruixent del pa acabat de fer. Ara surt un cotxe mig adormit, el primer. Se'n va a treballar d'hora i no tornarà fins tard.
Ara sí, el gall; de pressa, tercer avís, comença l'espectacle! Sense adonar-nos-en el cel s'ha tornar d'aquarel·la. Matisos negre tinta, ara blaus, són vençuts amb una carícia de la mà de les pinzellades groguenques ataronjades i aigualides que aboca la muntanya de l'est i que confonen la realitat amb la tela del pintor. Seguidament, les petites estrelles i els fanals es van apagant simultàniament l'un rere l'altre. La nit s'esmuny, però la lluna encara aguanta.
Apreciem per fi tot el paisatge, embadalits, abocats en aquest balcó natural amb els ulls espurnejant d'emoció. La muntanya, protectora, envolta el petit poble en una abraçada suau. Més enllà ja distingim els camps i les vinyes de Can Abat i la masia rogenca. I al fons de tot, Montserrat, la muntanya sagrada, trencada, de color cendra, doncs el dia encara no ha tocat les puntes més altes.
De cop, la traca final. L'aleteig esverat dels ocells ens alerta com un redoblament de timbals. Girem el cap i una llum encegadora ens fereix la vista i ens obliga a tancar els ulls. Tot va molt de pressa! Tots els colors, tota la llum i totes les emocions es concerten en un sol punt en el cel i sembla que d'un moment a l'altre hagi d'espetegar tot. La xiscladissa d'orenetes ressona per la vall. El vent de llevant la difon i l'amplifica. Els galls, orgullosos fan de tenors imposant el seu protagonisme que els hi disputen els gossos bordant en veu de baix. El perfil de les muntanyes ara sembla calcat de les muralles d'un gran castell d'on cada dia, amb força calmada i estridència tendre, hi neix l'esperança d'un demà millor ple de pau i claror.
I la lluna encara hi és, apartada, de puntetes i amb el coll estirat, resistint-se a la foscor que l'estira del braç per marxar; ara però, ja té el que volia: Veure néixer, malgrat la distància, el seu amor platònic, que li llença un petó amb les seves mans calentes, com sempre, cada albada, abans de l'adéu.
Estenc els braços i intento abastar tot el paisatge immens per endur-me'l amb mi, però és massa gran. Respirem profundament i ens tornem a agafar de les mans. Els despertadors de les cases es disparen i les ràdios comencen a xerrar. La "Mastressa" (fornera) ja té obert i baixem amb molta gana de menjar-nos aquesta olor.
Del poble estant, el cel pren ja el mateix color que ahir, el color d'un matí de juliol ple d'alegria i sense cap núvol. Bon dia!