Set anys i un estel.

Un relat de: Nitserena

Algun dia de primavera (1998)
Cavalcava veloç cap a l'estiu de 1998, un estiu que prometia noves experiències de tota mena. Enrere començaven a quedar somnis de flors i papallones; filosofades sobre el destí, l'amor i la utopia. Un ser rude i rebel prenia forma en el meu cor corroïnt-me les entranyes, empenyent-me cap a una nova dimensió fins llavors desconeguda. Així, prenent dues destrals creuades i un estel roig opac per estendards, vaig iniciar un llarga etapa en què tabals de guerra ressonaven al meu cap, de trencadisses en la nit, viatges on el foc es convertia en la meva estela destructiva, i cicatrius damunt la pell que esdevindrien l'etern segell d'aquella nova joventut intensa i turbulenta; l'amor i l'odi fosos en la nit eterna.
"Tal com un fill de llucifer entrant en guerra a sang i foc, esbotzant portes i destruint indrets, estacant adversaris sense miraments, esbocinant i esgarrinxant a tort i a dret, cremant pallisses i graners, fent esgarrips de fines bruses blanques i desvetllant passions damunt la sang."
El meu era, doncs, un camí embardissat i estroncat, de saltants i avencs de roca cantelluda, de vessants obagues i de llum impenetrable. Tanmateix, emergí durant un breu període de tanta fondallada i terra fosca, trobant-me sobtadament en altre terra plana i calma, on el sol confortava i empenyia amb força fins als ossos, revitalitzant i omplint de vida aquell cos inert de sentiments. El camp de batalla i la terra cremada de tantes nits foren bescanviades per un bonic passeig desota les estrelles, acompanyat d'una tènue brisa marinera .
I doncs, aquesta llum damunt el meu torbat camí fou fruit de coneixença amb una estranya Nimfa, alegre i juganera, de somriure picantó. N'esperava jo sa presència, però potser fou el meu caràcter desconfiat o el desesper i la fatiga, que no em permeteren de conèixer-ne la màgia fins unes quantes jornades enllà de nostra primera topada. Em guià sense ella saber-ho en un estat d'èxtasi enmig les turbolenques lluites en què rondava atrinxerat. L'estridència de cristalls trencats i espetecs eixordidors donà pas a converses amb les ones, converses llargues com els primers raigs de llum frisant la mar. Sentia novament, batec al cor d'amor i de neguit, deleïtat a cada jorn d'un nou encontre; s'anava esvaïnt l'ofec del fugitiu, la tensa pulsació dolorosa i tremolosa de la ràbia i de la por.
Un dia, iniciàrem per sorpresa una dansa dintre l'aigua. En recordo les carícies i el frec a frec de nostres cossos, juganers, com dofins dins la mar; ens submergíem i enrebessàvem nostres cossos, la seva màgia permetia deturar el temps, i envoltats d'aquell silenci blau, em mostrava sa força interna i joveníbola enaltint tota vida en voltant seu, fins dels raigs de llum que perforaven l'aigua i es fonien dins la fosca enllà en el fons opac, ne feia ella esclat de dolça melodia amarada de cristalines brillantors que alteraven la noció del dret i del revers.
Nostre pacte secret, fou reconegut ben d'hora de tothom qui ens envoltava; delatats per la satisfacció que no sabíem amagar i els somriures espontanis i sincers en cada retrobada. Aviat començaren a pesar cada vegada més la pena en cada despedida i nostres topades malgrat viure-les amb més intensitat, semblaven escapçades per ferotge malefici. Així comprenguí que la seva màgia vers el temps, regnava sols a dintre l'aigua.
Nostre breu període de confluència fou per a mi com l'arribada al cim amat i fou durant aquest temps que em sentí replet de la vida, llum i llibertat que cercava immers en anteriors combats. Ara, sense espurna d'odi, sense cridòria ni espetecs ni crits de guerra, havia assolit sens dubte, la més punyent de les victòries. Vaig viure durant un temps sentint el vent tallant la cara, cridant paraules d'amor a d'altres cims i serralades de la rodalia i llunyania, cantant cada nit a la lluna i els estels, abraçant la terra i l'herbassar, sentint dintre els gorgs, la tendre i suau presència de cada gota platejada impregnant la pell com qui sent el bes delicat de son amant.
"És sabut que qui sobreviu en batalla i cruenta guerra ha d'emprendre, en cabat, coratge i nou impuls, doncs bebent llàgrimes cendroses cal renàixer damunt les brases que converteixen pell en estelles". La Nimfa tenia un bell missatge per a mi. Em mostrava un nou camí, ella coneixia el secret per solcar de cim en cim sense davallar als congostos i les valls ombroses, deixar estar les canals abruptes i escarpades, les esgarrinxades de bardissa i els tallants de roca estripant la carn. Però jo ja no sabia desprendre'm d'ella, no creia en d'altres cims, tan sols coneixia la muntanya de la Nimfa i em negava a creure que cap altre indret del món poguera acollir tanta bellesa i vida alegre. "Sols un cim, tota la resta, terra de combat."
S'esdevingué la darrera nit tal com estava acordat i fent jo el cor fort, volguí amagar móns sentiments fent-li creure que ja era prou capaç de cavalcar de nou, seguir per les alçades albirant objectius i horitzons nous cap a sol naixent, vers a sol ponent, sol ombrós o sol present. Aquella nit, però, no poguí escoltar el seu darrer consell, la seua última carícia, l'alè suau a cau d'orella. S'escaigué aquesta última trobada a trenc d'ona, en una platja de sorra fina protegida d'una pineda i vigilada per algunes velles barques pescadores. Parlant i parlant, però no gosava ni tocar-la, el batec de mon cor prenia un nou ritme, començava a créixer una buidor fins llavors desconeguda, una buidor anòxica. Maleïda nit! com podia ser-ne l'última!? Vaig pensar que d'una revolada podria prendre-la de la mà i endur-la fins uns pams enllà, a toca d'aigua on la seva màgia potser ens protegiria eternament i passaríem a formar part de les belles llegendes de la mar. Però fou llavors, quan una llum blanca ben marcada decidí de creuar per damunt nostre el firmament. Un tall blanc que obria una porta al més enllà Qui sap, potser allí darrera, enmig del desconegut fou engendrada aquella Nimfa. Immediatament, em posà la mà damunt el pit i em demanà que enaltís un desig. El meu desig, forjat durant tota aquella nit no tenia cap secret.
Des d'aleshores, quan contemplo el firmament en algun moment de repòs o abatut, mentre el meu cos extenuat i moribund clama per una treva entre flames sang i llàgrimes que m'embolcallen altre volta, quan veig saltironejar algun estel al firmament penso en la Nimfa i de com s'han mofat de mi els estels des d'aquell dia. Tanmateix, he desistit de seguir enviant missatges com un nàufrag, la illa on visc és deserta, l'amor no hi entra des de fa set anys, i penso que potser també sigui desert el mar que m'envolta i tot el món en general. Ara, quan els estels fan cecs al firmament, si la consciència m'ho permet, em deleixo sols del bonic espectacle que m'ofereixen.

31 d'Agost de 2005
"Demà faig anys. El telèfon sona. La Neus diu que anem a sopar, que ve la seva amiga. No goso anar-hi sol, engresco a en Roure. Sopem a la platja, no hi falta el vi blanc i després unes copes. La Neus i en Roure se'n van a dormir, demà treballen, a mi em demanen que acompanyi la Sandra a fer un vol per la platja, com que ha d'agafar el cotxe cal que es desvetlli."
Passejant fins a trenc d'ona, tinc el cos garratibat. La prenc de la mà? Set anys després! Parlem molt i molt, de moltes banalitats, tantes, que sovint dic que sí i no sé si responc a les ones o a la Nimfa o al no res. M'estiro d'amunt l'arena., ella recolza el seu cap damunt el meu estómac creant entre el meu cos i l'arena un pont de tirabuixons llargs i molsuts com serpentines entrecreuades, sento la mateixa olor acaramelada i melosa, que durant aquells dies m'impregnà la roba i tot de raconets inesperats, esdevenint una penyora durant la seva absència. La pell tan fina i torradeta després de tot l'estiu i aquella petita llentilla tan ben posada al damunt, entre el tallant de galta i l'indret on els llavis superior i inferior són segellats. Els ulls encara més vius i espurnejants, el mateix somriure picantó però ara, més tendre i madur. Crec que ja no és una Nimfa, ara s'ha convertit en una Fada! Molt vora la mar la lluna es mostra tan sols com una pestanya que penja damunt el cel estelat. És com un gronxador, un gronxador des d'on algun guardià del firmament del dia o de la nit ens observa divertit.
Em deleixo per jugar amb algun dels seus tirabuixons sento l'olor de la cabellera perfumada vull sentir de nou el frec, com jugant sota l'aigua. Dubto, potser ha tornat per complir aquell desig? Varen escoltar-me els estels que tant he maleït? Aquesta vegada tampoc goso mostrar davant seu els meus sentiments, potser tan sols volia ensenyar-me aquell camí de carenes i cingleres, aquell camí que em vaig negar a seguir sense la seua companyia. Quan ella va marxar, ben aviat vareig defugir-lo, cercant de nou la batussa i la nit agre, fustigant de nou mon cos i flagelant l'ànima cada endemà. Reiniciar les eternes batalles amb la fúria del llop, atacant per l'esquena com una guilla i fins clavant verí com el més traïdor dels escurçons, deixant víctimes mig moribundes, sagnants, esquarterades i agonitzants, perdudes damunt la roca freda de les meves fondalades. Al camp de batalla ja no sóc l'enemic que atacant fugaç buscava retirada protectora, em mantinc ara guerrejant fins el darrer moment com qui cerca la pròpia mort havent promès als déus mai rendició. I quan sols veig desolació, llavors retorno al meu catau entre les boscúries embruixades i matollars on la fred i les espines llenyoses perforen de nou la meva carn.
Ara la confusió regna damunt meu. Ha tornat per castigar-me? Per retraure'm no seguir aquell camí asolellat? De moment actua com aquella darrere trobada, però ha iniciat una mena de dansa estranya, parla de coses que no entenc ni em preocupo pas d'entendre i els seus rínxols es belluguen damunt el meu estómac...
Mita'l!! Acaba de passar! l'estel fugaç! Tallant el cel de dalt a baix! Direcció; la lluna. M'he quedat amb la boca ben
oberta i encara puc veure'n el seu reflex damunt la mar quan de sobte m'adono que la Fada és Sirena de Mar! Amb un ràpid moviment munta sobre meu passant una cama a banda i banda sobre meu i reposant damunt ma cadera. Clava el genolls a la sorra just sota el meu costellam, presionant suaument el meu cos amb les cames i poc a poc s'inclina cap a mi. Els seus llavis molsuts i rojos la llentilla i aquells ulls em miren mentre les seves mans premen els meus braços contra la sorra Les serpentines de color fulla tardorenca, davallen salvatgement com salts d'aigua cabalosos per entre les seves espatlles fins acariciar el meu rostre. Sols unes paraules puc recordar: Aquesta vegada no el podem deixar escapar...
Aquesta nit, la Fada de la Mar m'ha ensenyat a estimar fent l'amor. Després d'anys esquinçant i penetrant impulsivament, experimentant jocs salvatges, absorbint plaers inerts com la fura que degolla i xucla sang deixant podrir els cossos damunt del fang. Aquesta nit, a trenc d'ona, la Fada de la Mar ha omplert el meu cor d'amor etern i m'ha ensenyat el vell sender que uneix els cims amb les estrelles.

Comentaris

  • La vida...[Ofensiu]
    AVERROIS | 09-01-2006 | Valoració: 10

    ...està plena de batalles, d'amor frustrats i quan trobes l'ànima bessona separar-se d'ella es el dolor mès gran, la solitud mès fosca. El teu relat està ple de poesia. M'agradat. Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nitserena

Nitserena

5 Relats

2 Comentaris

5039 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00